AGRICULTURA MENTAL

He dit per activa i passiva, que m’importa molt la gent gran. Fa mig any vaig llegir un molt bon article del periodista i professor de la UIC, Salvador Aragonés, sobre els ancians. Parla d’una realitat tan crua com veure a persones grans malaltes als hospitals, sense l’acompanyament dels seus. Parla de la soledat que persegueix als qui envelleixen, de la passivitat dels qui haurien de tenir-ne cura. I del maltractament físic i psíquic que pateixen moltes persones de la tercera edat.  Als fills i nets que els desatenen se’ls hauria de condemnar d’alguna manera. Us convido a llegir l’article.  ¡Qué solos se quedan los ancianos!

Aquests dies parlava de la importància de conversar i compartir amb les persones grans. Per la necessitat que tenen de ser escoltats i explicar tot recordant i per la urgència que hauríem de tenir tots nosaltres d'aprendre d'elles. Els anys et descol·loquen i mentre passen sense pausa, i tu et desdibuixes, els silencis que no voldries per a tu són el regal que et fan la majoria. Si voleu un bon consell, parleu amb els qui tingueu més a prop, abraçeu-los, acaroneu-los i repartiu petons a les seves galtes que es transformaran en llum en els seus ulls. Cal escoltar a la gent gran. El següent text pertany al meu llibre "Esperando la ausencia". ABUELOS La ternura de unas manos temblorosas, la incomprensión de una mirada pérdida, la desilusión ante la incapacidad de moverse,  el recuerdo de lo que se ha sido y la impotencia de no poder ser. Y los recuerdos, siempre los recuerdos, encerrados en el interior de un cuerpo preso por los años, gobernado por un trastero ...

Tot parlant ahir de la gent gran, i el contacte que la gent més jove tenim amb ells, em va venir al cap la visita que varem fer fa pocs mesos, amb l’Ángel Juárez, a una residencia de la tercera edat de la ciutat de Tarragona per llegir poesies als avis i avies. Va ser un d’aquells moments en que un se’n adona de la necessitat que tenim totes les generacions de comunicar-nos per intercanviar experiències, escoltar, aprendre i créixer. Passa poc sovint però és un dels moments més tendres que es poden viure. Parlo del fet de veure, a les cares de les persones d’avançada edat, la llum i el somriure quan se’ls posa davant una persona que no els coneix per a fer-los companyia.  De fet això de fer companyia queda molt lleig perquè dóna la sensació que siguis tu sol qui fa companyia i realment és una companyia mútua. A mi, digueu-me rar, m’omple molt sentir-me acompanyat mentre sé que acompanyo. Necessito aprendre constantment del meu entorn més immediat i saber que els altres ...

Tant commovedora como real. Ens porta fins a Kentucky, als Estats Units, i té com a protagonistes a un matrimoni que ha estat casat 73 anys. Ella es deia Ethel i va començar a patir demència senil. Fa un parell d’anys la malaltia va obligar a ingressar-la en una residencia i ell, el seu marit Presley, va decidir anar amb ella al mateix centre. Els treballadors de la residencia diuen que els dos estaven sempre asseguts juntets i que ell preguntava: Heu vist a la meva novia? tot fent broma. Diuen també que ell la cuidava sempre, que l’acaronava, l’ajudava a posar-se al llit tapant-la amb una manta i li feia el petó de bona nit. I la setmana passada , després dels 73 anys de companyia, el Presley va morir als 101 anys. I quatre hores més tard l’acompanya l’Ethel que en tenia 99. No em negareu que no és una història poc vista, commovedora i que convida a la reflexió? oi?

Ho dèiem aquest mati  amb la Montse. Hem d’escoltar a la gent gran, fer-los protagonistes més sovint. En molts casos se’ls situa en un segon pla familiar, se’ls margina perquè hi ha qui pensa que a certa edat ja no es té utilitat ni funció social. Els avis són aquells a qui col·locar els nens quan els pares treballen i no saben conciliar la feina amb la família però també són aquelles carques pesats i antiquats a qui no entenem, ni volem, quan ens donen la seva opinió sobre qualsevol tema. No se’ls té en compte i es tendeix a pensar que allò que diuen no és útil. El problema es que es pensa així sense ni tan sols escoltar-los, se’ls descarta per mètode. Si us plau, els qui actueu així feu-me dos favors: rectifiqueu que encara hi sou a temps i comenceu a escoltar-los i a estimar-los. Com diu la cançó de Lluis Llach, vell és tan bell...

Un amic, el Pere Sans, em demana que obri un debat sobre la polèmica sorgida arran del deute que pateix l'Empresa Municipal de Transports de Tarragona, superior als 10 milions d'euros l'últim any, i la possibilitat que la tercera edat que ara viatja gratis en aquest servei l'hagi de pagar. Em sembla un bon tema. Recordo que una vegada, fa uns anys, un conegut polític de la ciutat de Tarragona em va dir que en qualsevol ciutat hi ha empreses municipals que han de ser deficitàries i altres que han de donar superàvit. Afegia que han de perdre diners empreses com la de transports i que han de guanyar-ne les de l'aigua i la de serveis funeraris. Sempre he pensat que tenia raó. Considero que té lògica que una empresa municipal de transports perdi diners si tenim en compte la inversió en vehicles, la quantitat de litres de combustible que es consumeixen i els sous que cal pagar a la plantilla. Una altra cosa és definir perquè cal donar la gratuïtat del servei...

Aquest text té relació amb un llibre que tenia mig penjat, pendent de continuar, i que aquest diumenge he decidit tirar endavant. De fet ja estava previst seguir escrivint-lo però abans tenia altres prioritats literàries i creatives que ja he complert. El llibre s'inicia amb una entrevista a la Laura, una dona de 90 anys nascuda a Tivissa i que fa molts anys que viu a Reus. La Laura va patir les conseqüències de la Guerra Civil espanyola, des dels seus inicis i amb la postguerra com a moment més delicat per la falta de menjar i pels estralls que els dos fronts havien causat entre la població. Una part de la conversa es dedica a aquesta dura etapa i una segona part serveix perquè la convidada dibuixi, en records i paraules, com era la ciutat de Reus durant les dècades dels quaranta, cinquanta i seixanta. Fer aquesta entrevista ha estat tot un plaer per dos motius. El segon, perquè considero que parlar amb la gent gran i escoltar-los és una assignatura pendent que tenim tots i e...