AGRICULTURA MENTAL

Als afores d’Altamura hi ha una dimensió de terreny que, quan la tens davant, et provoca una sensació rara, una mena d’invasió de silenci i misteri. No té res d’estrany aquesta àrea, no parlo de cap espai extrasensorial.   És una dolina càrstica que es va formar fa milers d’anys, el dia que es va esfondrar un sostre de la cavitat, llavors subterrània, que ara té al forma d’immensa bassa. Aquesta dolina prehistòrica, d'uns cent metres de profunditat i més de 600 d'amplada, porta per nom "Il Pulo di Altamura". Allí, davant la dolina i al fons de la vall que divises molt llunyana, hi regna el silenci. Imaginar-se que allò que tens al davant, una esplanada tant immensa de terreny i amb tanta fondària, abans tenia un sostre i contenia aigua, espanta i emociona, sorprèn i et deixa sense aire. Tots aquests sentiments, que vaig notar fa pocs dies en aquesta dolina, se sumen a la sensació d’abandonament i solitud que també nota el teu cos en un espai ple de si

El procés neix en un lloc i mor en un altre però es manté per sempre més. Fins i tot la cosa més absurda es pot immortalitzar. Estar contents depèn del nostre estat d’ànim més que de la situació que vivim. Fa set anys s’iniciava el procés amb una lletra i tres anys més tard es completava amb les paraules musicades. Guaiteu!  El complement a l’absurditat (filla del surrealisme) és el Lidpub de la pel·lícula “Any de Gràcia” del Ventura Pons amb aquesta cançó i en un vídeo on hi surten el mateix Ventura, el Santi Millán, el Ricard Farré o l’Amparo Moreno entre altres. Una cutrada de primera, la millor solució a allò que ja naixia tort. 

Baixàvem pels carrers cantant clàssics a duet, desafinant melodies i lligant caps sense cap ni peus. Érem el moment , la cançó, la nota perduda i la riota simpàtica dels altres. I varem ser tant feliços...  Hi ha tantes coses que succeeixen sense que ningú les vegi, les visqui o les recordi. Hi ha desitjos que es perden i dubtes que mai es responen, paraules que es diuen i es neguen, que s’entenen malament o que es deformen a posta. I promeses que mai arriben al destí. Ningú pensa mai que hagi de morir en aquell moment. Però pot succeir.  Per això, per exemple, cal baixar pels carrers cantant. Per això, nosaltres baixàvem pels carrers cantant clàssics a duet i desafiant melodies tot lligant caps sense cap ni peus. Ja teníem el cel en la nostra cambra   i sabíem que la nit no tenia final.  Aquí, Gino Paoli fa 50 anys. A sota, Gino Paoli fa una setmana.    L’antagònica foto demostra que, malgrat els desitjos, totes les nits tenen final i tots els matins tene

Déu (a tot arreu) també planta arrels vora el mar. A Trani, la catedral reposa sobre les ones que els pescadors desperten cada nit i matinada. És la tradició. #pagantsantperecanta

Sempre hi ha terres pobres que les treballen pobre gent, paisatges deprimits que es dibuixen amb els rostres de persones sense horitzons. És cert que, metafòricament parlant, hi ha dos móns separats pel mateix Déu. A una de les sales del Palazzo Llanfranchi, a la ciutat de Matera, hi ha un quadre monumental que aclapara les mirades de tothom que entra a aquest espai o el travessa de pas. Fa uns dos metres i mig d’alçada i més de 22 metres d’amplada. És una narració històrica de la regió de la Lucània – actualment es diu Basilicata – que va pintar l’artista i escriptor Carlo Levi.  El quadre, imponent i majestuós com us deia, defineix a la perfecció una època convulsa i molt delicada a la Itàlia dels anys cinquanta i seixanta. Van ser anys durs a tota Europa però la Lucània ho va patir més tràgicament. Aquesta zona vivia bàsicament de l’agricultura i aquells anys la sequera va castigar els camps de conreu. El principal recurs d’aquella gent era inexistent i l’altra font d

L’art té nom propi a tots els racons de Matera, una ciutat amb dos nuclis diferenciats. La part antiga, la més interessant, és plena de coves construïdes dins de les muntanyes, unes coves habitades des de fa més de 9.000 anys i on encara s’hi viu avui en dia. Ara, les cases de les coves, anomenades “sassi” estan més equipades i algunes han estat reconvertides en petits hotelets.  La Matera Antiga es regala des del fons de la vall amb l’elegància del pas del temps i la seguretat de romandre sempre dempeus. No és rar entendre perquè va ser declarada Patrimoni Mundial per part de la Unesco. És una de les moltes meravelles del món actual.  A dalt, envoltant les coves antigues, hi viu (conviu) la nova Matera, la ciutat immersa en la cultura, la que està de moda i s’omple cada nit de milers d’habitants dels municipis més propers. La nova Matera està neta, és una col·lecció d’espais per on corre la festa i el bon ambient, ofereix una abastíssima oferta de restauració i altr