EL MARIT DE...




El cap de setmana que he deixat enrere ha estat intens i melancòlic. Tocava ordenar llibres i la col·lecció de cinema, cada cop més extensa, que amb el temps va acumulant records fets imatges. Cada fragment de cada pel·lícula té darrera una petita història que em ve al cap. En veure un dels meus clàssics en concret, m’han aparegut a la retina moltes coses. 

De les moltes vegades que l’he vist, n’he parlat o escoltat la seva música, una em va quedar al cap. Va ser ara fa un parell d’anys, en un càmping, al costat d’una persona molt especial. Ella em va provocar la redescoberta portant-me la banda sonora. Va haver-hi, com sempre que he estat amb aquesta persona, una pau molt especial i complicitat, i molt desig per les dues parts. Desig de seguir mirant-nos, d’escoltar l’un a l’altre, de palpar-nos per acabar fent l’amor. 

Tot va ser meravellós, com sempre. Estar amb algú que et dóna tota la confiança, que t’entrega tot allò que té i que és, algú que saps que necessites com aquest algú et necessita a tu. No pots demanar més ni pots jugar-te-la a perdre a aquella persona. Com explicava fa poc en una entrevista parlant de la meva literatura i la meva vida, un sol cop he estat enamorat. 

Aquell dia, al càmping, i diumenge remirant la pel·lícula, vaig posar-me a la pell d’ell, de l’home que balla, de l’amant de la protagonista que n’acaba sent el seu marit, el seu amant, la parella, el company...

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

COSTA AVALL I SENSE FRENS

ELS CÀNONS DE LA BELLESA

TRES POEMES ERÒTICS