AGRICULTURA MENTAL

Quan acabin les eleccions del proper 9 de març em podré permetre el luxe d'iniciar un debat i un curs que ara, per les raons que sabeu els qui les heu de saber, no puc iniciar. El 10 de març faré una lectura de coses que estic veient i que fins ara m'havien passat desapercebudes. Parlo de petits detalls que acaben sent grans problemes quan passen de ser detalls a obvietats que no se li escapen a ningú. I de pas, també a partir del proper 10 de març, posaré en marxa un curs molt especial. Ja tinc el títol i els continguts però me'ls guardo. Avanço únicament que serà un curs per alcaldes i regidors de govern. Com d'això si que en puc fer pedagogia, marcaré un dia i hora perquè tots aquells que habitualment ja es connecten a aquest blog per saber què hi faig, tinguin temps per seguir la classe i la lliçó. Fins aquí puc llegir... Mentre no arribi el moment, seguiré observant i fent apunts, com aquest lloro que vaig fotografiar fa pocs dies, no us diré perquè, en un municipi

Sempre m'han fascinat les botigues, comerços i establiments antics. Als nuclis antics de moltes poblacions encara en queden alguns que d'aquí uns anys es tancaran quan es mori la persona que el porta i que es jubilarà o els últims descendents dels fundadors que no voldran seguir el negoci familiar. Són cicles que, en aquest cas, m'entristeixen. A la Part Alta de Tarragona, al carrer Merceria, queden encara dues cereries que venen ciris, imatges i desenes d'altres productes. Son de les antigues, conserven la imatge de fa anys amb el toc del pas dels anys que no perdona. La tecnologia, en innovació consumista constant, ha motivat la horrible seqüència que suposa fer una foto amb la càmera digital a aquests comerços, passar-la a blanc i negre amb qualsevol programa informàtic i acabar tenint davant teu la mateixa foto feta cinquanta anys enrere amb menys tecnologia, menys consumisme i molta més gana.No us diré com ni on però aquesta imatge que acompanya el blog la vaig fer

He d'anunciar, sorprès i del tot indiferent, que els resultats de l'enquesta feta en aquest blog per analitzar qui havia guanyat el debat (Zapatero o Rajoy) són dignes d'estudi per part dels experts. Totes les televisions i diaris s'han entestat a dir que un dels dos havia guanyat per majoria a l'altre i en canvi aquí, en aquest blog on TOT ÉS POSSIBLE, han acabat empatats. Un 40 per cent de vots per Zapatero, un 40 per cent per Rajoy i un 20 per cent d'indecisos. Al·lucinant però cert!Per als interessats , tecnòcrates o doctorats en Ciències Polítiques, dir-los que poso a la venda aquesta enquesta i els resultats a un bon preu. Envieu ofertes i les estudio.

Andorra va ser el lloc de respos d'aquest "Petit viatge" que ha iniciat l'amic i cantant XavisS. El disc es diu així, petit viatge, i he tingut el plaer de col·laborar-hi molt intensament. Fer lletres sempre és agradable i més quan es canten a altra gent. En aquest cas m'he basat en les vivències personals d'ara fa pocs anys, al costat d'una persona molt especial amb qui vaig compartir molt i a qui encara porto al cor. I sempre li portaré. Els trens passen una sola vegada tot i que en ocasions hi ha qui faci viatges constants. Aquesta cançó, creada el 2006, està feta pensada en algú especial amb l'esperança que algún dia la trobi i comprengui moltes coses que no vaig saber dir al seu moment. Podran passar els anys, segles i vides, però sempre esperaré el seu amor tot cridant el seu nom...

Ho he tornat a fer. No us diré on ni el perquè però ho he tornat a fer. He tornat a alçar el cap per mirar el cel en un d'aquells moments de descans, un d'aquells instants en blanc on penses que no penses res i realment si que penses. Quan aixeques el cap descobreixes coses noves, detalls imperceptibles. Ho explicava l'altra dia, hores després de descobrir els nervis del cel. Ara, he descobert aquesta imatge, una arquitectura celestial única. Una xemeneia d'una antiga fabrica que decora un parc, envoltada de blocs de pisos nous. És la combinació del passat, immòbil, amb els temps actuals on tot es mou massa ràpid. La xemeneia s'enlaira ferma, a la conquesta del cel. La seva feblesa no espanta, et provoca respecte. I és cada dia al mateix lloc, invisible per als nostres ulls fins que un dia, sense voler-ho, ens crida i la descobrim.

M'he decidit a fer un llistat nou dels blogs que visito cada dia o que, senzillament, em són més propers. Ho he fet únicament per facilitar-me a mi mateix la feina, sempre complicada, de repassar ratolí amunt i i avall, buscant allò que sempre miro. De pas, he tret uns 15 blogs que no m'interessaven perquè ja mai o quasi mai els veig o miro. És el meu espai personal i crec que hi havia massa links. He creat un llistat alfabètic dels deu blogs que més miro, senzillament això. I de pas, he fet neteja treient aquells espais que ara no em miro. A tots, moltes gràcies per quedar-vos o per haver estat en alguna ocasió.

A petició del Capità Tarragona , l'amic Albert, faig els deures que m'ha encarregat al passar-me un meme musical. Cap problema tractant-se de qui es tracta i del tema que se'm proposa. Ell ens ha fet escoltar una de les cançons del Fabián , una promesa musical que segur que arribarà molt lluny. Escoltant al Fabián he recordat un altre cantant que m'agrada molt i que, si faig un llistat dels deu preferits, hi surt segur. El vaig descobrir quan treballava a la ràdio on les discogràfiques t'enviaven totes les novetats. Jo sempre les escoltava totes, llençava a la paperera tota la música techno, disco, bacalao i altres derivats i em guardava la que més m'agradava. Em va impactar a la primera per la poesia que tenen les seves cançons i per la seva història, la d'un jove que es va enganxar a les drogues i en va sortir per explicar les seves vivències a través de la música. Més tard, vaig anar comprant els seus nous discos i un dia, quan era Cap de Programes de la

Ja és ben cert que el temps no perdona. Avui he anat a parar al lloc que veieu a la foto. No us diré com ni perquè però, sense voler-ho, m'hi he trobat. Curiosament aquesta imatge, no massa agradable, pertany a un paisatge preciós que, com tota bellesa en aquesta vida, té la seva imperfecció. Les onades del mar piquen a les roques del penya-segat que hi ha al costat d'aquest edifici, ara abandonat. El sol calenta la sorra de la platja que hi ha a pocs metres d'aquesta porta que sempre era tancada i que ara s'obre només un parell de cops al dia, quan el jeep de seguretat surt a fer la volta. Ni tan sols la vegetació més propera al cartell que indica on és l'aparcament s'ha salvat del pas del temps que tot ho rovella. La tanca de ferro, lluent i inaccessible al seu moment, té ara encara més perill que abans pel seu estat de conservació. A pocs metres hi ha l'ou gegantí soterrat a les entranyes de la terra, aquella construcció que veiem a peu de nacional quan p

No us diré com ni perquè però és cert que, quan tens temps per mirar coses que mai mires perquè no tens temps de mirar-les, acabes descobrint nous paisatges, elements insòlits. Abans d'ahir vaig ser a un municipi que comença per "Les Borges" i acaba per "del Camp". No sé si el coneixeu, suposo que si. Mentre esperava, no us diré a qui o què, vaig tenir temps de fer unes quantes fotos. M'agrada aprofitar els avantatges de les càmeres digitals que esgoten les piles però no els carrets cada 36 fotos. Tot té la seva vesant positiva i les digitals ens permeten fer la foto, mirar-la al moment, repetir-la si cal i descarregar-la a l'ordinador en qüestió de segons. Bé, esperant-me en una plaça del municipi esmentat, vaig fer una ullada al cel i vaig descobrir que sobre meu hi havia arbres. Eren arbres d'aquells que fa anys que es van plantar, que han crescut lliurement i que ningú es mira perquè ja formen part d'aquell paisatge que pensem que coneixem i

Waipu és una petita ciutat d'origen escocès però que es troba a Nova Zelanda. Ho acabo de llegir al Google on hi ha centenars de pàgines que et diuen què visitar, com arribar-hi, on llogar un apartament una setmaneta de vacances o què s'hi pot menjar. De fet, he mirat la definició de Waipu al cercador perquè des del primer dia que vaig entrar a la pàgina del Joan i la Carolina m'he preguntat què significa aquest mot. M'ha servit molt veure que les primeres alternatives de Google parlaven de viatges perquè, en el fons, entrar a la web dels dos amics Waipus és un altre gran viatge, molt més proper que el de Nova Zelanda, amb molts més colors que els que he vist a les fotos del poble esmentat. Waipueduca va ser un dels primers llocs que vaig linkar quan vaig obrir el blog, un espai que sempre ha intentat aportar dosis d'emoció i sentiments, com quan viatges. El fet que ara, a sobre de regalar-me bones estones i fer-me pensar, em donin un dels premis que han creat, enc

Em permeto fer un afegit al darrer post de la meva dona i blocaire, Mar Roca, el que ha titulat " Toc toc... hi ha algú?". SI, MAR, HI HA ALGÚ . Hi som tots aquells que realment t'estimem, hi som tots aquells que, quan llegim el teu blog (i tot el llegim un cop al dia), parlem o et truquem quan et passa el què et passa i que, nosaltres (els que sempre hi som) mai voldríem que t'hagués passat. Hi som tots aquells blocaires (i jo a més com a marit) que fem comentaris graciosos o ens toca fer-los de recolzament però, sobretot, sempre amb tota l'ànima i per donar ànims. Amb el temps he entès que tu i jo, a nivell personal, som com un pack que no es ven ni es compra per separat. Anem junts ara i sempre. Ets la meva companya de viatge i jo el teu (va ser una decisió conjunta). Si algú et critica, em critica a mi. Si algú et menysprea, em perd el respecte a mi. Si algú creu que has perdut punts, jo n'he perdut els mateixos per a ells. Si algú creu que no ets bona, qu

Aquesta setmana al blog L'Illa dels Monstres, hi podreu trobar un dels meus principals plaers, el futbol anglès. La història d'un club del qual en vaig ser soci unes quantes temporades, la passió de l'esport més vist i reivindicat en mans d'una persona boja per aquesta disciplina. Espero, com sempre que us faci el pes, que us agradi.

Yahoo i Microsoft no s'entendran. Ho acabo de llegir. La oferta que la companyia de Bill Gates havia fet sobre la multinacional de missatgeria electrònica no és suficient . Microsoft oferia a Yahoo 44.600 milions de dòlars i pagava cada acció a 31 dolars. Segons els responsables de Yahoo, la xifra oferta per Microsoft infravalora el valor real de la companyia. A mi ja em sembla bé aquesta argumentació. De fet si me la fessin a mi tampoc l'acceptaria. Aquesta tarda he trucat a Microsoft i he dit a la operadora: passi'm amb el Bill que li vull vendre el meu blog per 44.600 milions de dòlars. I quan estaven a punt de passar-me'l he penjat perquè m'ho he repensat. No es tracta de diners. És, senzillament, que el meu blog no té preu. Ja sé que tot en aquesta vida té un preu però el meu blog no. No és un problema de diners, Bill, és un problema de dignitat. I ja aviso a Gates que si ara llença sobre el meu blog una OPA hostil jo li llençaré un APA!!! encara més hostil.

No us diré com però aquest dijous m'he retrobat amb un amic de fa molts anys. De fet és una persona a qui vaig conèixer quan treballàvem els dos a la Cadena Cope. Ell era, encara ho és, el Cap del Departament Tècnic i un servidor hi feia els programes locals. D'això enguany en fa 15 anys. El Martí Margalef, el de la foto, sempre era a l'altra costat de la peixera. En argot radiofònic, la peixera és el locutori per al tècnic o, la sala de control per al locutor. Del Martí sempre en recordo el seu molt bon sentit de l'humor i, sobretot i mai ho oblidaré, les moltes experiències viscudes fent bona ràdio. Vam estar moltes setmanes surtin amb la unitat mòbil cada diumenge al matí per anar a fer programes en directe a diferents poblacions de les nostres comarques. Arribàvem a mig matí, aixecàvem l'antena de la mòbil, buscàvem la senyal i fèiem proves fins arribar el moment de començar el directe. Més tard, ens en va passar una de grossa que trobareu més ben explicada al l

COSETES: la xifra que us comento, la comento dins la secció NO US DIRÉ COM però en un format més breu. Es diu 1.500 en 7. Ja està. DISCULPES: Mil disculpes d'un blocaire que sempre ha col·laborat amb el bloc del Jesús M. Tibau i que, per culpa de tot allò que es deriva de la secció NO US DIRÉ COM , ha fallat en aquesta ocasió al no haver penjat el missatge per al seu concurs ara fa un parell de dies. PREMIS: Gràcies per haver rebut el mateix premi-guardó anomenat "D'arte y Pico", el que acompanya aquest post, per doble partida. Me'l fan arribar dos grans blocaires i estic, més que mai, molt content. Per cert, no el paso a ningú de moment però em reservo aquest dret pels propers dies. Als dos gràcies mil tot pendent de tenir resposta de dir-vos això als vostres blogs personals. SOLIDARITAT: Amb la meva dona i blocaire Mar Roca . Val molt la pena que us mireu el seu últim post. La Mar ha tingut massa pèrdues famíliars darrerament i ho passa malament. Estic amb

No us diré com ni perquè però avui he estat en un municipi molt proper a Reus. El seu nom comença per R i acaba per S i manté una rivalitat històrica amb la capital del Baix Camp. El cas és que he anat a parar a un local cultural d'aquest poble que porta el nom de la persona que provoca aquesta rivalitat. Hi he anat a escoltar una xerrada i, un cop acabada, he fet allò que més m'agrada quan vaig a un lloc nou, tafanejar. De sobte, he vist una imatge dantesca, horrible, sense precedents. Observant els gegants d'aquesta població que descansen en aquest local he vist que al gegant li falta una part del braç. I no li falta aquesta part de qualsevol manera, no li han tret per a restaurar-la. Li falta la mà i el canell que han estat arrencades brutalment. Fruit d'una caiguda? Derivat de la mania que tenen algunes persones per iniciar noves col·leccions d'objectes poc vistos? Els pels del braç m'han quedat enrinxolats i tenia la boca tant oberta que m'hi passava l&

Si entreu al blog l'Illa dels Plaers hi descobrireu un nou post que, en aquesta ocasió, parlar de cervesa, de molt bona cervesa. La setmana passada en vaig penjar dos, sessió extra de plaer, i avui, com cada dilluns, s'ha incorporat al llistat un nou regal per al paladar. Espero que us agradi.

Un dels primers posts que vaig publicar al posar en funcionament aquest blog parlava d'una història tràgica, d'un llibre que et toca al màxim la crosta de sensibilitat que tots tenim. En aquest post us explicava que, personalment, el millor llibre que he llegit mai es diu "L'escafandre i la papallona" del Jean Dominique Bauby . Aquest periodista, redactor en cap de la revista Elle a França, va ser víctima d'un infart cerebral i va ser capaç de dictar el llibre de les seves memòries i vivències a cop de parpella perquè, arran de l'infart, només podia moure una sola parpella. El director nord-americà Julian Schnabel ha portat aquesta historia al cinema i ja és una realitat i es pot veure als cinemes espanyols des d'ahir divendres. La pel·lícula ha rebut desenes de premis i està nominada a quatre estatuetes dels Oscar de Hollywood. Segurament no en guanyarà cap perquè ja se sap que els americans premien només els drames que els afecten en primera perso

No us diré perquè però avui, casualment i com qui no vol la cosa, passejava per allí i ho he fet, ho he tornat a fer. Després d'uns quants anys, massa per desgràcia, he tornat a tocar un micròfon. Que consti que quan treballava a la televisió de Tarragona en tocava cada setmana, quan presentava el meu programa, però no el tocava de la mateixa manera que l'he tocat avui. Aquest migdia l'he tocat com el tocava abans, agafant-lo ben fort i enfocant-lo cap al protagonista que és a l'altra banda d'allò que molts anomenem la trinxera. Una de les persones properes a la que protagonitzava l'invasió de micròfons s'ha quedat bocabadada al veure-ho però ja 'he advertit que es tractava d'un petit plaer. Tot plegat ha estat una sensació maca que m'ha portat bons records del passat. Passava per allí, senzillament.

Anys i anys passejant pels carrers de moltes ciutats i pobles. Anys i anys amb la mania de fer fotos des d'alguns llocs més elevats per tenir una millor visió. Anys i anys per fer una gran descoberta. Tortosa és la primera ciutat que conec on les jardineres rodones, les que ocupen els carrers i que tenen tres boles de ferro que les subjecten al terra amb unes gotes de ciment, estan ben lliures i sense ciment. Em refereixo al model de jardinera que veieu a la foto. El cas és que fa unes hores, aquest divendres a la tarda, he decidit pujar damunt d'una d'aquestes jardineres, situada davant d'una de les portes de la Catedral de Tortosa, per fer una foto a la mateixa persona que altres persones també volien fotografiar. Ni us diré qui era, però era algú més que simplement algú quan cinc o sis persones li volien fer la mateixa foto al mateix moment. Ha estat un segon, pujar sobre la jardinera i baixar tot i que la baixada ha estat forçosa perquè aquest element del mobiliari

Enceto amb aquest post una serie de comentaris que aniré fent els propers dies, setmanes, per motius que alguns ja coneixeu i que, quedi clar, mai tindran res a veure, en el seu element principal, a tot allò que podria ser-ho. Justament per aquest motiu he decidit posar a aquesta col·lecció d'imatges, fets o paraules aquest nom. La primera entrega em fa molta il·lusió publicar-la per diversos motius que ara explicaré. No us diré com però aquest dijous m'he retrobat amb una cara coneguda que m'ha vingut a buscar i m'ha portat molts bons records. He anat a la Llar de Jubilats de Sant Bernat Calbó de Reus, al Barri Fortuny, i de sobte un senyor ha vingut a dir-me:- Tu ets l'Òscar de sempre? Si, li he respòs. Doncs jo sóc el Jaume de sempre. En Jaume, el contertulià, oi?. Li he preguntat. Si, el Jaume de les tertúlies. El Jaume Mestre és una persona gran. El vaig conèixer fa deu anys o sigui que ara en tindrà uns 90, potser 91 o 92 com a molt. El Jaume Mestre era conte