AGRICULTURA MENTAL

Quan vaig anar a Roma el primer cop, i gràcies a una bona amiga, la Patrizia, vaig tenir l’ocasió de veure les entranyes d’una ciutat que reposa sota els carrers de la capital italiana. La Domus Aurea, així es va dir al seu moment, la va fer construir un dels personatges més salvatges que ha creat la nostra humanitat, l’emperador Neró. El seu predecessor en el càrrec, l’emperador Trajà, va ordenar saquejar els palaus d’aquell espai i soterrar-ho tot. Al segle XV, un jovenet que passejava pel camp, als afores de Roma, va caure en un forat i sota, va descobrir la Domus Aurea que avui en dia segueix en fase d’estudi i tancada al públic.  Neró, el creador de tanta bellesa –perquè quan veus la Domus Aurea t’agafen ganes de plorar de tantes emocions- va fer de tot per passar a la història com un autèntic cafre. A part de fer cremar Roma, Neró va fer assassinar a la seva primera dona i es va casar després amb dos homes, a qui va fer castrar i més tard també va fer morir. A la s...

Ha estat polèmica però positiva la decisió del govern italià d’enviar a Roma a Francesco Paolo Tronca, comissari extraordinari que té l’única funció de posar ordre a aquesta immensa, majestuosa, meravellosa, monumental i delicada ciutat plena de cultura, monuments, retalls, engrunes, racons i tants altres elements que la fan única. Si es vol que els frikismes conquereixin la “ciutat eterna i oberta”, toca canviar certs mals hàbits.  Per això, el comissari enviat ha pres ja tres decisions que han provocat polèmica però que ajudaran a complir objectius. Ha prohibit la presència de la multitud de persones vestides de centurions que trobes a tots els monuments i carrers principals, ha ordenat a la policia que persegueixi als venedors ambulants d’entrades i ha restringit totes les llicències de circulació dels famosos tricicles turístics que circulen per tots els racons de la ciutat, els populars rickshaw.  Òbviament, el problema el tenen ara totes aquelles persone...

La primera vegada que vaig viatjar a Roma, d’això ja em fa un temps, vaig tenir el plaer d’allotjar-me a la casa on va néixer i viure Goethe. Les dues primeres plantes són ara el seu museu i el tercer pis s’ha reconvertit en una petita pensió de luxe amb cinc habitacions, les que utilitzava el novel·lista, dramaturg i científic alemany.  Òbviament, la meva estada va servir per visitar cada dia el seu museu, observant les seves creacions, sobretot aiguaforts i alguna escultura, que permetien endevinar de quina forma es vivia en aquells temps en que Goethe pintava i dibuixava. Em va sobtar un bust majestuós i monumental, el de la imatge, que utilitzo al meu perfil d’una coneguda xarxa social. Fins i tot va estar a punt de ser portada d’un dels meus llibres. De les moltes cites que va deixar Goethe per a la posteritat, n’hi ha una que sempre m’ha semblat apte per a tots els temps i totes les persones:   No n’hi ha prou en saber, també s’ha d’aplicar. No és sufici...

De la meva última estada a Roma en recordo molt especialment la visita a la Domus Aurea, un palau immens que durant molts segles va estar soterrat i, per tant, ben protegit de robatoris i espoliacions il·legals de material i patrimoni. La Domus Aurea la va fer construir l’emperador Neró i, entenent que el seu nom traduït vol dir “Casa d’or”, era un espai ple d’incrustacions d’or, pedres precioses i marfil.  Diuen també que alguns dels seus sostres s’obrien mitjançant unes comportes per llençar flors i perfums quan Neró feia alguna de les seves estranyes festes. Però l’emperador va morir i el seu successor, Trajà, va fer cobrir amb runes diverses la Domus Aurea per construir, en aquella àmplia zona, les seves pròpies termes.  La decisió de Trajà, amb tota la mala intenció del moment, va aconseguir que el temple de Neró es mantingués intacte fins que cap al segle XV un jove habitant de Roma va redescobrir l’espai quan va caure per un forat que comunicava les voltes...

Va haver-hi una època, i no va ser pas curta, en que certs països anaven pel món espoliant als altres. La víctima, normalment, era Egipte. Els governs d’altres nacions aprofitaven el descontrol del govern del país dels faraons, i la seva debilitat, per viatjar pel desert i agafar restes arqueològiques mil·lenàries. I no es conformaven amb una pedreta insignificant. En pocs anys van desaparèixer fins a vuit obeliscs dels temples egipcis que van anar a parar al Central Park de Nova York, a moll Victòria de Londres, al Atmeidan d’Istanbul, a la plaça Concorde de París i a Roma que se’n va quedar quatre.  Fa uns quants anys que el govern d’Egipte reclama allò que és seu. Perquè cadascun dels obeliscs era a temples de reis que van ser saquejats sense escrúpols. Mussolini en va robar un el 1937 però el govern d’Itàlia el va tornar el 2005 convertint-se en el primer i únic cas de devolució voluntària. Entre els casos més curiosos i vergonyosos hi ha el de França.  Els f...