AGRICULTURA MENTAL

Article publicat al diari Tot Tarragona . Podeu deixar els vostres comentaris directament a l'article d'aquest mitjà ja que, com en altres ocasions, en aquest post no se'n poden deixar. ITÀLIA, MAMMA MIA! Amb els resultats de les eleccions celebrades a Itàlia ja es veu clar que la societat no avança ni sap cap on caminar enmig de la confusió generada per uns quants que han apostat pel canvi, defenestrant a Mario Monti, i uns altres que han preferit donar de nou el poder a un Silvio Berlusconi que, tot i tenir pendents mil causes judicials i un llarg expedient marcat per la corrupció i els abusos de poder, segueix sent incombustible.  Enmig de la tempesta on ha naufragat Monti (tecnòcrata   imposat per Goldman Sachs) i ha tret pit Il Cavaliere (com es coneix popularment Berlusconi), hi ha un triomfador que ha rebut el 25 per cent dels vots i la gran majoria de gent jove, l’humorista Beppe Grillo amb el seu moviment Cinque Stelle (cinc estrelles).  Una pa...

SOBRE L'ALDEA GALA I LA VAGA GENERAL A alguns els queda el regust amarg al veure els resultats de les eleccions andaluses i, en menor mesura, les asturianes. Al nord no queda clar qui acabarà governant però el ressò mediàtic s’ha centrat al sud, epicentre electoral de tot el país que es pensava que el PP arrasaria i el PSOE seria humiliat. I no ha estat així. Victoria popular per la mínima i tot obert a un pacte d’esquerres que donaria quatre anys més les regnes als socialistes. Andalusia, que d’ençà de les eleccions generals havia esdevingut l’aldea gala que els romans mai podien conquerir per la presencia d’Astèrix i Obèlix, aguanta el cop amb aquests dos personatges ara anomenats Griñan i Rubalcaba.  Tot obert, passin i facin joc senyores i senyors. Per quin pacte aposteu? Més govern dels de sempre o nou govern en minoria dels d’ara amb un candidat que també és de sempre? Difícil situació es planteja en unes terres on ni els escàndols de les darreres setmanes han ca...

Ara que hi ha període electoral ens preguntem molts ciutadans a qui hem votar. Gran plantejament en un país que té dos sols grans candidats possibilitats (que no pas preparats) per afrontar la situació actual. Ben trist el panorama. El proper 20 de novembre acabarem votant a qui no hem de “botar”. Si, botar significa foragitar, fotre fora, esborrar a algú del mapa. Posats a triar, per la tristesa, a qui hem de “botar”? Haver arribat a aquesta pregunta ens permet saber que la nostra democràcia és encara molt jove i que, malgrat tenir-la, ens obliga a capitalitzar el vot entre dues soles opcions. Hi ha altres alternatives però de nosaltres dependrà que entenguem que mai sabran tenir el seu paper real fins que no es demostri el contrari o, al contrari, que les grans minories sumen i fan una gran majoria.

Ara que s'acosten les eleccions generals serem de nou envaïs pels polítics que es presenten per tenir una cadira a Madrid ja sigui al Congrés o al Senat. Com passa cada quatre anys, la nostra provincia passarà de ser la gran oblidada a tenir importància temporal, mentre duri la campanya. Som, i no es pot negar, un trist magatzem de vots, una zona on cal anar a pescar quan s'acaba un mandat i comença l'altre. Hem esdevingut ciutadans de segona, en molts aspectes de tercera, gràcies als centralismes de Barcelona i Madrid. Realment no importem res ni nosaltres ni les nostres demandes però aquest rol canvia quan toca recaptar paperetes per l'urna. Allò que els barcelonins no han volgut i els espanyols han rebutjat, ens ho han imposat a casa nostra. Nuclears, químiques, tèrmiques, de cicle combinat, magatzems de gas i altres instal·lacions perilloses omplen les nostres comarques on també hi ha autopistes de peatge i un riu, l'Ebre, que ens volen buidar cada cop q...

Ens hem de plantejar reptes per aconseguir sobreviure amb dignitat en aquest món ple de competències deslleials. És una de les poques maneres de demostrar que seguim vius i estem intactes malgrat els danys dels anys. A mi, personalment, m’encanta plantejar-me reptes. Aquest 2011 serà de nou l’any dels llibres. Un a punt de sortir a la venda, un altre que ja té a les seves mans el meu editor, un tercer que començaré a escriure d’aquí a poques setmanes i un quart que ja vaig iniciar l’any passat i que seguiré creant amb lentitud però també amb fermesa els propers mesos. I entremig d’aquesta explosió de lletres i llibres, dos reptes més que també assumiré amb la seguretat de complir. Primer toca posar lletres a unes musiques que un amic i gran cantant ha d’enregistrar d’aquí a poques setmanes. Després, al maig, arribaran les eleccions municipals que és una època laboral que m’enamora cada cop més. Enguany portaré diverses campanyes a diferents municipis. A alguna hi seré present en prime...

El passat diumenge era núvol i gris per als més pessimistes. Al matí anaven dalt de la barca tots junts i al vespre el Capità Cordovès Pepe Monti va abandonar la tripulació deixant a tots els militants remant sense control. En una altra barca hi ha anava el Capità Avellana 2.0 i va fer el mateix, al vespre de cap a l’aigua deixant solets als militants que, en aquest cas i un cop celebrades les eleccions, no tenien ni rems. I així, els militants que són sempre els qui fan grans als partits, la veritable tripulació, van embarrancar tot intentant salvar-se de la tempesta. Els qui ho van aconseguir estan construint una nova nau que anomenaran “projecte” però altres que s’han salvat del naufragi, no volen als mateixos comandants per la nova travessia. Estaran temps donant voltes, visitant ports tot cercant embarcacions més dignes i fortes per superar tempestes complicades. Ara, els capitans que van abandonar les seves naus, s’han fet llops de terra i s’han tancat a casa, com els covards,...

Tot citant un lema socialista cal dir, en veu ben alta, que la Catalunya que sap on va ha decidit que el tripartit se’n vagi cap a casa i CiU governi els propers quatre anys. Passa poques vegades que la frase que has creat se’t giri en contra però el màrqueting polític té aquests regals en forma de bumerang. Em permetreu que, com indica el títol de l’article, utilitzi alguns noms de pel•lícules per parlar de la jornada d’aquest diumenge. Per a Convergència i Unió, el 28-N ha estat millor impossible aconseguint un ampli suport del poble català que ha derrotat al tripartit. Els tres mosqueters sabien que tenien els dies comptats i com no han sabut aplicar el tots per a un i un per a tots i han triat el camí personal abans que el projecte comú, ara són on són. Esquerra Republicana ha pagat car apostar pel seu Independence Day tot lligant-se a un partit socialista que té zapadependència i un líder que defensa una Espanya unida i solida, sense fractures ni erosions. De capturar l...

Havent llegit el llistat de propietats que han declarat els caps de llista dels diferents partits que es presenten al Parlament de Catalunya, he començat a plorar tot pensant en la seva pobresa. Qui més patrimoni assumeix és la candidata del PP, Alicia Sánchez-Camacho, amb un total de 575.000 euros corresponents al valor d’un pis i als quals cal sumar els 4.000 euros que assegura tenir al seu compte corrent. Artur Mas (CiU) ha declarat un patrimoni de 502.000 euros i Albert Rivera de Ciutadans és el tercer a la llista amb 475.000 euros en possessions i 5.000 euros al compte corrent. Deixant a banda la xifra ridícula del valor dels pisos de tots els caps de llista, encara tens més motius de riure quan veus què tenen guardat al banc: 10.000 euros del republicà Joan Puigcercós, 13.000 del president Montilla i 46.000 de l’ecosocialista Joan Herrera a més dels ja comentats de Mas i Rivera. Una cosa és que no es declari tot allò que es té i una altra, molt diferent, que es pensin que som r...

M’encanten les campanyes electorals, m’emociona seguir-les, palpar tot l’ambient que es mou al seu voltant, a pocs metres dels candidats i dels caps de campanyes, dels estrategs que marquen els discursos i els argumentaris a seguir. M’apassiona comprovar com una idea sorgida en un despatx, una sala de brainstorming o un think tank acaba seduint als militants i simpatitzants i aquests ho transmeten a les multituds i les masses. L’únic que no comparteixo és aquesta mania que tenim de copiar les formes i accions de màrqueting dels nord-americans. Primer es van importar els mítings en què el candidat queda envoltat de públic. Al davant hi té als qui ha de convèncer i al darrera, distribuïts per edats, sexes i races, als qui ja ho estan perquè són militants del seu propi partit. En aquesta campanya que estem vivint a Catalunya ja hem vist un nou element importat dels yankis, el micròfon de cara que substitueix al de sempre. El candidat no ha de pujar a un faristol a llegir cap paper adr...

Aquesta ja és l’última que ens podien vendre, el lema de campanya del PSC per a les autonòmiques amb Montilla al capdavant. El lema “Garantia de progrés” fa riure, senzillament. Si Montilla és aquesta garantia,comencem a marxar del país i que Déu agafi confessats als qui es quedin. Home, dit ras i curt, Montilla i el PSC són, a hores d’ara i vista la seva eficàcia compartida amb els dos socis de govern, garantia de res i no pas de progrés. No seré jo qui dirà en aquest blog a qui s’ha de votar el proper 28-N però si que m’atreveixo a dir a qui no cal donar suport electoral: als qui ho han fet pitjor impossible, als qui han comés errades que mai han admès i que mai han tingut “pebrots” de dimitir, als qui porten set anys col•locant a amics i coneguts als llocs de responsabilitat ben pagats, als qui aprofiten el final del seu mandat, conscients que ja són cadàvers polítics, per a blindar als qui ja havien endollat prèviament, als qui han permès que el nostre país hagi passat de ser el “...

Molta cura davant la demagògia que alguns partits politics estan creant, i generant entre alguns sectors de la societat, al voltant del tema de la immigració. No em sorprèn que fatxes i xenòfobs com l’Anglada de PxC basin el seu discurs electoral en el menyspreu cap als nouvinguts tot reclamant que, textualment, “els moros marxin de Catalunya, Espanya, Europa i l’Occident”. A personatges com aquest ja els tenim la mida agafada i sabem de quin peu calcen. Demano cura a la resta de formacions polítiques per evitar que acabin caient en el discurs fàcil que acaba sent demagògic i utilitzin el problema de l’atur i els immigrants com a arma electoral. Aquest dimecres el programa El Intermedio que presenta a La Sexta el popular periodista El Gran Wyoming va decidir respondre a la demagògia política amb un vídeo més demagògic. En altres casos condemnaria aquesta acció però, vist el què estem veient aquests dies previs a l’inici de la campanya electoral autonòmica, li passo per alt i fins i t...

Segueixo tenint aquesta sensació, que Catalunya comença i acaba a Barcelona i que les comarques de Tarragona interessen únicament quan arriben les eleccions perquè són un magatzem de vots que cal aconseguir al preu que sigui. Aquest dimarts, aprofitant que moderava una taula rodona al barri de l’Albada i que dos dels convidats eren polítics, un del PSC i un de CiU, vaig preguntar-los si aquesta sensació existeix realment o la tinc únicament jo. I la resposta va ser clara: Barcelona i la seva àrea metropolitana concentren un 80 per cent de la població de Catalunya i el govern de la Generalitat destina el percentatge de recursos corresponent. Però el repartiment no és ben bé real. Els dos representants polítics van admetre que quan es reparteixen els recursos econòmics del país, la balança queda desequilibrada i es beneficia a Barcelona en detriment de les comarques de Tarragona, Lleida i Girona. La presencia de Mariano Rajoy a diferents poblacions de casa nostra també aquest dimarts...

Seran moltes les persones, la majoria vinculades a forces polítiques, les que posaran el crit al cel quan sàpiguen que la CORI, partit amb representació a l’Ajuntament de Reus i liderat per l’amic Ariel Santamaria, ha fitxat a Carmen de Mairena per ocupar el número 2 de la llista que presenta al Parlament de Catalunya. Ja va sobtar que l’Ariel anunciés que es presentava a les eleccions autonòmiques i ara, amb aquest nou cop d’efecte, es produiran moltes converses i, sobretot, moltes crítiques. No veig que sigui cap despropòsit que aquest personatge del món artístic sigui a la llista i estic convençut que per dir el que acabo de dir, més d’un em titllarà de frikie. No passa res, me la bufa (i perdoneu l’expressió). La democràcia permet que tothom qui ho vulgui es presenti a les eleccions i crec que hi ha altres partits, molt més coneguts i amb moltes més història, que tenen gent més inepte a les seves llistes amb noms més populars que han acabat sent, o ho són a hores d’ara, del tot ...

El temps ho cura tot menys qual la culpa és del vent. El Conseller Saura culpa al clima de la mort dels cinc bombers a l'incendi d'Horta de Sant Joan però aquestes excuses, tan senzilles com barates, no les accepta ningú. Saura ha perdut la credibilitat gràcies a les seves accions i als seus companys de viatge a la Conselleria que descoordina. Al Conseller ja no se'l creuen ni a casa però ja sabeu la dita: No hi ha més cec que el que no hi vol veure. Joan Saura creu que ha fet bona feina com a conseller, tan bona que ha de continuar malgrat no es torni a presentar a les eleccions autonòmiques. El cap polític dels Mossos d'Escanya diu que li encantaria seguir sent conseller amb el futur tripartit , deixant a banda que hagi anunciat que no es torna a presentar. Home, a mi m'encantarien moltes coses que mai aconseguiré però no es preocupi, els catalans farem els possibles per fer realitat els seus somnis. Posarem al tripartit a l'oposició i així vostè podrà ser co...

Aquesta setmana la frase del nostre il·luminat és inexistent, es tradueix en un silenci. Parlo del president del govern, Zapatero. El diumenge, confirmada la derrota del seu partit, va desaparèixer i no va tenir sinceritat, humilitat ni "talante" per trucar al guanyador de la jornada, el seu rival Rajoy. Zapatero ha amagat el cap sota l'ala, ha actuat com un autèntic covard. Ja sabem en qui no hem de confiar mai més suposant que algun dia hi haguéssim confiat. Com ZP no té cap frase n'hi regalem una de Johann Wolfgang Goethe nosaltres: El cobarde sólo amenaza cuando está a salvo.