UNES ELECCIONS DE PEL·LÍCULA
Tot citant un lema socialista cal dir, en veu ben alta, que la Catalunya que sap on va ha decidit que el tripartit se’n vagi cap a casa i CiU governi els propers quatre anys. Passa poques vegades que la frase que has creat se’t giri en contra però el màrqueting polític té aquests regals en forma de bumerang. Em permetreu que, com indica el títol de l’article, utilitzi alguns noms de pel•lícules per parlar de la jornada d’aquest diumenge.
Per a Convergència i Unió, el 28-N ha estat millor impossible aconseguint un ampli suport del poble català que ha derrotat al tripartit. Els tres mosqueters sabien que tenien els dies comptats i com no han sabut aplicar el tots per a un i un per a tots i han triat el camí personal abans que el projecte comú, ara són on són. Esquerra Republicana ha pagat car apostar pel seu Independence Day tot lligant-se a un partit socialista que té zapadependència i un líder que defensa una Espanya unida i solida, sense fractures ni erosions.
De capturar les identitats dels republicans que han renegat del clan de l’avellana castigant-lo sense el vot ja se’n ha responsabilitzat el SI que lidera el camaleònic Joan Laporta i que ha estat la gran sorpresa, gens agradable per a molts i m’hi incloc, d’aquestes eleccions. Mentre en Montilla es feia l’harakiri en directe anunciant que abandona el vaixell ara que aquest s’enfonsa i els republicans de base començaven a fondre amb la mirada als seus líders que feien cara de circumstancia, Iniciativa anava deslligant els mobles que havia amarrat a la barca del tripartit i que s’havien salvat de la tempesta.
Els ecosocialistes han estat experts en posar la pota en casos com l’incendi d’Horta o per la permissivitat en els regalets repartits gratuïtament pel Cos de Bastoners de Catalunya (els Mossos) cada cop que es protestava democràticament per alguna cosa, i n’han sortit ben parats. Dels tres components d’aquest trio lalala, ells eren els més disposats a tornar a posar-se en pompa a canvi de quatre nomenaments i una mica més de poder.
I amb aquest panorama, més estrany que algunes pel•lícules de Fellini i menys eròtic que les creacions de Passolini, l’au Fènix que ha cremat dues vegades, Artur Mas, ha renascut de nou de les seves cendres per governar un país que fa anys que clama el seu nom i veu com els perdedors el condemnen a l’ombra. A la tercera va la vençuda, deia Mas amb tots els vots escrutats, tot allargant la mà a tothom i prometen treball i humilitat.
CiU podrà caminar sola però haurà de buscar suports puntuals amb un Partit Popular que ha tocat sostre electoral a Catalunya marcant els seus millors resultats tot i ser un dels culpables de la reconversió de l’Estatut en un paquet de confeti i dels enfrontaments que hi ha entre la Espanya més profunda i la Catalunya més esbojarrada.
Els qui millor la representen són també Ciutadans que han aconseguit un fet molt important: defensar el seu programa despullant-se i no perdre cap peça de roba en aquesta bogada on altres han sortit del tot descolorits, com el pallasso d’aquella marca de sabó, o del tot encongits i incapaços d’arribar al timó de la nau que havien pilotat i que ara és en unes mans molt més segures.
La política té aquestes coses. Els tres mosqueters són ara els tres solters amb un biberó però s’han quedat sense la seva estimada, Catalunya, i sense la llet que els ha alimentat els darrers anys.
