AGRICULTURA MENTAL

Si heu vist “La chica del puente”, de Patrice Leconte, recordareu a la protagonista que es llençava d’un pont perquè es volia suïcidar. Personalment, aquesta pel·lícula té una significació especial per alguns dels seus diàlegs i escenes, per certs vincles que enllacen amb algú que conec.  Hi ha un altre director, el gran Luc Besson, que fa pocs anys va fer una proposta semblant, a nivell de guió, i que va traduir en una petita obra d’art. La pel·lícula de Besson es diu “Angel-A” i també la protagonitza una jove que vol acabar amb la seva vida llançant-se des del Sena, a París. Com en l’altre cas, té companyia.  Hi ha escenes d’aquesta creació de Besson que, com a l’obra de Leconte, ens alimenten i molt gràcies al guió tant estudiat i apamat que tenen. Una altra coincidència: les dues pel·lícules estan gravades en blanc i negre tot i ser del segle XXI. Us convido avui a veure un fragment d’aquetsa Angel-A, un que considero més interessant i que parla de la import...

Les persones acostumades a gaudir dels llibres, el cinema, la música i molts altres arts, notem una pèrdua intensa quan algun dels autors i artistes que ens nodreix deixa de fer-ho. Uns perquè moren i uns altres, ben pocs, perquè decideixen no crear més. No ens podem pas molestar amb ells. Qui som nosaltres, que ens alimentem gràcies a les seves obres, per dir-los que ens han de seguir ajudant intel·lectualment?  Recordo que quan Patrice Leconte va anunciar que deixava de fer cinema, el 1997, em va saber molt greu i vaig notar una certa tristor. Ell és un dels meus directors predilectes, m’ha emocionat i regalat molt de plaer, m’ha fet pensar i m’ha enriquit enormement.  Si hagués de fer un llistat de les 25 millors pel·lícules que he vist, quatre serien d’ell: La chica del puente, El marido de la peluquera, El perfume de Yvonne y La viuda de Saint-Pierre . A cadascuna d’aquestes obres hi ha passió, bellesa, realitat, argument nutritiu per la ment i la capacitat ...

Ella va treure a passejar les paraules. I les paraules van mossegar dolçament als nens. I els nens ho van explicar als seus pares. I els pares carregaren les seves pistoles. I van obrir foc contra les paraules. I les paraules van gemegar i udolar.  I els trets sempre dolços van captivar a un nen. El nen pregunta ara al seu pare si les paraules envelleixen.  I el pare respon que les paraules sempre són joves com el primer dia.  El nen corre cap a l’avi per donar-li la notícia.  I el vell obre de cop el calaix de les paraules perquè li expliquin el seu secret. Però ara el calaix... és ple de caramels.  --- Que gran que és Jean Rochefort en aquesta escena de “El marido de la peluquera” del sempre genial Patrice Leconte. Una de les meves pel·lícules predilectes, un dels meus directors favorits. 

El vídeo és un fragment de la pel·lícula “Le fille sur le pont” , comentada en altres ocasions, que avui he remirat. I m’ha aportat aquest petit text.  La noia del pont es llença al riu i ell es tira darrera a salvar-la. I un cop salvada és ell qui la posa ara en un perill no desitjat per ella. I el perill esdevé un plaer cada vegada que ell l’apunta a ella.  Però... i si ella desitja realment una errada? I sobretot... on rau el plaer? En la mà del llançador o en el cos que ella regala? 

La noia del pont és una de les meves pel·lícules Top Ten . La dirigeix el gran Patrice Leconte, director d'altres joies com "El marit de la perruquera" i mostra de nou la vessant humana que sovint no es toca al cinema, la dels sentiments que tenim realment les persones.  La sensació de sentir-se sol i la necessitat de canvis que creiem que mai arribaran en són dos exemples. Pensem que tot ens va en contra i que som nosaltres qui fem canviar sempre el nostre entorn quan sovint és ell qui ens dóna forma i configura malgrat no ho faci com desitjaríem.  La noia del pont ( Le fille sur le pont en versió original) feia temps que no la mirava però ahir vaig recordar que una de les dues principals escenes, sota el meu parer, eren al Youtube. Havia de recuperar-la i la vaig trobar. Era important fer-ho perquè sé que hi pot haver algú que es senti identificat en el diàleg i que trobarà a la darrera frase de la escena moltes respostes. Les pors es poden dissimular i...