AGRICULTURA MENTAL

Tal vegada era millor acabar de cop, acabar amb tot. Un viatge incomplet no és cap viatge. Esborrades les notes i les fotos, els elements aturats tants dies que perdien essència i força, la vida s’obre el camí que ha triat de nou. Resta la darrera imatge feta, la de la fugida en un sentit ben contrari al que tocava. Final del Diari, d’allò que l’omplia i mai va acabar de ser.

He acabat de llegir l’últim llibre de l’Albert Espinosa, Mundo azul, i reconec que m’ha impactat i molt. Fa temps que una obra no em provocava certes reaccions com aquesta, que m’ha generat dubtes i fins i tot un malson que recordo perfectament. Per això m’he llevat a primera hora i he pujat a la muntanya, als cims més alts des d’on veus tota la vall, la geografia retallant-se enmig de la boira amb colors sempre nous. El sol surt lentament sobre la camp francès i jo només puc mirar amb calma i respectar els silencis del moment.  A baix al poble, segur que el banc de la plaça encara està buit. Aquí, a la natura, el part de la gespa dels boscos arriba acompanyat del cruixir de la terra. I la llum és parpelleig de l’ombra.  No escric més, no tinc esma. El món blau d’Espinosa ressona encara al meu cap i la grip inicia el seu cruel procés que, imagino, em tindrà al llit uns quants dies. Cloc aquí, així, aquest Diari dels dies erms.  

Tres quarts d'hora en tren em porten fins a Marsella, una de les ciutats grans franceses més maques que conec. Hi sóc per feina, he arribat i he marxat avui, torno al poblet on m’hi estaré encara un parell de dies més, potser més. Als racons històrics de Marsella que apareixen a tot arreu, s’hi sumen altres petits espais gens populars i ben tranquils, places enormes i poc habitades, o alguns bistros elegantíssims i refugiats a carreronets intransitats pel turisme, que sobreviuen amb la clientela del propi barri.  Des de l’oficina on sóc, esperant una reunió de treball, capto una instantània curiosa i que, en certa mesura, descriu la lleugeresa que sé que algú, molt proper a mi i tant especial, cerca ara. Una dona avança, sola, per una plaça plena de llambordes que moren en un carreró central, una mena de camí net, que no planteja dubtes ni ofereix la possibilitat d’escollir direccions.  La dona du el carret de la compra, avança amb pas ferm i sense aturar-...

El poble més proper al que jo visc aquests dies, és bastant més gran però conserva la fesomia de la calma i l’esperit d’antuvi, diguem que ha evolucionat dignament al créixer. Això, no sempre succeeix. Al seu centre històric hi viu una persona a qui fa anys que no veig, un vell amic que va tornar al seu país, el mateix on sóc ara, després de deixar empremta a la vida de moltes persones, i en la meva.  Les cases del carrer estan guarnides amb flors i plantes que donen un clima de pau i harmonia molt necessari als nostres dies. Em diuen que a les nits, ningú retira les torretes i jardineres per por a que les robin, que ningú les toca i mai desapareix cap planta. Em meravella aquest respecte que s’ha perdut a tants altres llocs del nostre entorn. El Patrick treballa com a dissenyador gràfic a l’oficina que s’ha muntat al segon pis de casa, té als pares com a veïns, davant per davant, i es casa amb la seva xicota en pocs mesos tot i que no el noto massa convençut. Creu q...