AGRICULTURA MENTAL

El temps ho cura tot menys qual la culpa és del vent. El Conseller Saura culpa al clima de la mort dels cinc bombers a l'incendi d'Horta de Sant Joan però aquestes excuses, tan senzilles com barates, no les accepta ningú. Saura ha perdut la credibilitat gràcies a les seves accions i als seus companys de viatge a la Conselleria que descoordina.
Al Conseller ja no se'l creuen ni a casa però ja sabeu la dita: No hi ha més cec que el que no hi vol veure. Joan Saura creu que ha fet bona feina com a conseller, tan bona que ha de continuar malgrat no es torni a presentar a les eleccions autonòmiques. El cap polític dels Mossos d'Escanya diu que li encantaria seguir sent conseller amb el futur tripartit, deixant a banda que hagi anunciat que no es torna a presentar.
Home, a mi m'encantarien moltes coses que mai aconseguiré però no es preocupi, els catalans farem els possibles per fer realitat els seus somnis. Posarem al tripartit a l'oposició i així vostè podrà ser conseller a l'ombra. Cap problema. Mentre no arribi el moment, recordi aquella altra dita castellana: en boca cerrada no entran moscas.

Sóc una persona molt permisiva i entenc molts conceptes de l'art que molts altres podrien criticar. Això deu ser fruit dels anys que vaig estudiar a l'Escola d'Art de Reus. Per tant, puc arribar a comprendre certes excentricitats però no pas les "anades de bola" dels molts tocats de l'ala que caminen al nostre costat, al mateix món que nosaltres. Els 200 frikies guillats que ahir van decidir pujar les rambles de Barcelona tot ballant el Moonwalk de Michael Jackson no tenen gaires qualificatius a parts dels ja citats. En tot cas, són il·luminats i més que gràcia, fan pena al veure'ls així, en ramat tot imitant el seu idol que era una persona a qui ja vam citar el dia que la va palmar.

Perdoneu que ho digui així però crec que hi ha persones que es moren i personatges impresentables que la palmen. Si us plau, eviteu que els vostres fills, amics, familiars adults i essers estimats vegin les imatges que veureu al vídeo que han penjat tots els diaris. Ho heu d'evitar perquè tot allò dolent és contagia i podrieu perdre a un dels vostres per sempre més.

Mentre aquestes 200 criatures de Déu feien el ruc a la rambla, al món seguien passant coses habituals (que no pas lògiques): s'incrementaven les victimes de violencia de genere, les dels atemptats a l'Orient, les dels vols d'avions atrotinats de quarta mà, les d'una Grip A que cap govern té controlada, les ...

Un dels problemes dels polítics és que no saben quan han de plegar, quan en tenen prou. A sobre, quan anuncien la seva retirada, ja és massa tard i ningú se la pren seriosament. L'anunci del Conseller Joan Saura és com una especie de broma barata. Ara que el seu partit és a punt de desaparèixer (a les properes eleccions autonòmiques no els votarà ni Déu, potser per això de portar el cartellet de comunistes i anar d'ateus) diu que ja n'hi ha prou, que cal un relleu i que dóna pas als més joves. I què més? jajaja.
Senyor Saura, sigui honest i admeti que vostè, com el seu partit, és més proper al cementiri dels elefants que no pas l'Olimpi dels Déus. Passarà a la història com el polític verd que gasta mòbils d'última generació, l'ecologista que viatja en cotxes de luxe i seients de pell i, sobretot, com el "xapuses del finançament", el pacifista pro-okupes que ha fet fora a tot aquest personal de les seves cases ocupades i que ha dirigit el departament de bastoners (mossos d'esquadra) on la llenya es reparteix gratuïtament i sense sortejos previs.
Senyor Saura, bon vent i barca nova. Per cert, la barca que sigui sense rems i sense rumb, com la seva gestió política.

És l'exemple més clar del lema utilitzat per l'Ajuntament de Cambrils per a demostrar que el municipi està així: net, curiós i endreçat. Les fotos pertanyen a dos contenidors, capturats per la càmera a l'atzar perquè podrien ser els de la Plaça del Pòsit o qualsevol altre carrer o plaça, del barri dels Ametllers, a Vilafortuny.
Fa setmanes que no veuen l'aigua, setmanes durant les quals han rebut la visita diària, i molt massiva fruit de l'increment de població a l'estiu, de les bosses de brossa que ja porten mosques incorporades. Aquestes mosques s'agrupen amb les que ja resideixen als contenidors i, totes juntes, fan petar la xerrada tot lloant la tasca del govern cambrilenc.
Els veïns de la zona s'acosten a aquests negres i llefiscosos recipients amb mascaretes i guants sanitaris. Jo, no. Jo he optat per llençar la bossa d'escombraries a distancia, a uns trenta metres i amb una catapulta construida per aquesta ocasió. Els primers dies el sistema té les seves errades però acabes agafant la pràctica i al final, entren a la primera.

Fa pocs dies un veí va obrir la tapa d'un dels contenidors i s'hi va quedar enganxat. Ningú s'ha atrevit a apropar-s'hi. Li portem el menjar i ampolles d'aigua però sense tocar-lo a ell. Ho fem perquè la merda, com l'electricitat quan t'enrampes, enganxa al qui ja està enganxat. Esperem que els camions que netegen els contenidors arribin aviat per alliberar a aquest veí del seu suplici i a la resta de les pudors que desprenen aquests elements. A altres ciutats es renten a diari, dos cops al dia o un cop cada dos dies. A Cambrils, com és una ciutat curiosament desendreçada i gens neta, les coses són diferents.

La mort dels bombers a la Terra Alta ha estat impactant per a tots. No s'acaba d'entendre però ha tornat a succeir. Les víctimes se sumen a una llarga llista d'agents d'aquest cos i de voluntaris que han perdut la vida entre les flames. Quan vaig llegir la notícia d'Horta de Sant Joan em va venir al cap un amic meu que, fa 15 anys en un incendi a Saragossa, va perdre al seu fill. Era bomber i aquell dia també en van morir quatre. Se'n parla poc d'aquesta gent que se la juga a diari. Dediqueu, un dia i si voleu, unes línies als vostres blogs i pàgines web. S'ho mereixen.

L'incendi d'Horta m'ha deixat altres sensacions gens agradables. La principal són les paraules d'un alcalde impotent que diu haver estat desinformat per part de les administracions. Ahir al migdia, quan el foc va tornar a revifar, se'n va adonar ell tot sol, des de la finestra de casa seva. Sort d'això i, dit sigui de pas, quina llàstima que tinguem tantes administracions i cossos policials i de protecció treballant en un sol cas i, els uns pels altres, no arribi la informació en condicions.

Aquest migdia ha passat quelcom semblant a la ciutat de Tarragona. A dos quarts d'una s'ha produït una fuita d'àcid nítric, altament tòxic, a la fabrica que Ercros té a La Canonja. Ara ens diuen que no era àcid, que eren vapors. I qui ens diu quina versió és la bona? quina interessa més?

En tot cas, s'ha activat el Plaseqcat, el d'emergències exteriors de la industria química, i ha comportat que s'activessin les famosos sirenes que hi ha als barris de Ponent. Us puc assegurar que ni s'han sentit i que la gent seguia passejant tranquil·lament pel carrer o, si els havia trucat un familiar que ho havia escoltat per Tarragona Ràdio, corrien cap a casa a tancar-s'hi.

Els qui hem volgut aconseguir informació, com en el meu cas, ens hem trobat amb un telèfon 112 col·lapsat, una Policia Local que no podia informar per protocol, els Bombers que deien que no passava res i l'AEQT, Associació Empresarial Química de Tarragona, que ha tardat més en publicar una mini nota de premsa que Gaudí en acabar la Sagrada Família. Tarragona Ràdio, Tot Tarragona i El Mundo han estat els primers en informar dels fets. Altres mitjans, en teoria més preparats i amb plantilles molt més amplies, han jugat un paper molt secundari o inexistent.

I les administracions marejant la perdiu i sense dir res. Un diu blanc i l'altra diu negre, un no diu res i l'altra diu bajanades. És l'art de desinformar per salvar el cul a les grans empreses o... us penseu que Ercros serà sancionada o se li obrirà un gran expedient per aquest cas?

Cal un enduriment de la Llei del Menor. Els dos casos recents de violació que han tingut lloc a Huelva i a Còrdova posen de manifest que el canvi és obligat. No pot ser que menors d'edat, acompanyats de majors, facin les seves i violin a nenes que estaran traumatitzades tota la seva vida. Les dues noies ho reviuran per sempre més, els costarà molt recuperar-se mentre ells, els agressors, compliran la pena mínima en centres especials i potser, amb sort, alguns mesos de presó.

Cal únicament demanar una cosa. Que els partits que ara proposen l'enduriment de la Llei del Menor facin els possibles per aconseguir-ho i que els qui hi estan en contra s'ho facin mirar. El que més greu em sap és que, els qui ara demanen lleis més dures no les modifiquessin quan governaven i que, els que els criticaven llavors per no endurir-les, siguin els que ara manen. El mal ja està fet. Prou a la violència, si us plau.

Vull pensar que aquest escrit haurà estat corregit abans de penjar-lo. Ara que l'escric, ho veig tot una mica borrós. M'han ingressat fa ben poques hores en un hospital de la zona. Els símptomes eren els típics d'un refredat agreujat pels d'una grip. A Urgències m'han aïllat i més tard m'han comunicat que, segons els protocols establerts recentment, tinc la Grip A.
He començat a plorar amb desesperació, he escrit en un tovalló de paper que m'han deixat les infermeres allò que pensava, com aquell que signa un contracte amb el Barça però sabent que el receptor és la mort.
M'han fet moltes proves i més. Mentre me les feien, els metges ja em donaven per infectat i futur mort. Llavors ho entès tot, tenia els minuts contats. 37 anys a prendre vent i la vida passant ràpid entre la meva angoixa de malalt a punt d'acabar en aquest estat per passar al següent, el de no res.
Però ha arribat l'esperança. M'han passat el telèfon tot dient-me que em trucava la Ministre de Sanitat. Trinidad Jiménez m'ha acompanyat en el sentiment però m'ha comentat que estan buscant la vacuna i que, tot i que jo sigui una víctima de la pandèmia, la mort no quedarà en un no res. La Ministre ho ha deixat clar tot explicant-me que la vacuna bona arribarà entre l'octubre d'enguany i el febrer del proper. I li he dit que no passa res, que els 8.000 morts que ella ha calculat que hi haurà a Espanya enguany com a víctimes de la Grip A entenem que tot té el seu temps, que assumim el paper que ens toca. Ja sabem que el govern té moltes altres ocupacions, més importants, que no pas els 8.000 desgraciats que la palmarem en nom d'una medicina que navega en el caos gràcies als governs, com l'espanyol, que dediquen a I+D una dècima part del que dediquen a altres temes com ara l'exercit o les campanyes electorals.
Al final, ha hagut de marxar pel meu propi peu de l'hospital tot dient-los que no tenia la GRIP A, que estava una mica enGRIPAt.
Us imagineu quina broma més macabre que acabo de fer? Doncs això que és una broma aviat s'aproparà a la realitat. Per algunes persones, tristament, ja ho és davant la seva pròpia impotència i la dels seus familiars.
Ells, els governs, no saben què és aquesta grip, no saben d'on arriba, on acabarà, què fer. Estem perduts. Feu-me cas. Abraceu als vostres ara que podeu perquè jo tinc por del desconeixement dels qui ho haurien de saber tot en aquests àmbits. Per cert, són dos quarts de tres de la matinada, estic molt bé i vaig a dormir.

Si ets periodista i no tens feina, enhorabona!. Amb la constitució oficial del nou Parlament Europeu faran falta 54 periodistes. La feina serà senzilla: escoltar, apuntar en brut, escriure a ordinador i penjar-ho a la xarxa. Ja sabeu que els blocs estan de moda entre els polítics i que tots en volen tenir un per què consideren que és una eina molt més propera al ciutadà, més que una web que queda com a més institucional o de partit.

Diversos eurodiputats catalans i espanyols han avançat i anunciat que obriran el seu bloc on explicaran les seves vivències a la cambra europea, el seu dia a dia com a europarlamentaris. Com succeeix en aquests casos, la feina la faran els periodistes contractats per aquesta gran ocasió.

Tots sabem que són pocs els eurodiputats que escriuen al seu propi espai virtual i que tiren de l'ajuda dels periodistes a qui els hi diuen què volen dir als seus lectors. El redactor escolta quin missatge vol adreçar el seu dictador (que dicta) i li dóna forma per deixar-lo "niquelao" al bloc signant sempre, això si, el polític i no pas el periodista.

Pel sou no patiu. Fa poc que els afortunats d'Europa s'han aprovat un augment de sou de 4.000 euros mensuals. Eldibuix que acompanya el post ho explica i segur que a més d'entendre'l us deixarà més tranquils.

Fa pocs mesos un membre de l'equip de govern de l'Ajuntament de Cambrils va tenir l'atreviment de dir: la qualitat de televisió de Cambrils és molt alta. Tenim un personal molt qualificat, tant qualificat que altres televisions els volen a les seves plantilles i els venen a buscar. En televisió, juguem a la Champions.

Ara que l'oposició cambrilenca ha posat els números sobre la taula, tot té la seva explicació. Fins i tot les il·luminades declaracions del regidor de govern. Segons aquestes dades, si comparem què costa cada any la televisió cambrilenca a les arques municipals (que són les butxaques dels cambrilencs) i dividim la xifra entre el nombre d'habitants surt el següent: A un cambrilenc, la televisió li costa 15,82 euros l'any. A un tarragoní 2,08 euros o a un de Salou 3,63 euros. Una altra dada que posa els pels de punta: Un minut d'emissió de Televisió de Cambrils costa 34,40 euros i una hora costa 2.064 euros, segons l'oposició.

Ara s'entèn que la TV de Cambrils sigui de Champions. El pressupost ho és. Tenint en compte que la meitat de les llars encara no la poden veure, més que de Champions, és una tele de Copa Intercontinental.

Si us plau, una mica de seny en la gestió i mesura en les paraules. A la boca se li fa dir el què un vol però això no vol dir que els cervells receptors ho hagin d'entendre. Un altre dia amollarem més capítols d'aquest mitjà i especialment de la seva "salsa parrilla" de programació.

Acaba de finalitzar la primera edició d'aquesta mena de concurs creat per TV3 per triar el millor paisatge de Catalunya. Estic molt content que dels 8 finalistes 4 hagin estat indrets de les comarques de Tarragona i les Terres de l'Ebre. El Delta, Els Ports, El Priorat i la ciutat de Tarragona són petites joies dins un territori que és ple de sorpreses, molt sovint desconegudes, anomenat Catalunya. Els altres quatre competidors no tenien res a envejar a les quatre propostes nostres i, fins i tot estic molt content que s'hagi trencat amb els tòpics descartant a la primera la proposta de Montserrat.

Al final, per només 40 vots de diferencia amb la segona més votada, ha guanyat la proposta de la Costa Brava. Ningú es pot negar als seus encants com tampoc se'n podem estar dels qui no han aconseguit la victòria final. Crec que el que més ens importa es saber, recordar, que el nostre país és, en conjunt, una postal plena de petites imatges on gaudir en tot moment. Ens falta apostar-hi més. També ens falta que els responsables de turisme de la Generalitat, i tots els agents locals, facin millors campanyes, més innovadores, més imaginatives. Cal una bona venda de Catalunya, ens toca, ens ho mereixem.

Per acabar, en futures edicions del programa cal que no hi hagi presentadors de la casa, TV3, presentant programes. Basses i Cuní són cognoms massa casolans i associats a l'empresa que crea aquest bon espai i, per sort, Catalunya és plena de persones preparades per a presentar els paisatges.

No vaig opinar sobre la decisió de Silvio Berlusconi de celebrar la cimera del G8 a L'Aquila i la regió de l'Abruzzo, una zona castigada pel terratrèmol. Ja sabeu, aquell moviment sísmic que va acabar amb 294 morts, 1.500 ferits i 50.000 persones sense casa. El tarat del primer ministra italià va dir als afectats que s'ho prenguessin com si estiguessin de càmping i ara, mesos després, els hi planta la cimera allí. Són coses dels polítics que tenen la sensibilitat al mateix lloc que porten el verí les abelles. Berlusconi va donar la nota ben donada i dic això per parlar-vos d'altres notes molt més ben donades.
A nivell solidari avui us vull donar a conèixer una iniciativa del món musical italià. Desenes de cantants s'han unit per cantar una cançó dedicada a les víctimes del terratrèmol amb el compromís de destinar els diners que s'aconsegueixin a un fons comú per ajudar als qui es van quedar sense res.
El tema es diu DOMANI (Demà), és molt tendre i descobrireu veus de cantants que no coneixeu. Espero que us agradi. Si voleu saber qui canta cada frase, feu clic aquí, i anireu a la pàgina on hi ha el text amb la frase i el cantant que la canta.

Cantants i grups participants: Afterhours, Niccolò Agliardi, Albano, Alioscia, Malika Ayane, Claudio Baglioni, Franco Battiato, Baustelle, Samuele Bersani, Bluvertigo, Caparezza, Luca Carboni, Caterina Caselli, Carmen Consoli, Cesare Cremonini, Dolcenera, Elio e le Storie Tese, Elisa, Niccolò Fabi, Fabri Fibra, Giusy Ferreri, Tiziano Ferro, Eugenio Finardi, Frankie Hi Energy, Giorgia, Gianluca Grignani, J.Ax, Jovanotti, Ligabue, Mango, Gianni Maroccolo, Marracash, Gianni Morandi, Morgan, Gianna Nannini, Negramaro, Negrita, Nek, Roy Paci, Pacifico, Mauro Pagani, Giuliano Palma, Laura Pausini, Piero Pelù, Max Pezzali, Massimo Ranieri, Francesco Renga, Ron, Enrico Ruggeri, Antonella Ruggiero, Sud Sound System, Tricarico, Roberto Vecchioni, Antonello Venditti, Mario Venuti e Zucchero.

Les trobades veïnals neixen per aplegar persones d'una mateixa zona i fer-los participar de diverses maneres. Hi ha els qui organitzen les festes, els qui les fan possibles com a actors o músics i, per últim, tot el reguitzell humà que les gaudeix. Els polítics de l'equip de govern de torn hi apareixen però només per fer el paripé, deixar-se veure i recordar que a les properes eleccions es tornaran a presentar. Treuen el cap com els estruços, remenen les plomes i se'n van deixant en pau als veïns a qui no han venut ni motos ni fum.Les festes de barri són, en certa forma, divertides i molt socials. Fins i tot els més tímids van a la plaça o al carrer on toca l'orquestra o es fan els concursos per als més petits. Allí s'hi barregen totes les classes socials i totes les edats. Això val la pena. Jo, com a persona tímida, m'hi sento bé. Ja té nassos la cosa!

Aquest cap de setmana, dissabte per a ser més exactes, es farà la segona trobada de veïns del barri dels Ametllers, a Vilafortuny, Cambrils. El president de l'associació és l'amic i veí Antoni Tost. La Mar, la meva dona, és la vocal de festes. Són membres d'una junta, amb la resta de persones que la formen, que s'ha deixat la pell per aconseguir fer aquesta segona edició. Organitzar una jornada d'actes festius i socials no és fàcil però ells se'n han tornat a sortir. Dissabte al matí, a les 10, hi haurà una bicicletada popular. A la tarda, a partir de les set, espectacle infantil per la canalla i a la nit, coca i cava per a tothom i la revetlla amb una orquestra molt divertida. L'Anton, la Mar i els altres companys de junta tindran un dia intens, amb nervis, ple de feina anant d'una punta de barri a l'altra. Són els que menys gaudiran de la festa però, gràcies a ells, centenars de persones es retrobaran i les famílies, pares i fills, estaran molt units. Són coses, detalls d'una festa que pren el temps a qui la fa i el regala als altres. Anton, Mar, enhorabona!

Acompanyo el post amb el cartell del programa de festes que he tingut el plaer de dissenyar. Podeu fer clic sobre la foto per ampliar-la.

Érem pocs i ha parit la burra. L'Ajuntament de Tarragona ha decidit que el Síndic de Greuges de la ciutat ha de cobrar per fer aquesta feina. Fins ara suposàvem que el síndic, sigui de la ciutat que sigui, exercia les seves funcions de defensor del ciutadà per estima a la ciutat i per entrega humana. Ara a Tarragona, aquest personatge ombrívol de naixement, omnipresent a tots aquells esdeveniments de la ciutat on es pugui llepar el final de l'esquena de l'alcalde o regidor de torn, passarà a ser el Defensor de la Cartera.

L'equip de govern tarragoní ha demostrat tenir menys llums que el cotxe dels Picapiedra i ha decidit que el Síndic cobri 800 euros per assistir als plens municipals. A més se li ha creat una comissió a mida que es reunirà cada quinze dies i amb la qual cobrarà uns altres 800 euros cada cop que es faci. Feta la suma, per ocupar un càrrec que fins ara del tot altruista, el síndic tarragoní guanyarà cada mes entre 2.400 i 3.200 euros depenent de si hi ha un sol ple o n'hi ha dos. Tot plegat, un nou insult a la nostra intel·ligència, una nova vergonya de la classe política.
Amb la paga al Síndic, aquest deixarà de ser independent i estarà al servei dels seus amos perquè ja sabeu la dita: mai es mossega la mà del qui t'alimenta.

A molts municipis ningú volia ocupar aquest càrrec però ara serà una de les places amb més demanda i segur que els qui l'aconsegueixin voldran repetir anys i anys i no abandonar mai. Hi havia formes més delicades de prostituir l'altruisme del càrrec però han anat per la via ràpida.
Al cementiri dels elefants polítics de primera, amb seu al Parlament de Brussel·les i al Senat de Madrid, hi hem de sumar aquest que serà de segona i que acollirà, amb amor i molts bitllets, aquells que no estan prou preparats per ser recompensats amb un càrrec polític però que han fet favors i mèrits suficients per tenir una altra premi.

No entenc senzillament, el següent: Si James Brown va ser el "rei del soul", Elvis Presley va ser el "rei del rock", Ramoncin és el "rei del pollo frito" i ara cataloguen al Michael Jackson com al "rei del pop", què en fotem dels grans grups i cantants que han dedicat la seva vida, plena d'èxits, al pop, rock, soul i altres estils?

Si cada cop que mor un dels famosos li posem un renom reial, els que queden, què són?

Parlo de Supertramp, Rolling Stones, Dire Straits, Queen, ACDC, Bob Dylan, Leonard Cohen, Elton John, Madonna i un llarg llistat de noms que han venut i, en molts casos encara venen, milions de discos.

Crec, sincerament, que aquesta falera que tenim per idealitzar i mitificar als qui van marxant és un magre favor per als qui queden i, tot sigui dit, un pas més per ajuntar els diferents ramats de seguidors de cada music o grup. Si donéssim als qui canten el just significat que els pertoca no hagués calgut aquest post que escric tot veient, per morbo i per comprovar l'estat de bogeria dels Estats Units, el funeral del Michael Jackson. Per cert, la caixa de metall que han entrat fa poc al Staples Center, és buida. No hi és pas el Michael a dins. Però tan se val.

Acabo d'enllestir els nous canvis del blog. Ja hi tot allò que volia. A partir d'ara aquest blog té dues columnes laterals i la central que és la dedicada als escrits. A la columna de la dreta hi ha el llistat dels blogs que segueixo i que llegeixo. També hi he incorporat un traductor de 40 idiomes per a tots aquells que entren des de països de parla anglesa, francesa, alemanya, italiana o d'altres indrets i que disposen de traductors menys potents. A la part esquerre hi trobareu l'arxiu, els temes tractats, el feed de les notícies més llegides i altres elements que ja existien. N'hi ha de nous i entre ells destaco la capçalera de titulars de notícies de casa nostra que ens ofereix un nou mitjà digital que s'ha presentat aquest vespre a la ciutat de Tarragona. Us parlo del delcamp.cat, una nova aposta online que, com la resta de les existents, espero que tiri endavant. Aquest nou mitjà es pot consultar a la secció de digitals que també hi ha a la columna esquerre.

Hi ha quatre seccions que contenen els principals diaris online, diaris digitals, ràdios del món i diaris de molts països. També hi ha una secció de webcams en directe i una altra de països poc coneguts i que m'agraden força. Totes les seccions han estat actualitzades perquè hi faltaven mitjans. Espero que, tot plegat, us agradi. Demà ja seguiré esmolant la meva ploma per parlar de temes d'actualitat.

Això deia el Capità Enciam, un dels meus mites televisius. El cas és que fa setmanes que havia rebut correus interns i missatges al Facebook dient-me que la darrera plantilla que vaig triar per al meu blog comportava problemes. Vaig fer un seguiment, demanda inclosa al face, i el resultat va ser que el 90 per cent dels preguntats podia veure sense problemes la pàgina però la resta, un 10 per cent, NO.

Aquest és un punt de lectura global, per a tots i totes. A mi, aquest 10 per cent, em preocucava. I d'aquí aquest canvi de plantilla. Al ser molt més senzilla, ha de portar menys problemes i, de pas, ha de permetre que el centenar de persones que visitieu aquest espai online tingueu la possibilitat de veure'l sencer i opinar sense cap problema. Espero que us agradi i, en cas contrarai, penseu que ha estat en benefici de la majoria.

De les errades no en volem aprendre. Els humans encara no hem evolucionat, no estem preparats per conviure pensant en el bé comú, ens hem tornat (o ens han fet) cada cop més egoistes. La imatge dels treballadors i habitants de Santa Maria de Garoña, assegurant que la central nuclear més antiga de l'estat espanyol, encara té deu anys més de vida i tota la seguretat del món, és del tot egoista.

No es pot negar que per aquestes persones és el seu modus vivendi però, a quin preu? posant la seva vida en perill i la de qui més? Ells s'han begut l'enteniment però el govern, prologant la vida d'aquestes instal·lacions fins el 2013, encara més. Déu no vulgui que passi res important en aquesta nuclear que, a part de produir una misèria d'energia, és una bomba ancorada al voltant de zones habitades, com al seu dia era Chernobyl.

Això que dic no és alarmisme, és la realitat, la comprovació que ens hem tornat bojos i que, cada cop més, pensem únicament en nosaltres per donar pel sac als més propers. Enhorabona al govern de ZP per aquesta nova mostra d'incompetència. La foto que acompanya al post és la d'uns nens nascuts prop de Chernobyl al cap d'uns anys de l'accident. Quin preu té aquesta partida que ens fan jugar ara?

El cor del senglar. Baltasar Porcel.

Hem perdut a un dels grans creadors, a una gran persona. Aquesta pèrdua si que fa mal.

Us aconsello que llegiu la darrera entrevista que li han fet a l'Eduard Boada, expert en entrepans, mestre cocteler i personatge autentic de la Tarragona més emblemàtica, la dels racons i paisatges irrepetibles. El document el podeu llegir avui a les pàgines centrals del Diari de Tarragona i, tractant-se de l'amic Boada, no té pèrdua per què és ple de petites perles, frases autèntiques que només poden sortir del mestre Boada.

Per a ell, fer entrepans és un art i, com a bon artista que és, sempre presenta al públic bones obres. L'Eduard és una persona senzilla que és feliç obrint mig dia per a fer els seus entrepans o, si li caus bé i té massa feina, dir-te que entris tu a la barra i te'l facis. En tot cas, llegiu aquesta entrevista de la qual en destaco una frase genial:

Ahora con medio dia de trabajo estoy feliz porque tengo mi público. He llenado el aforo, he acabado el pan, butacas llenas, éste es mi teatro.