ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR
He estat tota la tarda rellegint poesia a casa i en silenci. El fred convidava a confinar-se al cau i gaudir. Quan el fred convida, no li pots fer un lleig. El cas és que remenant llibres he topat amb Josep Vicenç Foix i aquesta poesia que tant m’agrada. Hi coincideixo al cent per cent amb els pensaments que clamen aquestes línies. És quan dormo que hi veig clar És quan plou que ballo sol, vestit d'algues, or i escata, hi ha un pany de mar al revolt i un tros de cel escarlata, un ocell fa un giravolt i treu branques una mata, el casalot del pirata és un ample gira-sol. És quan plou que ballo sol vestit d'algues, or i escata. És quan ric que em veig gepic al bassal de sota l'era, em vesteixo d'home antic i empaito la masovera, i entre pineda i garric planto la meva bandera; amb una agulla saquera mato el monstre que no dic. És quan ric que em veig gepic al bassal de sota l'era. És quan dormo que hi veig clar, foll d'una dol...