Archive for de juny 2008
LA INVASIÓ DE LES PILONES

De ben segur que els responsables de mobilitat del consistori lloaran la importància de l'invent que ells mai faran servir per raons que ara no venen al cas. Ens diran que Cambrils és una ciutat cada cop més verda i pensarem que els qui estan cada cop més verds són els qui ho diuen. De ben segur que els pares de la criatura ja ho tenen tot pensat i trobaran una utilitat per aquest carril quan arribi el cru hivern i no hi hagi ciclistes ni estrangers. Els proposo que converteixin el carril en una amplia pista de petanca o potser de bitlles. En el fons, s'han de tenir boles per emprenyar una multitud en benefici de quatre.
COMIATS A DOJO

No és cap drama però no deixa de sorprendre i, com passa en aquests casos, entristir als milers de fidels que Bassas ha anat captivant tots aquests anys. Jo no sóc entre ells. En Bassas no ha estat mai sant de la meva devoció i l'he escoltat en tres o quatre ocasions tot fent zaping radiofònic. Diu la meva dona, amant de la ràdio i fidel oient de Rac1, que si l'Antoni Bassas fitxés per aquesta emissora seria molt dolent per Catalunya Ràdio. Crec que té raó. De fet considero que Catalunya Ràdio fa anys que es desintegra lentament, perdent a les seves estrelles que ara són a la competència més directa, fent uns girs i canvis massa radicals, cops a cegues. Passi el que passi, aviat escoltarem la veu del Bassas en alguna altra emissora o el veurem per televisió, una tasca periodística que se li dóna força bé.
També ha dit adéu l'home més ric del món, en Bill Gates. Abandona la nau de Microsoft després de 33 anys plens d'èxits que han servit per aconseguir que un 90 per cent dels ordinadors del planeta terra funcionin amb Windows. Gates es dedicarà de ple, amb la seva dona, a la fundació que es dedica a lluitar per eradicar malalties com la Sida o la tuberculosis. A aquest no el trobarem a faltar perquè Microsoft seguirà sent el monstre empresarial que ja és ara i en Bill Gates estarà uns quants mil·lenis en gastar-se la seva fortuna personal. Que li aprofiti.
El dia ens deixa altres comiats a nivell local però d'aquests ja en parlarem un altre dia. Són canvis de càrrec a organismes que cada cert temps celebren processos per donar continuïtat a un mateix projecte o per incorporar-ne un de nou i liquidar el que hi havia i tot el "momio" de personal que l'envoltava. Coses que passen. A mi, ja em coneixeu, els canvis sempre m'han agradat.
BLA BLA 2 - SOLIDARI

La conversa:
Dona 1: Al Zapatero li hauria de caure la cara de vergonya quan es veu als pagesos regalant la fruita.
Dona 2: Si no en tenen de vergonya. No els ajuden, no veus que no els interessen, que no són empresaris ni banquers.
Dona 1: Que hi farem! Nena! (parlant amb la dependenta) aquests préssecs estant tocats, a quan me'ls deixes?
Tag :
BLA BLA
SALVADOR ALLENDE: CENT ANYS

Els seus detractors sabien que Allende s'havia fet fort i que derrotar-lo per la via democràtica seria molt difícil. Els quedava la segona via. L'onze de setembre de 1973 es va posar el final al govern Allende amb el Cop d'Estat que va tenyir de sang els carrers de Xile i que va tenir com a espai protagonista el Palacio de La Moneda, la seu presidencial. Allí va morir Allende. La majoria de versions diuen que es va suïcidar amb un fusell que li havia regalar Fidel Castro i que portava inscrita una dedicatòria on s'hi podia llegir "A Salvador, de su compañero de armas, Fidel". Hi ha però diverses hipòtesis que sostenen la teoria de l'assassinat i per tant del magnicidi que haurien comés els assaltants al palau. Minuts abans de la seva mort, Allende havia pronunciat el seu darrer discurs, adreçat al poble xilè i especialment als treballadors, pagesos, dones i joves, a Ràdio Magallanes. Allende tenia 65 anys, estava casat amb Hortensia Bussi i va tenir tres filles: Laura, Isabel (coneguda escriptora) i Beatriz. Amb la mort d'Allende va arribar al poder la dictadura liderada per Augusto Pinochet. Per acabar el post, part d'un discurs d'Allende el dia de la seva proclamació com a president.
BLA BLA 1 - TREBALL

La conversa:
Home 1: Por culpa de estos moros ya no encuentro trabajo.
Home 2: Coño!, pero si tu nunca has trabajao, que siempre te he visto aqui.
Home 1: Pues ahora menos que ya estoy cansao. El sol pa los morenos.
Aprofito aquesta primera entrega del BLA BLA per a comentar-vos que s'accepten aquelles converses que coneixeu i que creieu que fa gràcia. Les podeu enviar per e-mail a l'enllaç que he posat a la columna de la dreta. Heu de posar el nom, el vostre correu, un títol si voleu (on hi posa subject) i la conversa. La participació sempre és bona.
SENTIMENTS EN VENDA

Analitzar aquesta noticia és fàcil per les persones que tenim uns altres valors a la vida i per tots aquells que disposem d'un esperit de superació digne. Vendre la teva vida per internet ja és prou lamentable però posar dins aquesta herència als amics ja és del tot insultant. Quan un vol canviar de casa ven la que té i en compra una altra. Si un trenca amb la seva parella en busca una altra o es queda sol. Quan no suportes als amics també els pots canviar, no hi ha res que duri cent anys i que sigui etern. La vida són cicles en els quals vius envoltat de personatges que hi entren amb més o menys força però que no cal que hi restin per sempre, com les parelles. Si algú et molesta o t'incomoda, li rescindeixes el contracte sentimental, així de fàcil. Tot és possible i també començar una nova vida sense haver de recórrer a aquestes mesures mediàtiques, tristes i lamentables. Aquest anglès que ho subhasta tot s'hauria de quedar sol per sempre.
CONVERSES A PUNT

Tag :
BLA BLA
INTERCANVI DE CROMOS

De fet, fent memòria m'han vingut molts altres casos similars que demostren que l'espoli és a l'ordre del dia. La empresa Odyssey Marine Exploration encara deu a Espanya les 500.000 monedes de plata que va agafar del fons marí a aigües de Gibraltar quan va buidar les restes submarines del vaixell espanyol Nuestra Señora de las Mercedes. De moment, les 17 tones de monedes són en mans americanes. El British Museum de Londres és ple de peces espoliades a Egipte durant els molts anys d'excavacions dels anglesos a les terres dels faraons i Napoleó va tornar d'Egipte amb un regal per la seva estimada Josefina, l'Obelisc de la Concòrdia que ara es pot veure a Paris. I el cas més insultant és el del milionari nord-americà Arthur Byne que va desmuntar esglésies, palaus i convents espanyols per portar-los pedra a pedra i en avió al seu país. I cal recordar que l'any 2003, quan la guerra de l'Iraq, el Museu de Bagdad va ser buidat en poques hores en una acció que mai ningú es podia imaginar i que ha fet més rics en patrimoni als particulars que han comprat aquelles peces, algunes de més de 7.000 anys d'antiguitat, al mercat negre. Aquests fets demostren que hi ha capítols històrics que caldria tancar amb el retorn de cada peça al seu país. De pas, posats a demanar que els papers de Salamanca vinguin a Catalunya, pura utopia.
ANDORRA, L'ESCAPADA

Algunes de les seves frases més famoses són:
Victor Manuel: "Lo que no puede ser es que se vendan 80 millones de CD vírgenes y no repercuta en los artistas".
Loquillo: "Los discos deberían subir de precio".
Estopa: El MP3 es una estafa, pura piratería".
Ramocín: "Denuncia a los manteros ante la polícia"
A partir de demà, tots contra el canon, tots cap a Andorra!
Remato el post amb un vídeo on coneixereu al David Bravo. És advocat especialitzat en propietat intel·lectual i representant de diferents artistes no sotmesos a la Societat d'Autors. La seva lluita contra aquest grupuscle fa nou anys que dura i el seu discurs és molt vàlid i coherent.
BLA BLA: CONVERSES DE CARRER

Som tafaners de mena i vulguem o sense voler escoltem aquestes mini-converses, comentaris que ens fan pensar, reflexionar, riure o emprenyar interiorment i que motiven que entrem en aquesta conversa tot dient la nostra en silenci, interiorment. Com algunes d'aquestes converses poden ser un autentic totxo o divergim dels comentaris i pensem que aquelles persones que els fan són com un totxo, el símbol serà aquest element. Les converses seran escrites textualment, amb els barbarismes que tinguin en el seu origen. Espero que aquest nou espai us sigui agradable, curiós i divertit. És la seva única intenció.
Tag :
ARTICLES SOCIETAT,
BLA BLA
SENSE MORTS NO HI HA REMEI

Faig aquest post per a denunciar aquestes situacions i perquè hi ha un cas que m'ha arribat a l'ànima. Aquest darrer cap de setmana va tenir lloc un accident mortal a Calafell. Va ser a la C-31 al seu pas per Segur de Calafell que s'ha de convertir en la principal avinguda d'aquesta zona en format de via urbana, amb quatre carrils. Mesos enrere els comerciants van queixar-se de la lentitud de les obres i aquestes ultimes setmanes les protestes han estat de caire més veïnal. Diverses persones s'havien queixat de l'estat de les obres: mala senyalització, asfalt en molt mal estat que impedia la circulació en moto pels bonys, pedres i ferros o la mala il·luminació a les nits per no dir que aquesta és inexistent. Les protestes han estat inútils i la tragèdia ha arribat.
L'accident d'aquest cap de setmana ha estat la gota final. Tres joves viatjaven en un tot terreny en direcció a Vilanova i la Geltrú. Era la matinada de dissabte a diumenge i anaven cap a casa quan els va aparèixer davant una rotonda que no van veure. El vehicle va volar perdent el control i donant voltes uns 60 metres per acabar rebentant el mur del jardí d'una casa de la zona. Un dels tres ocupants, un jove de 21 anys, va morir a l'acte. La segona víctima, una jove de 17 anys, va morir quan la traslladaven a l'hospital. El conductor, un noi de 19 anys, va patir ferides lleus i ja l'han donat d'alta. Les proves d'alcoholèmia que li van fer han donat negatiu i es parla, com a causa de l'accident, d'un excés de velocitat. El cas no és aquest excés, és el fet que al lloc de l'accident, a la zona de la rotonda, no hi ha cap il·luminació ni senyalització d'obres i, literalment, te la trobes a sobre i te la pots menjar. Els treballadors de les benzineres que hi ha a la zona diuen que a la nit no es veu res, el mateix avis que havien fet els veïns mesos abans. Per part de l'administració, la mateixa passivitat.
Un veí de Calafell que havia parlat del problema al seu blog ha aportat les proves necessàries per fer caure la cara de vergonya als responsables polítics i als responsables de l'obra. La nit següent a la de l'accident va enregistrar un vídeo passant per la mateixa zona on va tenir lloc l'accident i el resultat és clar. Aquest ciutadà que signa al seu blog com a Nevot serà el responsable que les coses canviïn, segur. Estic convençut que el seu vídeo que es pot veure al seu blog i al Youtube farà que ara hi hagi millor senyalització, més il·luminació, que les obres s'acabin d'una vegada i es facin bé. Sempre és així, sempre fan falta els morts com a prova que les coses es fan malament i es podrien haver fet molt millor. Gràcies Nevot.
LOSANTOS: EL PREU DE L'INSULT

El periodisme no és cap d'art d'entrar a matar pensant-se que la veritat és sempre del costat del qui entrevista perquè l'entrevistat té menys llums o és més feble. Losantos creu que té la veritat absoluta. Pensa que Catalunya és un drap on mocar-se cada dia, que els polítics són personatges fets a la seva mida per insultar-los i menysprear-los, que els partit són teatrets plens de titelles. El més preocupant del cas no és tenir un personatge com ell. El que fa més por que les seves paraules és la permissivitat de la Conferencia Episcopal, ara dividida per la seva continuïtat o la rescissió del contracte. Els bisbes més opulents el desitgen pels diners que ingressa la seva emissora gràcies als seus discursos demagògics mentre el prelat més cristià vol retornar a la Cope aquell toc més diví i menys carnívor que hauria de tenir la seva ràdio. Quinze anys enrere, quan vivien i parlaven pel micro Encarna Sanchez o Antonio Herrero, Losantos era un peixet més en l'oceà de la informació. Ara és el tauró que mossega sense pietat i que, en aquesta ocasió, ha clavat la queixalada en una carn massa dura.
TRES GRANS ESPECTACLES

També aniré a un concert molt especial que es farà a Cambrils ben aviat. El protagonista serà un veterà de la poesia i els sons mediterranis, un cantant que ja té una edat i que hem de veure en directe ara que encara podem perquè no se sap quin dia decidirà finalitzar la seva carrera. Georges Moustaki actuarà al proper Festival Internacional de Música de Cambrils, al Parc Samà, i ens farà gaudir d'un repertori tendre i combatiu, romàntic i de protesta. A les grans figures sempre cal aprofitar per veure-les en directe quan es pot perquè després és massa tard.
Això serveix per Moustaki i també per l'Antoni Pinilla. El veterà jugador del Nàstic ha decidit penjar les botes, retirar-se del futbol actiu. El partit d'aquest dissabte entre els granes i el Salamanca serà el seu darrer enfrontament, la seva última sortida a un camp de futbol com a jugador professional. Amb 37 anys, Pinilla ha estat una figura clau per al Nàstic, un club que l'ha necessitat amb una afició que, tot i haver-lo criticat en certs moments, l'ha lloat i aplaudit per la seva entrega i bon joc. Pinilla és, com es diu tot cantant, una "maravilla". Un 10 com a jugador i una matricula d'honor com a persona. Se'l trobarà a faltar. Potser el veuré al concert de Moustaki o tot passejant per la Expo de Saragossa. Aquesta cançó li dedico al Pinilla.
LA VAGA DEL TRANSPORT

Explico aquestes qüestions més personals per incidir en un tema que realment, per a moltes persones, ha estat i segueix sent preocupant. En aquest país qualsevol sector que es revolta contra el govern fa pagar els plats bruts als qui no poden solucionar res, a la resta de ciutadans. Les aturades que han fet no han perjudicat en absolut al govern que, al final i com si res, s'ha tret de la butxaca un paquet de mesures que, malgrat no incloure la principal demanda dels transportistes, ha satisfet una molt amplia majoria.
Ara queden les federacions del transport minoritàries que rebutgen les solucions del govern i segueixen fent vaga. Zapatero ha estat molt bé assegurant que amb ells hi haurà tolerància zero. Dit d'una altra manera, si volen seguir amb la vaga que segueixin però deixin treballar a tots els altres transportistes que ja no la fan. Si a més de no treballar intenten evitar que ho facin els seus companys, em semblarà bé que s'actuí amb poca tolerància i sempre amb el màxim respecte, sense violència. Jo crec que la solució global és propera i que l'anunci que han fet les químiques, en el cas de Tarragona, advertint que si segueix la vaga hauran de parar les seves plantes de producció el cap de setmana no serà realitat. En tot cas, posant a banda el tema de la vaga, ens farien un favor deixant-nos un cap de setmana ben tranquils, sense males olors, amb el cel ben net, guardant-se la porqueria que hi llencen a caseta. Una vaga de fums químics: una utopia.
NOU FORMAT DIGITAL

30 ANYS I TRENTA DIES, CENT PASSOS, DOS MORTS.
clica a sobre per ampliar-la
Ara fa trenta anys, la noticia de la jornada era trista a tot el món i especialment a Itàlia. He fet aquesta descoberta a la Biblioteca Hemeroteca Municipal de Tarragona, un indret que darrerament visito sovint per altres temes. Fent una ullada a la premsa del 78 i més concretament al Diario Español, vaig localitzar aquestes dues perles informatives que us explicaré i que estan ben acompanyades per les fotos que he fet i que penjo ara al post.
Avui fa trenta anys i 30 dies les portades dels diaris parlaven de l'assassinat el dia anterior, el 9 de maig, d'Aldo Moro. Va ser primer ministre italià en dues ocasions a més d'esdevenir un dels líders més importants a la Democràcia Cristiana Italiana. A Moro se'l considerava un emblema de la intel·lectualitat i diuen que era un negociador molt hàbil. El 16 de març del 1978 el van segrestar les Brigades Roges (organització armada marxista-leninista italiana) encapçalades per Mario Moretti. Van prendre a Moro però abans van matar als seus cinc escortes. Volien intercanviar a Aldo Moro per l'alliberament de companys seus empresonats. Les nombroses peticions de negociació fetes per la família de Moro i pel Sant Pare, Pau VI, no van convèncer el govern del moment.
55 dies després del segrest li van disparar cinc trets al cor i van abandonar el seu cos dins un Renault 4 a la Via Caetani de Roma. El carrer es va omplir de gent que va veure el cos de Moro perquè així ho van voler les Brigades Roges ja que minuts abans van trucar als Carabinieri per informar-los del lloc on trobarien el cadàver i la notícia va córrer. Aquest vídeo que veureu i escoltareu és real. Són imatges del moment en que s'obre el vehicle on hi ha el cos de Moro i es barreja amb la trucada enregistrada pels Carabinieri on un membre de les Brigades ben seré parla amb un agent que acaba enfonsant-se. Hi ha una gran pel·lícula sobre la vida de Moro. Es diu Buenos dias, noche.
Seguim. Al mateix diari del 10 de maig del 1978 hi vaig trobar una altra noticia que, com la d'Aldo Moro, havia tingut lloc el dia anterior. Es tracta de l'assassinat del Peppino Impastato. Era un jove periodista i activista de 30 anys que va lluitar contra la màfia malgrat el seu pare, Luigi, en formava part. El 1976 va fundar Radio Aut, emissora lliure i auto-finançada, des d'on denunciava els delictes dels mafiosos del seu poble, Cinisi, i especialment els que tenien relació amb el capo local, Gaetano Badalamenti. Dos anys més tard, el 1978, encapçala la llista electoral de Democrazia Proletaria però enmig de la campanya electoral, la nit del 8 al 9 de maig, va ser assassinat.
El maten amb un cop de pedra al cap i desprès enganxen al seu cos una carrega explosiva i el lliguen al mig de la via del tren. La explosió va fer un crater immens a la zona i el cos va quedar completament esquarterat. Dies després, quan la jornada electoral, els veïns el voten en massa i l'escullen, simbòlicament, alcalde del poble. Peppino Impastato vivia a només cent passes de la casa del cap mafiós Badalamenti i d'aquí neix la pel·lícula I cento passi que explica la vida d'aquest jove. Aquí sota hi podreu llegir la informació publicada pel Diario Español.
GRÀCIES SALVI !

Ara aquest premi el puc entregar a les persones que vulgui sempre que compleixi els requisits esmentats. El lliuro al Jesús M. Tibau (el vaig conèixer fa ben poc a Vallromanes), al Mon (el vaig conèixer fa una mica més a Tarragona), a L'Illa dels Monstres (som companys d'ofici) i a la Mar (la meva millor amiga). Els volia donar a la Zel , al Josep Maria Yago i als companys de Té la Mà Maria però veig que ja el tenen per part del Salvi. Apa, espero que us agradi!
UNA PROPOSICIÓ INDECENT

Em sorprèn molt aquesta proposta per la seva absurditat. Tothom sap que la prostitució és el negoci més antic del món i també és sabut que és molt més perillós, immoral i insegur el govern de Berlusconi que no pas la senyora que es posa a qualsevol carrer o descampat a vendre el seu cos a canvi de diners.
Maroni l'ha pifiat i molt. Si el que vol és evitar que s'exerceixi la prostitució, res més lluny per aconseguir-ho. És més, per als clients de les prostitutes no hi hauria res més morbós que aquest harem de dones on podrien triar i remenar. Trist però seria així.
Itàlia té molts altres problemes a resoldre abans que aquest i cal que els polítics italians s'hi posin tots a un enlloc de perdre el temps dient xuminades i fent propostes que enlloc de ser serioses fan riure. Per dirigir un ministeri d'aquesta manera, més val que Maroni torni cap a casa i es dediqui a la cria del conill.
Maroni l'ha pifiat i molt. Si el que vol és evitar que s'exerceixi la prostitució, res més lluny per aconseguir-ho. És més, per als clients de les prostitutes no hi hauria res més morbós que aquest harem de dones on podrien triar i remenar. Trist però seria així.
Itàlia té molts altres problemes a resoldre abans que aquest i cal que els polítics italians s'hi posin tots a un enlloc de perdre el temps dient xuminades i fent propostes que enlloc de ser serioses fan riure. Per dirigir un ministeri d'aquesta manera, més val que Maroni torni cap a casa i es dediqui a la cria del conill.
UNA DE FREDA I UNA DE CALENTA

Dit això i parlant d'aigua he de manifestar la meva indignació amb la gestió que el govern del consistori cambrilenc realitza amb altres aigües. La foto que il·lustra aquest post és una visió aèria d'una part d'una urbanització de Cambrils, una imatge treta del Google Earth on he marcat amb un quadrat vermell les piscines que s'hi poden localitzar. Només en aquest fragment del municipi hi ha una vuitantena de piscines que de fet en són més perquè quan es van prendre aquestes imatges via satèl·lit, ja fa uns quants anys, encara faltaven parts d'aquesta urbanització per a construir. En tot cas són 80 piscines que contenen milions de litres d'aigua.
Fent els números a la baixa i amb unes mides de piscina normaleta podem dir que cada piscina de 9 metres de llarg, quatre d'ample i 1,5 de fondària acumula 50 metres cúbics d'aigua que són 50.000 litres. Si multipliquem les 80 piscines pels 50.000 litres ens dóna un total de 4.000.000 de litres.
Sorpresa! Tota aquesta aigua es llença! Quan una comunitat de veïns o propietaris comunica a l'Ajuntament que han de canviar l'aigua de la piscina (es canvia cada quatre o cinc anys) la resposta és negativa. Aquesta aigua no la volen i per tant es llença directament a les clavegueres.
El més indignant del cas és que mentre rebutgen aquesta aigua que és apta per a rentar carrers i fins i tot per a regar els jardins i la gespa (amb un tractament del clor i els sediments) fan aquestes tasques amb aigua apta per al consum. El rec de plantes i parcs i la neteja dels carrers la fan amb aigua de boca, aigua potable. Al·lucinant, indignant en aquests temps que corren on hi ha sequeres. Una vegada més van coixos, fan un pas en positiu amb la mesura de les platges i desprès es posen de peus a la galleda.
El més indignant del cas és que mentre rebutgen aquesta aigua que és apta per a rentar carrers i fins i tot per a regar els jardins i la gespa (amb un tractament del clor i els sediments) fan aquestes tasques amb aigua apta per al consum. El rec de plantes i parcs i la neteja dels carrers la fan amb aigua de boca, aigua potable. Al·lucinant, indignant en aquests temps que corren on hi ha sequeres. Una vegada més van coixos, fan un pas en positiu amb la mesura de les platges i desprès es posen de peus a la galleda.
"BRAVO" PER AQUEST BRAU

Ara, aquest valent protagonista de la crònica taurina del diari El País ja està mort però li agraïm que posés la por al cos als qui tenia al davant. A l'esquerre l'ex-alcalde de Madrid, Álvarez del Manzano, una persona que sempre ha destacat per la seva poca valentia. A la dreta, un altre personatge que alimenta aquests crims de les places de braus, amb una cara desencaixada. A la segona fila, tranquil·litat i somriures egoistes tot pensant que el toro no pot fer cap record de salt d'alçada i que elles s'han salvat. Els de sota, pin i pon, ja s'ho faran.
Esperem que, amb els temps, els braus aprenguin a saltar més i millor i que a part de posar la por al cos d'aquests "valentons" els deixin la seva empremta ben marcada. Quina societat més trista i primitiva!
ESPANYA NO VA SOBRE RODES

Anem a la deriva amb un Ministre d'Economia que es posa les mans al cap i ja ha advertit que això de regalar 400 euros serà una utopia i un president del govern que no té la valentia d'agafar el toro per les banyes i cantar les veritats. Si, senyores i senyors, estem en crisi i en una crisi de les bones. Els bancs han tancat les aixetes i la sequera econòmica farà història. Aquí no és possible un transvasament perquè el cabal econòmic està sota mínims a tota Espanya i en el cas de Catalunya, com a motor econòmic de l'estat, se'ns farà una transfusió més grossa que altres anys. Donarem la quantitat de sempre però en rebrem menys de la que ens tocarà. Llegir la premsa en aquests temps és tota una aventura. Cada dia hi ha noticies econòmiques que ens posen la por al cos i més d'un morirà d'un espant qualsevol dia d'aquests. Esperem que sigui del rics que així tocarem més cuixa els pobres.
ESPANYA, EL NÀSTIC I ELS TIGRES

També ha fet riure tota la temporada el Nàstic de Tarragona, el meu equip. S'han passat tota la temporada tocant-se allò que no sona, posant a l'afició a cent, perdent més que la roba de color i ara, a les acaballes del campionat, ho guanyen tot i aconsegueixen la salvació. Si ara ho han guanyat tot, abans per què ho perdien? Doncs, ben clar. Perquè han pres el pel a tota la gent que els segueix, a la junta i al mister. Si la decisió del futur fos a les meves mans, liquidava a tres quartes parts de la plantilla com a premi al seu mal joc i pel maltracte que han donat als seus seguidors.
Parlant de seguir, ja puc confirmar que la propera temporada tindré l'honor de ser un dels columnistes d'opinió del Hull City, equip que enguany i per primer cop en els seus 104 anys d'història, ha aconseguit l'ascens a la Premier League anglesa. El Hull, club conegut com els "Tigers" va jugar-se aquest premi a Wembley amb el Bristol City a qui va guanyar per 1 gol a 0 gràcies a la canonada de Dean Windass, jugador de 39 anys i figura indiscutible de l'equip. La meva feina consistirà en veure els partits que jugui el Hull i redactar la corresponent crònica per als seguidors espanyols d'aquest club. De fet, fa temps que dedico part del cap de setmana a gaudir dels partits dels equips de les illes. Ja sabeu que sóc un enamorat del futbol anglès i per tant serà una experiència nova convertida en un nou plaer. La vida és així, oi? plaers i experiències.