AGRICULTURA MENTAL

L’home és l’únic responsable de crear i destruir, de regalar bellesa al món o aportar-hi crueltat. La companyia elèctrica alemanya RWE volia ampliar la seva producció de lignit a una regió concreta on hi té mines. I va pensar que la solució era fàcil: comprar el poble on hi havia els terrenys que li interessaven, on la gran part de la gent vivia de lloguer, i no renovar-los el contracte de l’habitatge. El resultat és que en qüestió de pocs anys, d’ençà de la seva arribada a la zona, RWE ha reduït la població d’Immerather –així es diu el municipi- dels 1.500 veïns a només uns trentena. I com no en tenien prou amb la compra del poble, RWE ha decidit netejar la terra on farà les mines i, entre aquesta terra, la que ocupa (ocupava) la Catedral d’Immerather. Finalitzada l’any 1891 i d’estil neoromànic, la Catedral ha estat enderrocada a cop de piconadora i ploma de ferro.  Les campanyes fetes per salvar el temple que es conservava en perfecte estat, i les protestes dels cent...

L’eternitat és aigua, la bellesa són núvols trossejats. El paradís té forma de nen, la mort fa sonar campanes. Les papallones són de metall, la calor sempre és de maig. Al cementiri l’epitafi és maquillatge. I la mort, la tortura del diumenge a la tarda. L’adéu té so, el comiat bufeteja l’alfabet. La tarda és sang. I la nit, fruita dolça que caduca. Com un cos erm, quiet, mut.

Si l’existència et dóna llàgrimes fora de temps, fora de lloc, fora dels ulls, la intel·ligència t’ha fos.  Si el pes del cos, el pes de la consciència morta, de la pell que té dol, t´equilibra, la salvatgeria et pertany i la vius.     Si veus propera la teva vivisecció, existeixes.

Saps perquè amb la porta oberta, el sol torna a envoltar els infants i s’oblida de cossos properament perennes? Per mesurar el repte humà de la impaciència per viure.  Saps, a vegades el pensament arriba tan a la vora del real, tan seriosament a prop, que l’art de gratar-se la panxa és acció sense mentida. La resta de gestos, falsa ociositat. Aquest és el primer de tres escrits que he fet acompanyant les escultures de la Isabel Miramontes i els pensaments interns i ben propis.  

Us descobreixo avui l’art de la Beatriz de Quintana que, a través de les seves creacions, genera pensament i desperta els sentits. Les seves obres tenen com a element principal els planetes i els mons particulars de cada ésser humà.  Com és lògic, a alguns món personal hi ha més color que en un altre, més emocionalitat o més distància humana. Cada persona és un món i viu al seu planeta. Segurament aquesta seria la definició més evident veient la seva obra. En tot cas, a títol personal, els seus quadres em captiven la ment i fan que m’aturi a pensar qui és cadascun dels personatges que té al seu costat el seu món. La Beatriz, fundadora de la Galeria Planeta Bea i impulsora del projecte Contemporany Art Barcelona, mereix que observem la seva obra. Us convido a fer-hi una ullada. Més informació a: La seva web: https://beatrizdequintana.com/ Contemporany Art Barcelona: https://contemporaryartbarcelona.com/

Quan vaig anar a Roma el primer cop, i gràcies a una bona amiga, la Patrizia, vaig tenir l’ocasió de veure les entranyes d’una ciutat que reposa sota els carrers de la capital italiana. La Domus Aurea, així es va dir al seu moment, la va fer construir un dels personatges més salvatges que ha creat la nostra humanitat, l’emperador Neró. El seu predecessor en el càrrec, l’emperador Trajà, va ordenar saquejar els palaus d’aquell espai i soterrar-ho tot. Al segle XV, un jovenet que passejava pel camp, als afores de Roma, va caure en un forat i sota, va descobrir la Domus Aurea que avui en dia segueix en fase d’estudi i tancada al públic.  Neró, el creador de tanta bellesa –perquè quan veus la Domus Aurea t’agafen ganes de plorar de tantes emocions- va fer de tot per passar a la història com un autèntic cafre. A part de fer cremar Roma, Neró va fer assassinar a la seva primera dona i es va casar després amb dos homes, a qui va fer castrar i més tard també va fer morir. A la s...

No crec en la llegenda que envolta l’art de la Isabel Guerra però si crec, cegament, en el seu art. Aquesta monja de 68 anys, que viu al convent de Santa Lucia de Saragossa, té un do per la pintura que la majora de genis clàssics no gaudien. Els seus quadres, quasi hiperrealistes, són obres d’art molt valuoses i això és del tot innegable.  La llegenda diu que Sor Isabel és del tot autodidacta i que mai ha anat a classes. Aquesta és la part que no crec. No es poden fer aquestes obres per art de màgia ni per inspiració divina.  Els quadres que ella fa, són fruit d’una tècnica acurada i depurada a base d’anys. Que és una eminència en les arts plàstiques és un fet però no cal emmascarar al personatge creant al seu entorn un mite fals.  Sor Isabel és, als ulls del món, una artista com poques n’hi ha. I el seu art ha de quedar entre nosaltres per sempre. Us convido a veure algunes de les obres. Gaudiu-les amb temps.  Si us quedeu amb ganes de més...

Observo que el Museo del Prado acull, fins el proper mes de març, una mostra retrospectiva d’una dels grans de la pintura sota el meu humil parer, Jean Auguste Dominique Ingres. No puc jutjar el grau real de coneixement que la població té sobre ell però és innegable que la seva pintura és, i torno a tenir en compte la meva opinió, per quedar-te bocabadat observant.  Sobre Ingres us comento que és un dels grans exponents del romanticisme i que també representa al moviment de l’orientalisme. El retrat de la Vescomtessa Othenin d’Haussonville, amb uns ulls blaus captivadors, el llaç vermell que indica joventut i una posició de la mà esquerra que evidencia personalitat i seguretat, frega fins i tot l’hiperrealisme. La gran Odalisca, obra amb la que enceto aquest post, és un altre clam a la bellesa. La dona estirada nua sobre el llit regalant amb elegància una mirada intrigant que obre moltes incògnites i no resol cap dubte. Aquest quadre té 200 anys. Com a ter...

Entre els retalls de coses llegides que guardo, avui he desenterrat un dibuix de l’Ignasi Blanch que es diu “No ho vull saber tot” i que diu moltes coses a primer cop d’ull. Després, vista l’obra i els dos protagonistes, s’enceten els silencis que demana ella. I amb els silencis, un cúmul de dubtes que no els pertanyen a ells, la parella del dibuix, perquè són només nostres.   Què no vol saber ella i quina part escolta a plaer a cau d’orella? Quina complicitat hi ha entre els dos, quin parentiu, quin passat i quin futur? S’angoixa ella pel present o és, tal volta, un secret de fets consumats i amagats?  Veient el dibuix, l’espectador sí que ho vol saber tot. Sort de l’autor del dibuix que s’ha guardat com un tresor certs detalls indispensables, que sap més que nosaltres i coneix què volen ells.