AGRICULTURA MENTAL

M’ha commogut i molt aquesta imatge trobada casualment mentre en buscava unes altres. Aquest nen iraquià va perdre part dels seus braços per culpa d’una bomba. L’explosió també li va destrossar part de la cara. Els qui fan les guerres   i especialment aquells que les dissenyen i executen des dels despatxos en diuen “danys col·laterals”.  La resta de mortals, amants de la pau, hi posem un altre nom però més val no dir-lo públicament. Un poble en guerra té com a principals víctimes a la població civil i els nens són sempre blancs fàcils.  Però el que més em sobta, i d’aquí el nom d’aquest escrit, és que aquest petit innocent, tot dibuixant, plasma sobre el paper un avió que llença bombes. Us imagineu quina tristesa veure que els records i pensaments que té un nen al cap són les bombes i els avions? On hem arribat per assolir aquests nivells d’inhumanitat? Fins quan hem de permetre que el món el trenquin quatre en nom de tots?  Per acabar, a mode de reflexió, em ve al

Es nota rar, estrany. És el primer cop que se li jubilen els pares. Pregunta a amics per si algú té més experiència. I no en troba cap. Pensa que, amb els anys, aprendrà com fer-ho.

Quan els reis de Portugal anaven de vacances es retiraven a Sintra, una muntanya boscosa i verda que van omplir de palaus i palauets.  Declarada Patrimoni de la Humanitat el 1995, Sintra és avui en dia un dels pols de major atracció turística per al turisme per la seva bellesa i amb l’avantatge de la seva proximitat amb Lisboa. Hi ha trens que uneixen les dues ciutats tot el dia a un preu de cinc euros el bitllet d’anada i tornada. A Sintra hi ha els palaus de Pena, el Nacional de Sintra, el de Regaleira, el de Setéais, el de Queluz i el de Montserrate . També hi podem veure el Castelo Dos Mouros i el Convento dos Capuchos . En aquest cas, nosaltres varem visitar el Castell dels Moros i el Palau de Pena que són els dos més coneguts. L’accés al castell val set euros i el del palau se’n va als catorze però pots comprar una entrada que serveix per als dos espais i que et costa setze euros.  El Castelo Dos Mouros és realment espectacular. Està molt ben conservat, és imme

Veient aquesta foto m'ha vingut al cap la poesia que més m'agrada del gran poeta Jaime Gil de Biedma. Poques paraules més que les seves i la imatge per gaudir-les.  DE VITA BEATA  En un viejo país ineficiente, algo así como España entre dos guerras civiles, en un pueblo junto al mar, poseer una casa y poca hacienda y memoria ninguna. No leer, no sufrir, no escribir, no pagar cuentas, y vivir como un noble arruinado entre las ruinas de mi inteligencia.

Aquesta és la penúltima entrega del Diari de Portugal que us vaig redactant lentament per falta de temps. L’últim capítol el dedicaré a Sintra i aquest el centro en la ciutat de Lisboa tot i que no em vull dedicar a compartir imatges dels monuments més coneguts i a comentar-los.  Òbviament si aneu a la capital portuguesa els heu de veure, no cal que ho digui, però crec que la ciutat té altres elements a destacar. Gastronòmicament la oferta és molt variada i assequible a les butxaques de qualsevol que viatgi. La gent és simpàtica i tothom parla o entén el castellà sense problemes. A diferencia del nostre país, els cambrers i els comerciants són gent preparada pel turisme i dominen els idiomes més parlats de la terra.  Torno al tema per parlar de la primera imatge que, aquesta si, és tot un clàssic. És el tramvia, el número 28, que s’agafa al centre i que puja fins a una zona, la del castell de Sao Jorge , del tot encantadora. És, així de fàcil explicar-ho, com un petit pobl

L’alegria del vent fa fugir els mals pensaments. I mentre les ombres se’n van els dies s’escurcen. A la nit el foc inunda la llum de tot el voltant.  La tristesa no preval sobre mi, cantant se’m fa llunyana. Els dies s’allarguen i espero l’estiu.   Però encara que no hi siguis sempre ets amb mi. Per antigues costums, perquè et torno a veure allà on siguis.   Esperant l’estiu a l’ombra de l’últim sol, suspés entre dos arbres, per imaginar l’extasi dels moments d’oci vull redescobrir esperant l’estiu. Però encara que no hi siguis sempre ets amb mi. I encara estic segur que et tornaré a veure, estiguis on estiguis. 

La publicitat està de moda. I cada cop hi ha més “entesos” en la matèria. Avui en dia sembla que calgui generar anuncis complicats, amb missatges per a gent intel·ligent i culta. Hi ha empreses que opten per complicar la forma en què fan arribar el seu missatge o el seu producte. I en publicitat, com en tot a la vida, la senzillesa mana.  Com a exemple poso tot seguit aquests quatre anuncis dels anys seixanta i setanta que evidencien que amb un lema senzill i un guió gens complicat s’arriba a tots els públics i es passa a la història de la publicitat. Espero que els anuncis us portin bons records. COLACAO DONUTS CALMANTE VITAMINADO PALOTES

No he estat mai amant dels musicals però reconec que hi ha ballarins de primera i casos excepcionals com el que toca avui. Ara que fa cent anys que va néixer el gran Gene Kelly cal recordar la seva figura i les moltes pel·lícules que va protagonitzar al seu moment. Era en una època en què els musicals estaven de moda perquè després aquest gènere va tenir un silenci a la gran pantalla fins que va retornar a la dècada dels vuitanta i noranta.   Aprofitant que aquesta nit ha plogut a Tarragona i que la sensació de despertar-te de matinada pel soroll de la pluja ha estat molt agradable, comparteixo aquest vídeo, el més conegut del Gene Kelly  I de pas dic: que la pluja ens xopi el cap i les idees, que ens renovi per dintre i fora, que ens faci nous a cada pas, que ens ompli del tot!