AGRICULTURA MENTAL

L’enigma del dia és saber on para la bellesa perduda i la veritat que ens interroga poc a poc. L’amor fictici -aquell que no ens tenen- respon i així, deixant que tot flueixi sol, mai aprenem allò que som. La vida es cansa quan no es canta ni es riu, quan no hi ha carícies ni intimitats, quan la memòria no té poesia i l’edat és orfe dels cops i les ferides. 

Tal vegada el destí no és estimar-se ni plantar les memòries al jardí. Tal vegada res no creix quan es trenca la solitud de la veu i no hi ha entesa entre la nostra ombra i el seu mirall.

Un dia, hauré fallat a una cita i farà molt fred. Trobaré ocells morts a cada cantonada, la lluna sortirà al matí i no tindré el sol a prop, viatjaré d’incògnit i no se’m veurà pels carrers. Cap dona em voldrà, les mans aniran perdent els dits mentre intentaré palpar qualsevol cosa que els ulls cercaran entre les ombres. 

Un dia, s’haurà acabat la guerra del meu cos, del meu cor, de la meva por, el conflicte de tornar constantment a ser-hi, a estar-hi sense voler. 

Un dia, hauré mort.

Passadissos plens de pluja xopen les parets amb les meves salvatges petjades. Sóc el pacient impacient i a cada nou pas, noto les veus més llunyanes. Fora de la cambra tot és ple d’arbres de metall, de cometes de cotó que es resisteixen a volar en aquest cel de fusta que tanca el recinte i ens emmotlla a tots. 

Ara, estic fet de neu i tinc llet enlloc de sang. Sóc veloç fugint però l’ordre que deixo enrere m’atura. Fos, m’escorro pel terra fins al finestral. Allí, moro gotejant sis pisos avall, esclafant-me en la vorera que em va du fins aquí. 

Casa meva és el silenci. El meu cos, una novel·la trista i breu.