VORERES D'AIGUA
Passadissos plens de pluja xopen les parets amb les meves
salvatges petjades. Sóc el pacient impacient i a cada nou pas, noto les veus
més llunyanes. Fora de la cambra tot és ple d’arbres de metall, de cometes de
cotó que es resisteixen a volar en aquest cel de fusta que tanca el recinte i
ens emmotlla a tots.
Ara, estic fet de neu i tinc llet enlloc de sang. Sóc veloç
fugint però l’ordre que deixo enrere m’atura. Fos, m’escorro pel terra fins al
finestral. Allí, moro gotejant sis pisos avall, esclafant-me en la vorera que
em va du fins aquí.
Casa meva és el silenci. El meu cos, una novel·la trista i
breu.
Comentaris