AGRICULTURA MENTAL

Hi ha una classe de polítics que són del tot populistes, que són sempre simpàtics i cauen bé a la majoria, que fins i tot desperten certa admiració al poble. Ara em ve al cap el cas de Miguel Angel Revilla però en podria citar d’altres.  I llavors hi ha una altra classe de polítics que passen a la història per exercir realment el seu rol de representar a tot el poble, a totes les persones que tenen sota el seu control o gestió, que es preocupen veritablement pels problemes i els coneixen de primera mà. Aquests, els podem comptar amb els dits d’una mà. Avui em centro en un d’ells perquè és una persona que m’ha captivat d’ençà que el vaig descobrir. Em refereixo a José Mujica, President d’Uruguai des del 2010 i fins fa ben poc. La seva filosofia de vida, basada en la màxima sobrietat i senzillesa, ha donat voltes a tot el món. Durant la seva presidència ha rebutjat viure al palau presidencial i ha seguit residint a casa seva. Allí, ha acollit a dues famílies sense rec...

El muralisme és un art tant bell d’observar i gaudir com complicat d’executar. I l’artista a qui dedico aquest post, la Mariela Ajras, és una experta en aquesta tècnica. Les seves obres són espectaculars, tenen color, vida i missatge.  A la Mariela l’he descobert perquè ha pintat el mural de Bonavista que dóna continuïtat a un interessant projecte literari, ara complementat amb l’art mural, que pretén recordar els orígens del barri tarragoní i de la seva gent. I veient què més havia fet ella, la Mariela, he topat amb totes les obres que comparteixo amb vosaltres ara. La que enceta aquest primer post d'avui és la de Bonavista i les que veureu després del text estan pintades a Mariela i Ciudad Juárez, ambdues ciutats de Mèxic, i a la ciutat de Mercedes, a Uruguai.  De la Mariela, poca cosa més en puc dir. És nascuda a l’Argentina, té 30 anys i la seva obra més recent té com a element més important la memòria familiar. Ha recorregut diversos països del món deixa...

Un president d’un país no viu aïllat a la seva casa de sempre, rebutjant el palau presidencial i sense escorta ni controls, donant tres quartes parts del seu sou que destinarà en un futur a la creació d’una granja escola que construirà als seus propis terrenys. Un president d’un país no compareix a altes reunions de caps d’estat sense corbata i amb unes sabates velles, no es nega a anar al cotxe oficial i viatja en el seu vehicle atrotinat que té més de vint i cinc anys. Ni passeja per casa i pel despatx on treballa en xandall perquè assegura que viu com la majoria dels seus conciutadans.  Un president d’un país no admet que ha fracassat en molts intents de crear millores per culpa del capitalisme que ho domina tot, no admet sentir-se derrotat per no haver aconseguit portar l’educació en igualtat per a tots els habitants i especialment per aquells que viuen a l’interior i tenen escasses possibilitats.  Potser per això no s’entén que aquest home, que amb tot e...