AGRICULTURA MENTAL

Marxo en molt poques hores de viatge, per passar el cap d’any i desconnectar una mica que ja em feia falta. Per això em permeto de fer-vos aquest escrit que serè l’últim del 2017. Crec que ha estat un bon any a nivell de creació literària. A nivell de quantitat n’hi ha hagut de millors però estic satisfet de la qualitat dels textos que finalment he salvat.  El 2018 se’m presenta molt atractiu si penso en l’activitat que tinc prevista. A part de seguir presentant “El trist atzar” a altres ciutats –perquè és un llibre que encara no ha de morir en l’oblit- publicaré dos llibres i, fins i tot, podria ser que un tercer. Un d’ells serà de reflexions personals i l’altre és un encàrrec en el que treballo fa un any. El tercer, tindria àmbit històric i té temàtica esportiva.  El meu compromís amb vosaltres, lectors i lectores del blog, és seguir portant-vos textos quan em sigui possible. Enguany us he apropat més de 200 escrits i sé, pels comentaris que rebo i llegeixo encara que no

No sóc cap amant dels musicals, però reconec que hi ha alguns que m’agraden i emocionen. Annie , portada als teatres i a la gran pantalla per Thomas Meehan i amb una peça que em colpeix interiorment anomenada “Tomorrow”, o tot el conjunt de Mary Poppins , em semblen veritables obres d’art. Però si n’hi ha una que he vist tantes vegades i he de reveure cada cert temps, és l’adaptació de “Cuento de Navidad” de Charles Dickens. Estrenada al cinema l'any 1970 sota el títol “ Scrooge ” (a Espanya va ser Muchas gracias, Mr. Scrooge ), l’Albert Finney fa un paper veritablement espectacular.  Si heu llegit el llibre de Dickens, ja sabreu de què va la història. En cas contrari, abans de veure la pel·lícula llegiu-lo. Hi ha una escena que em sembla especialment encantadora –dins del drama que suposa per al personatge el moment que, ell, no coneix- que es posa a escena amb una escenografia i coreografia úniques, divertides i corals, ben harmonitzades en tot moment.  Ara acabo de

La veritable crida del mar és l’esclat del moment de les ones. Entre les llàgrimes blau-verd, la gravitació no és llei única. Les gavines volen baix i lent, fan de comiat i benvinguda a cada escletxa marina que el vaixell va llaurant entre el continent i l’illa. A alta mar, parlar o alçar-se, perdre’s al fons o a l’horitzó, és l’únic gest que aporta humanitat. A terra ferma el naufragi és dol, a l’aigua endins aporta solidesa.

Torno a reescoltar la música d’una persona que vaig conèixer fa uns anys a Sevilla, en el marc d’un seminari sobre Drets Humans al que vaig assistir per parlar de comunicació. Era a finals del 2010. L’acte estava organitzat per l’ajuntament d’aquella ciutat i va durar cinc dies que van estar plens de ponències, grups de treball i conferències. Hi havia convidats de diferents països però, sobretot, hi havia gent molt interessant.  La convivència entre trots els ponents i conferenciants que vam ser convidats a aquell seminari va ser àmplia perquè anàvem junts a tots els dinars i sopars, assistíem a les conferències dels altres i formàvem part dels grups de suport als estudiants de la Universidad de Sevilla que van participar-hi per aconseguir crèdits d’aquell curs.  Al seminari hi havia agrupacions de dones guatemalenques, hondurenyes i nicaragüenques, l’associació de las Madres de la Plaza de Mayo, tècnics especialitzats en fluxos migratoris, directors d’instituts de dret

La bohèmia del moment és la revolta diària en sentir-se diferent. Al final de cada persona hi ha una nit de mirada blau, metàl·lica, inacabable.  Cada ésser amaga un circ ambulant, una residència fixa, la tendresa momentània, una peça de roba vella. I una paraula que fa nosa.  Sobre la pell de la humanitat no hi podem escriure cap nom. Només la marca de la jungla on pertanyem.

Dur és el matí, de seda la tarda. El complot del temps no s’atura ni és fidel a cap cos. Tot és, a deshores, una evasió miserable de records. Del pensament en fem un ghetto, dels bons propòsits un festí condemnat a una altra vida.

Aquests dies estic més ocupat en canviar la imatge del blog que en escriure-hi textos. Cada cert temps m’agrada canviar l’aspecte d’aquest espai web, la façana principal que és la que es veu quan s’hi entra. Miro sempre de fer-hi canvis agradables, per aconseguir que la imatge de blog sigui, com els textos, agradables a la vista i l’ànima. Continent i contingut han de ser cuidats amb la mateixa voluntat. Escric això només per evidenciar allò que hi ha: que entreu aquests dies i veieu una nova fesomia. I no serà la definitiva perquè estic encara acabant de fer el nou disseny. Estarà enllestit, si és possible i res falla, en poques hores.    

És evident que Orient i Occident estan a anys llum en tots els sentits. Personalment, sóc un amant de la literatura àrab, un apassionat del seu cinema i tinc, des de fa molts anys, molt interès en les tradicions i formes de viure. També es evident que no és el mateix la vida i els hàbits a la Xina o al Japó, que a Turquia o Egipte, perquè l’Orient Pròxim, l’Orient Mitjà i l’Extrem Orient són com la nit i el dia.  Us explico tot això per parlar-vos d’un llibre que havia llegit fa molts anys i que ara, editat en català, he tornat a gaudir i molt. “Elogi de l’ombra”, del Junichirò Tanizaki, és un assaig sobre la realitat de la vida oriental comprada amb el nostre món occidental. Escrita l’any 1933, aquesta obra no ha quedat massa endarrerida en el relat actual dels dos cantons de món. Seguim vivint de manera distinta, sense entendre’ns i, en el cas dels europeus, menystenint-los a ells al considerar-los menys evolucionats. Només considerem modernitzats als japonesos i pensem que

Una de les dones que més m’ha impactat en aquesta vida ha estat la poetessa Alda Merini. Sempre he pensat que la seva obra, i ara us explicaré com és, està plena de sentiment, d’aquell sentiment que expressa una persona incompresa i en algunes ocasions maltractada per la premsa i la pròpia societat. Succeeix, però, que al final i per més que lluitis contra una evidència, l’has d’acabar reconeixent i t’hi rendeixes.  Alda Merini, considerada la millor poetessa italiana de les últimes dècades i de les millors del segle XX, candidata al Premi Nobel de Literatura, va ser una persona que va viure a cavall entre l’amor i el turment. Necessitava sentir-se estimada, necessitava estimar, viure certes emocions que no més es tasten a flor de pell. Va tenir problemes psicològics que van provocar-li diversos internaments a centres psiquiàtrics, i moltes altres estones de repòs a casa, o al seu estimat Milà. Amiga del poeta Salvatore Quasimodo, casada amb Ettore Carniti primer i, un cop víd

La mémoire de l’enfance dans une lagune perdue au bout de Procida. Mais j'oublierai en forme de deuil, pourquoi la sauvagerie de mon espèce est bien mienne. Je suis l'écrit jusqu'à l'oubli.  (petit pensament que m’ha sorgit en francès)

Quan el carrer et va en contra i les places se’t fan grans, i les abraçades queden lluny al migdia, tot just quan vols amor, deixa’t seduir pel sol opac que bronza les pàgines del teu llibre. No enxamparàs mai la vida que vols, però llegir et farà finestra i ocell, ombra i figuera, terra i arrel. Foto: biblioteca d’un bon amic francès.

La terra i els dies. El tacte del paper i la distància entre ell i la bogeria. El parpelleig en la penombra. El banc de la plaça de baix, buit. L’interval de temps entre la gespa i un bosc. El silenci incòmode de les llums foses. El part del túnel ple de cotxes.  Ara, torneu a llegir el text. Però al revés, per trobar el paisatge dels fets. Cotxes sortint d’un túnel amb les llums foses. Un silenci incòmode dóna pas, primer la gespa, després el bosc. I després... el banc de la plaça buit i el parpelleig de la pèrdua. La bogeria per la distància escrita en un paper, que marca els dies a la terra.

Depuis l’amour, aprenem l’entesa del destí i a estimar l’eternitat passatgera. Les carícies d’intimitat són l’arrel de la tendresa i, fent memòria, donen el mot exacte a la nostra edat.  El jardí desarrelat de les nostres vivències, es conrea amb la sequera de les veus passades, en la penombra oriental que capta la llum a soles i, fent memòria, passa els dies sense reflexes ni miralls.  La molsa ens converteix en enigma, evitem desvetlles, lligams d’origen i, fent memòria, som de nou icones del moment perenne.  *Kokedama: bola de molsa (en japonès).

T’hauria preguntat com, dintre teu, si hagués pogut aturar la pausa que et talla.  Si estenc la mà no existeixo. Si busco el gest, és un camí.   La terra gira i la vida no se’n cansa.  La vetlla de les emocions ens fa vius. Oblidar-nos potser, potser no.

Un passatge fa pendent en l’enrenou de l’aigua. El riu ressegueix l’ombra del prat, ple de pigments de la tardor agònica. Mai perdura el fred. El resplendor el rapta, el domina, tal volta el venç.  El pas dels dies s’aviva límpid, cercant noves flors tímides, sota la molsa. L’entesa del pas del temps és plena de passió.  

Aquests dies, mentre buscava documents de la Claribel Alegria a youtube, he topat amb un document d’aquells únics, dels que cal veure, assaborir i gaudir al màxim. És un vídeo gravat ara fa 10 anys, al 2007, i està enregistrat a Uruguai, a casa de Mario Benedetti. Hi surten ells dos, Claribel i Mario, conversant una mica de tot i fent vida normal.  Els qui fa temps que em llegiu, sabeu de la meva passió pel mestre Benedetti. I també sabeu que he tingut el plaer de conèixer en persona, i compartir-hi molt temps i moltes coses, a la grandíssima Claribel. D’alguna manera, tenir al costat a una persona que ha tingut al costat a un dels teus escriptors preferits, fa que el notis molt més a prop. Per això us poso el vídeo amb el consell que us el mireu. Quina meravella de document. 

Pensar en Déu inventant-se abans de crear el món. Demanar vacances només de nit. Contar tots els objectes que van venint de l’infinit.  Treure per la boca tots els mots possibles. Llegir poesia recordant-ne les metàfores. Plorar esperant buidar tots els cels.  Each day in the seventh one.

Fruit d’un arbre bord, mesquina imatge de natura. Omple de bellesa aquesta pica, magrana que fou madura.       Breu text dedicat a un petit racó orfe de colors vius, ple de la bellesa de tardor, que tanca aquets Diari de la Calma.  Tanco aquest Diari amb la música que m'ha acompanyat en tot moment. 

Una aranya mira la festa prohibida. L’aigua, invisible, es llença a l’eternitat. Els perfums de flors seques fan un matí d’òpera prima mentre el sol, ponent desitjos pendents de la lluna, guanya la partida a la mort i besa tímidament l’estança.  Tot horitzó que guaitem té una solitud integral, un eco i un paradís.

Observo escorces moribundes, reposades en un tronc que mor tímidament davant la tardor. Molsa i plecs ressecs conviuen en aquesta mena d’obra diària que és la vida al seu final. Quan cau la força que t’abraçava, i ja no et toquen els vents als descampats, s’inicia el teatre de les impotències.  Els poemes més vells dormen a les arrels, a les soques, en una cambra sota el mar. Són barrocs, són nosaltres mateixos.      

Un raig de sol il·lumina tres elements: infantesa, frescor i plugim.  La infantesa inicia el camí del desconeixement. La frescor acoloreix el paisatge desert. El plugim cau sobre les coses. I les coses són, de nou, tres: una aranya, una calaixera i una foto antiga.  El dia mor sense morir. La tardor no és trista. Tot té el seu sentit.  

Em transformo en silenci davant la porta. Vinc ple de rumors estrafolaris, de paranys emotius, de la privació de lucidesa.  I aquí, tot just davant la porta, sóc present, alt i ample, ple de raó i de dolor. Aquí amago els crits, els vostres crits, allò que sou vosaltres. I em lliuro al llindar amb un sol cor i un sol mot.  La individuació és el senyal que viu enrere. Opto pel silenci col·lectiu que tinc davant.

L’any 2009, a Càceres i en el marc del Encuentro Internacional de Escritores por la Tierra, vaig conèixer a la poetessa nicaragüenca Claribel Alegría. Aquella dona diminuta, però amb una dimensió humana monumental, em va captivar des del primer moment. Vam compartir bones estones durant els 5 dies que va durar la trobada.  Em va parlar de la seva infantesa i adolescència, dient-me amb tota la naturalitat del món que el seu mentor havia estat el gran escriptor espanyol Juan Ramón Jiménez. També em va comentar algunes de les anècdotes viscudes al costat del seu marit, quan venien a casa seva amics íntims com Julio Cortázar, Pablo Neruda, Mario Benedetti i tants altres.  Es notava, per com parlava i ho recordava, que la seva havia estat una vida intensa. I encara ho era. Aquell any 2009 a Cáceres, la Claribel tenia 84 anys. Va participar de manera activa al Encuentro de Escritores convertint-se en una de les principals protagonistes de l’esdeveniment.  Aquesta setmana ha

Com un infant, abandonar-se al joc de la memòria, gronxant l’instant. Notar la pesantor del cos i, abandonat en la caiguda, retrobar els instants de joventut. A terra, plorós, topar l’època closa en la ment, engarjolada per evitar carícies. I enfonsar els ulls, de nou, en les clivelles d’ara que són fatiga a les mans i foscors als porticons de la casa dels records.    

S’estavellen malestars a la finestra mentre un quart de lluna trosseja la tarda. Observo tranquil el camp, ara ben lluny, que llaura el rostre d’un caminant que hi passa a prop i el sent.  Baixo al carrer. L’ombra es graponeja eròticament invisible. Reivindico la presència de la carn però l’amor ocupa el seu lloc.  

Torno d’un cap de setmana que ha tingut molts moments de calma i passejades per la natura en bona companyia. Un temps que m’ha permès també fer algunes reflexions, inicialment en veu interior però que ara comparteixo amb vosaltres.  De totes elles en faré una mena de diari. A mode de tast, aqui teniu aquesta primera reflexió. És ben clara i sense dobles sentits, parla sobre l’amistat. Les altres, possiblement així les entendreu, seran més obertes a generar possibilitats sobre el sentit de cadascuna de les paraules. Tots els textos aniran acompanyats de fotos fetes a Vallfogona de Riucorb aquests dies de repòs.  LA INSUPORTABLE LLEUGERESA DE CERTS CAMINANTS Com una pedra, sòlida i embellida pel pas dels anys, l’amistat és també trencadissa i efímera. Canvia el paisatge i es moren certes arrels, neixen esquerdes i, amb elles, el gest evident que aquelles persones es miren però ja no es veuen, se saben pe rò ja no es toquen l’anima ni l’ombra.  Per fortuna, hi ha més

Cerimoniosament es nuen les sabates. Seriosament neixen les arrugues dels somnis. Clandestinament es perd de vista el cel. I (sobre)vivim de nou... dos passos més enllà.

L’eternitat és aigua, la bellesa són núvols trossejats. El paradís té forma de nen, la mort fa sonar campanes. Les papallones són de metall, la calor sempre és de maig. Al cementiri l’epitafi és maquillatge. I la mort, la tortura del diumenge a la tarda. L’adéu té so, el comiat bufeteja l’alfabet. La tarda és sang. I la nit, fruita dolça que caduca. Com un cos erm, quiet, mut.

Si l’existència et dóna llàgrimes fora de temps, fora de lloc, fora dels ulls, la intel·ligència t’ha fos.  Si el pes del cos, el pes de la consciència morta, de la pell que té dol, t´equilibra, la salvatgeria et pertany i la vius.     Si veus propera la teva vivisecció, existeixes.

Saps perquè amb la porta oberta, el sol torna a envoltar els infants i s’oblida de cossos properament perennes? Per mesurar el repte humà de la impaciència per viure.  Saps, a vegades el pensament arriba tan a la vora del real, tan seriosament a prop, que l’art de gratar-se la panxa és acció sense mentida. La resta de gestos, falsa ociositat. Aquest és el primer de tres escrits que he fet acompanyant les escultures de la Isabel Miramontes i els pensaments interns i ben propis.  

Nits a l’ombra de la soca, ferida de la terra, rajola dels patis àrids de sequera. Esbossos plens de vent i una pàgina en blanc que la mirada omple. Desterrats dels seus jardins, els ídols cauen al camp. També els dits, la mà nua, la tinta seca que tanca el cicle.  Foto: camp d’oliveres, Mont-roig del Camp, novembre 2016.

Et confessaré els meus anhels: illa i temps. Et confessaré els meus propòsits: ploma i paper. Et confessaré el meu moment: la collita dels dies, la veu vencent la derrota. Foto: una petita plaça sense merceria, en una illa.

Acaben d’encendre els fanals de la plaça i aviat s’omplirà el banc de persones velles. L’hora en que apareixen els primers llums sempre és bella. El cel s’encén i es pinta de color vellut morat, les roques i l’ombra s’unifiquen i, més tard, es mou la paleta de colors per pintar-ho tot de nit.  Però ara, amb els fanals de la plaça il·luminada, s’inicia el joc de les converses amb desconeguts, el llistat dels mals comuns, corals, imperfectes. El dolor llastra les ales de les persones però els aporta dolçor terrenal quan passegen corbades.  Hi ha qui milita en la vulgaritat. Hi ha qui no es lliga a res, perquè res no veu en la vida dels altres homes.  Foto: escultura d’Ana Bossa

Perquè el temps per al record de la tendresa s’extingeix, s’estronca, passats els setanta. També el temps de la felicitat, el dels jocs, i aquell que permet imaginar conèixer gent nova en un camí recent. Entendre i acceptar-ho, sense veure-hi culpes ni ofenses, és l’únic permès en aquest punt on tot queda lluny. Girar-se enrere és observar ombres, no divisar allò que has estat, no recordar la gent que t’ha compassat el trajecte.     Amb la vellesa es deixar de ser lliure. Dolorós, sarcàsticament trist.  Foto: escultura d’Ana Bossa

Li prova riure, la rejoveneix, però no s’ho permet massa estona. Fa pocs mesos que va quedar immobilitzada, com una estàtua de pedra, incapaç d’assimilar que esperava a un nadó. Ben feliç que era fins el moment de saber-ho. I ben trista va quedar al comunicar-ho a la seva parella, que va decidir fugir i deixar-la sola.  Va estar un temps descentrada, com si el tren on viatjava s’hagués aturat de cop, deixant-la en una estació on no havia plantejar quedar-se. L’aparició dels dubtes li minvava la claror d’aquell estiu. I el compte enrere li sumava volum al cos.  Ella, que sempre havia pensat que els amors han de morir de mort natural, havia assistit al suïcidi voluntari de l’home dels seus dies, tal volta de la seva vida, mentre una nova vida li arrelava al ventre.  El final del cicle va ser un descans per deixar de patir. Adéu a la ferida de l’abandó i llum per mirar, atònita i amorosida, a la seva petita Laura.  Foto: escultura d’Ana Bossa Nota: Aquest post i el

Aquest cap de setmana ha estat moment de balanç del festival Di(vi)nes que hem fet els darrers tres divendres a dos espais culturals importants com Cal Massó i La Cantonada. L’esdeveniment l’ha organitzat l’associació cultural Etcètera que tinc l’honor de presidir. Quasi 200 persones han assistit a les tres actuacions i això ens fa estar molt i molt satisfets de la feina feta, amb moltes ganes, més il•lusió i un pressupost molt reduït.  Ha estat tot possible gràcies als responsables dels dos espais, Isaac Albesa i Adrià Borràs, perquè confien en l’activitat cultural i saben que és necessària. Ha estat també possible per les tres poetes i rapsodes que ens han acompanyat: Laura Casas, Lîla Urbano i Marta Aubà. I, òbviament, per les tres cantautores que han posat la paraula sonora: Laura Centellas, Nerea Bassart i Anna d’Ivori.  Hem decidit que el Di(vi)nes tindrà continuïtat i que el proper any, sí o sí, serà un festival que s’internacionalitzarà sense perdre la seva arrel

Un cop vaig escriure: Tot el temps és una illa . Ho vaig publicar a “Invasió de camp” . Avui, remenant arxius i carpetes de fotos, he topat amb aquesta imatge feta a l’illa de Stromboli. Allí, cada deu minuts el volcà et recorda que està viu. Allí, cada segon que passa canvia l’horitzó i et canvia la vida. Allí, també, tot el temps és una illa. 

Vaig començar a fer un rànquing de les millors pel·lícules vistes després de gaudir de “El marit de la perruquera”, una de les moltes delícies que ens va deixar de llegat Patrice Leconte abans de decidir que dirigiria cap més film perquè, segons ell, ja no tenia res més a comunicar. La pel·lícula en qüestió, el marit de la perruquera, em va impactar perquè, d’alguna manera, es retornava a aquell cinema lent d’Antonioni, Bergman i alguns dels integrants de la nouvelle vague francesa, on les pauses són part del guió i esdevenen necessàries. La música, la fotografia i, especialment, la interpretació dels dos protagonistes, donaven cos a una obra d’art que he revist tantes vegades. Anna Galiena va arribar a l’esplendor de la seva bellesa just en aquest moment en que van enregistrar la pel·lícula i ell, el Jean Rocherfot, va fer una nova demostració de força interpretativa a la que tenia acostumats als seus seguidors. El llistat de films on ha intervingut Rochefort, coneguts tots e

Fa temps que parlava sola. Primer se li movien lleugerament els llavis, com si sumés en veu baixa. Però llavors es va tornar més sorda i més petita, i el pis creixia i li anava cada cop més gran. El que primer semblaven remucs sense so, s’havien convertit en paraules inconnexes i amb un to més alt, com de conversa però en monòleg, el mateix que sortia de la ràdio que posava cada cop més alta i escoltava, cada cop, menys.   El cas, és que s’havia encongit. Prou que ho veia ella quan volia agafar els llençols per fer el llit o un pot de melmelada que ella mateixa havia preparat mesos abans. El prestatge més alt del rebost li era impossible i havia de pujar a un tamboret de fusta petit que tenia a la cuina per arribar al segon. I tot això, amb la por de caure i que la trobessin estesa a terra, ves a saber qui i ves a saber com.  Es mirava al mirall del rebedor, que li havien regalat uns cosins de França feia tants anys, i només es trobava a l’alçada de la barbeta, amb la incap

Quan era petit, els companys de classe l’humiliaven i avergonyien per viure en una casa vella, sense porter automàtic. Era una casa del segle XIX que s’havia adaptat per a pisos de lloguer econòmics. Ell vivia en una segona planta. La casa era al centre de la ciutat, a dos minuts a peu de la plaça principal. Els anys van passar i ell va créixer. I se’n va adonar que aquella no era una casa vella sinó antiga, molt ben situada i amb un picaporta de ferro que suplia el porter automàtic. El dia que ho va descobrir, es va prometre que ningú el faria avergonyir, mai més, pel lloc on vivia o allò que era.  

Necessito tancar els ulls i... silenci.  Nota: Aquest és, amb diferència, el post més breu dels 2.712 que trobareu penjats en aquest blog.

Tot em costa esforç però poso l’ànima en totes les coses que faig. Programar cultura, sense pretendre guanyar ni un euro i pel sol plaer d’apropar la cultura a altres persones, em manté viu i em dóna sempre satisfaccions. És cert que amb ben poc em conformo, i que mai he tingut en compte el nombre d’assistents a un acte per a qualificar-lo d’èxit o no.  Aquest divendres, minuts abans d’encetar el primer dels concerts del festival Di(vi)nes, del qual us he parlat ja aquí, i sabent que és una aposta molt personal que he fet, em va fer feliç veure que hi havia a l’espai quasi mig centenar de persones. Omplir la terrassa del Cal Massó un divendres de finals de setembre, en uns dies on gran part de la població només pensava en pàtries i banderes, no era pas fàcil.  Amb una quinzena de persones allí assegudes m’hagués sentit content. Amb deu, amb cinc, amb una, també. Però omplir aquell patí que les fulles de tardor guarneixen ara amb tanta bellesa, és molt important. El co

Robar a l'instant els grans de sorra d'aquell castell que cau a la nostra platja. Decorar la ciutat, el parc, el carrer. Retallar la bellesa. D’això es tracta.  De desplegar el dol, de seure a la vora del dia gris. I de no cercar la bellesa a les mans, buscar-la dintre. Veure-ho tot. L’harmonia, la memòria, la infantesa, la malenconia. I aquella llacuna perduda a l’extrem del nostre planetari mental.  ... Descoberta musical que us poso a l’abast, per si us agrada. A mi m’apassionen fa molt temps.

Els qui fa un cert temps que tenim un blog obert o operatiu – que són dues coses sovint diferents- sabem el perquè vam posar-lo en funcionament i el perquè el mantenim ben alimentat. De motius per crear-los n’hi ha molts. En el cas de l’Angelines, una blocaire de Lanuza, a Osca, va iniciar el seu blog l’any 2010 per parlar amb el món i apropar la seva visió de la vida i els fets que l’envoltaven. Va decidir batejar-lo amb el nom de Trimbolera que és, com així anomena a Lanuza, a un arbre, l’àlber tremolós. Aquell va ser el “ Rincón de la Trimbolera ”. Al cap de pocs mesos va arribar la mort de la seva neta Laura, que va morir amb només tres anyets, i des de llavors sempre va dedicar-li molts grans moments de record. Al 2011 va morir, també per malaltia, el seu marit Marcos. I ella, la Trimbolera, va seguir endavant explicant el seu dia a dia i captant fidels lectors i lectores. Escrivint era directa i agradable, feia belles narracions on la natura hi tenia un rol imprescindib

La cultura i el coneixement em són necessaris. Per això vaig decidir fer un pas més i passar, a més de ser devorador cultural i aprenent de tot, a ser gestor i per tant generador d’accions vinculades a ambdós elements. Presidir l’associació cultural Etcètera, que considero el meu projecte personal, em permet organitzar festivals com aquest que avui us descobreixo, el Di(vi)nes. Aquest és el text que conté tota la informació sobre l’esdeveniment. Us convido a tots i a totes a venir als concerts. Els propers dies us aniré descobrint a les seves protagonistes. NOTICIA Les ciutats de Tarragona i Reus acolliran els tres concerts del festival Di(vi)nes que organitza l’associació cultural Etcètera i que té com a element central i vehiculant a la dona i la seva creació artística. Durant tres setmanes, cada divendres al vespre es farà un concert gratuït que protagonitzaran tres joves cantautores i tres poetes o rapsodes. L’actuació que començarà sempre a les 20.30h, s’encetarà amb

Escriptures evidents que no comencen. L’abans i el després quan hi ha mots pel mig. La tornada, natural-ment. ... Foto: viatges que preveuen nous bons temps. Vallfogona, octubre 2016.

Allò que el cos deixa en suspens. Els vertígens del setembre. El viatge trastornat sense paranys. ... Foto: viatges que anuncien bons temps. Vallfogona, octubre 2016.