Archive for 2017
COMIAT DE L’ANY, PERSPECTIVES DEL PROPER
Marxo en molt poques hores de viatge,
per passar el cap d’any i desconnectar una mica que ja em feia falta. Per això em
permeto de fer-vos aquest escrit que serè l’últim del 2017. Crec que ha estat
un bon any a nivell de creació literària. A nivell de quantitat n’hi ha hagut
de millors però estic satisfet de la qualitat dels textos que finalment he
salvat.
El 2018 se’m presenta molt atractiu si
penso en l’activitat que tinc prevista. A part de seguir presentant “El trist
atzar” a altres ciutats –perquè és un llibre que encara no ha de morir en l’oblit-
publicaré dos llibres i, fins i tot, podria ser que un tercer. Un d’ells serà
de reflexions personals i l’altre és un encàrrec en el que treballo fa un any.
El tercer, tindria àmbit històric i té temàtica esportiva.
El meu compromís amb vosaltres,
lectors i lectores del blog, és seguir portant-vos textos quan em sigui
possible. Enguany us he apropat més de 200 escrits i sé, pels comentaris que
rebo i llegeixo encara que no pengi, que us han agradat. Això em fa feliç.
Ara us deixo. Com us deia, queda molt
poc per pujar a l’avió i iniciar el meu camí de descans.
Un desig pel proper any: renoveu-vos,
renaixeu en cada gest, viviu intensament. I com diria Julio Cortázar:
Hay que abrir de par en par todas las ventanas y tirar todo a la
calle, pero sobre todo hay que tirar también la ventana, y nosotros con ella.
UN BON CONTE DE NADAL
No sóc cap amant dels musicals, però reconec que hi ha alguns que m’agraden i emocionen. Annie, portada als teatres i a la gran pantalla per Thomas Meehan i amb una peça que em colpeix interiorment anomenada “Tomorrow”, o tot el conjunt de Mary Poppins, em semblen veritables obres d’art. Però si n’hi ha una que he vist tantes vegades i he de reveure cada cert temps, és l’adaptació de “Cuento de Navidad” de Charles Dickens. Estrenada al cinema l'any 1970 sota el títol “Scrooge” (a Espanya va ser Muchas gracias, Mr. Scrooge), l’Albert Finney fa un paper veritablement espectacular.
Si heu llegit el llibre de Dickens, ja sabreu de què va la
història. En cas contrari, abans de veure la pel·lícula llegiu-lo. Hi ha una escena
que em sembla especialment encantadora –dins del drama que suposa per al
personatge el moment que, ell, no coneix- que es posa a escena amb una escenografia
i coreografia úniques, divertides i corals, ben harmonitzades en tot moment.
Ara acabo de veure aquesta pel·lícula i volia compartir l’escena.
Ja em direu què us ha semblat. A partir dels 40 segons comença la part més interessant.
A TERRA FERMA, A L’AIGUA ENDINS
La veritable crida del mar és l’esclat del moment de les
ones. Entre les llàgrimes blau-verd, la gravitació no és llei única. Les
gavines volen baix i lent, fan de comiat i benvinguda a cada escletxa marina
que el vaixell va llaurant entre el continent i l’illa. A alta mar, parlar o
alçar-se, perdre’s al fons o a l’horitzó, és l’únic gest que aporta humanitat.
A terra ferma el naufragi és dol, a l’aigua endins aporta
solidesa.
NAMJOO
Torno a reescoltar la música d’una persona
que vaig conèixer fa uns anys a Sevilla, en el marc d’un seminari sobre Drets
Humans al que vaig assistir per parlar de comunicació. Era a finals del 2010. L’acte estava organitzat
per l’ajuntament d’aquella ciutat i va durar cinc dies que van estar plens de
ponències, grups de treball i conferències. Hi havia convidats de diferents països però, sobretot, hi havia gent molt interessant.
La convivència entre trots els ponents i conferenciants que
vam ser convidats a aquell seminari va ser àmplia perquè anàvem junts a tots
els dinars i sopars, assistíem a les conferències dels altres i formàvem part
dels grups de suport als estudiants de la Universidad de Sevilla que van
participar-hi per aconseguir crèdits d’aquell curs.
Al seminari hi havia agrupacions de dones guatemalenques, hondurenyes i nicaragüenques,
l’associació de las Madres de la Plaza de Mayo, tècnics especialitzats en
fluxos migratoris, directors d’instituts de drets humans, psicòlegs especialitzats
en assistència a víctimes de la immigració i altres persones que coneixen bé la
temàtica. A algunes les vaig entrevistar a la prestigiosa revista “Cuadernos
para el dialogo” quan em van demanar una col·laboració meva. En vaig parlar en
aquest escrit.
Escric tot això perquè un dels convidats amb qui vaig
establir contacte aquells dies és el Mohsen Namjoo, cantant iranià i gran
compositor, persona que lluita pels drets de la seva terra i per les persones
que hi viuen. Ho fa a través del mitjà que més coneix i amb l’instrument que
més domina, la seva veu. Aquells dies a Sevilla va fer un concert oficial dins
del seminari però també va regalar-nos tantes altres petites actuacions acústiques a la seva
habitació, per a quatre gats com jo, quan tornàvem de sopar cada nit. Quin bells
records!
El Mohsen és divertit, ple de vida i optimista malgrat al
seu país, i més en aquella època en que ens vam conèixer, no hi ha massa motius
per ser-ho. Ara que el torno a escoltar, perquè de tant en tant em retrobo amb la seva música i m’agrada
gaudir-la, vull compartir amb vosaltres dos dels seus molts vídeos. No us
espanteu, canta en persa. Com comprovareu, la seva música i la seva
interpretació tenen molts matisos.
EVIDÈNCIA CONTEMPORÀNIA
La bohèmia del moment és la revolta diària en sentir-se
diferent. Al final de cada persona hi ha una nit de mirada blau, metàl·lica,
inacabable.
Cada ésser amaga un circ ambulant, una residència fixa, la tendresa
momentània, una peça de roba vella. I una paraula que fa nosa.
Sobre la pell de la humanitat no hi podem escriure cap nom.
Només la marca de la jungla on pertanyem.
CANVIS, RETOCS
Aquests dies estic més ocupat en canviar la imatge del blog
que en escriure-hi textos. Cada cert temps m’agrada canviar l’aspecte d’aquest espai
web, la façana principal que és la que es veu quan s’hi entra. Miro sempre de
fer-hi canvis agradables, per aconseguir que la imatge de blog sigui, com els
textos, agradables a la vista i l’ànima. Continent i contingut han de ser
cuidats amb la mateixa voluntat.
Escric això només per evidenciar allò que hi ha: que entreu
aquests dies i veieu una nova fesomia. I no serà la definitiva perquè estic
encara acabant de fer el nou disseny. Estarà enllestit, si és possible i res
falla, en poques hores.
ELOGI DE L'OMBRA
És evident que Orient i Occident
estan a anys llum en tots els sentits. Personalment, sóc un amant de la
literatura àrab, un apassionat del seu cinema i tinc, des de fa molts anys,
molt interès en les tradicions i formes de viure. També es evident que no és el
mateix la vida i els hàbits a la Xina o al Japó, que a Turquia o Egipte, perquè
l’Orient Pròxim, l’Orient Mitjà i l’Extrem Orient són com la nit i el dia.
Us explico tot això per
parlar-vos d’un llibre que havia llegit fa molts anys i que ara, editat en
català, he tornat a gaudir i molt. “Elogi de l’ombra”, del Junichirò Tanizaki,
és un assaig sobre la realitat de la vida oriental comprada amb el nostre món
occidental. Escrita l’any 1933, aquesta obra no ha quedat massa endarrerida en
el relat actual dels dos cantons de món. Seguim vivint de manera distinta,
sense entendre’ns i, en el cas dels europeus, menystenint-los a ells al
considerar-los menys evolucionats. Només considerem modernitzats als japonesos
i pensem que els xinesos treballen poc i amb mà d’obra molt barata. Estem
carregats de tòpics i estereotips que, sovint i en tots els casos sempre per
desconeixement, són falsos.
De les moltes lectures encertades
que fa Tanizaki al seu llibre, n’he volgut destacar una per a compartir-la amb
vosaltres. Però us aconsello que compreu el llibre. És fàcil de llegir, molt
agradable, i us aportarà molt de coneixement.
FRAGMENT:
En realitat, la bellesa d'una
habitació japonesa, produïda únicament per un joc sobre el grau d'opacitat de
l'ombra, no necessita cap accessori. A l'occidental
que ho veu li sorprèn aquesta nuesa i creu estar tan sols davant uns murs grisos
i desproveïts de qualsevol ornament, interpretació totalment legítima des del
seu punt de vista, però que demostra que no ha captat en absolut l'enigma de l’ombra.
Però nosaltres, no contents amb
això, projectem un ampli ràfec a l'exterior d'aquestes estances on els raigs de
sol entren ja amb molta dificultat, construïm una galeria coberta per allunyar
encara més la llum solar. I, finalment, a
l'interior de l’habitació, els shòji (portes corredisses de fusta) no deixen
entrar més que un reflex tamisat de la llum que projecta el jardí.
Ara bé, precisament aquesta llum
indirecta i difusa és l'element essencial de la bellesa de les nostres
residències. I perquè
aquesta llum gastada, atenuada, precària, impregni totalment les parets de
l'habitatge, pintem a propòsit amb colors neutres aquestes parets arrebossades.
Tot i que que s'utilitzen pintures brillants per a les càmeres de seguretat,
les cuines o els passadissos, les parets de les habitacions gairebé sempre s’enguixen
i molt poques vegades són brillants.
Perquè si brillessin, s'esvairia
tot l’encant subtil i discret d'aquesta escassa llum. A nosaltres ens agrada
aquesta claredat tènue, feta de llum exterior i d'aparença incerta, atrapada en
la superfície de les parets de color crepuscular i que conserva tot just un
últim alè de vida. Per a
nosaltres, aquesta claredat sobre una paret, o més aviat aquesta penombra, val
per a tots els ornaments del món i la seva visió no ens cansa mai.
---
Sobre Junichirò Tanizaki, autor
de qui he llegit altres obres, us comento que va néixer l’any 1886 a Tokio en
una família ben posicionada que va perdre la seva fortuna quan va morir l’home
de la casa, l’avi de l’escriptor. Traslladats a un poblet dels afores, Tanizaki
va dedicar-se a l’ensenyança en una casa d’una gent rica. Va ser tot un expert
en les festes populars i la cultura ancestral japonesa, o en la seva literatura
i en la xinesa. Si us agrada “Elogi de l’ombra”, podeu seguir amb “La història
d’un cec”, els “Contes d’amor” o els “Set contes japonesos”.
ELS PETONS I ELS ÀNGELS DE L’ALDA
Una de les dones que més m’ha impactat en aquesta vida ha estat la poetessa Alda Merini. Sempre he pensat que la seva obra, i ara us explicaré com és, està plena de sentiment, d’aquell sentiment que expressa una persona incompresa i en algunes ocasions maltractada per la premsa i la pròpia societat. Succeeix, però, que al final i per més que lluitis contra una evidència, l’has d’acabar reconeixent i t’hi rendeixes.
Alda Merini, considerada la millor poetessa italiana de les
últimes dècades i de les millors del segle XX, candidata al Premi Nobel de
Literatura, va ser una persona que va viure a cavall entre l’amor i el turment.
Necessitava sentir-se estimada, necessitava estimar, viure certes emocions que
no més es tasten a flor de pell. Va tenir problemes psicològics que van
provocar-li diversos internaments a centres psiquiàtrics, i moltes altres
estones de repòs a casa, o al seu estimat Milà. Amiga del poeta Salvatore
Quasimodo, casada amb Ettore Carniti primer i, un cop vídua, amb Michele
Pierri, l’Alda va tenir un bon ritme creatiu traduït en tantíssimes obres i,
sobretot, en tants altres poemes que mai va publicar, que tenia a tots els
racons de casa seva i que regalava als seus amics.
L’Alda Merini va morir a finals de l’any 2009 als 78 anys
però va deixar molts documents imprescindibles per comprendre, en part, la
història de la literatura italiana. Molts dels documents són a més en format de
vídeo, extractes d’entrevistes i programes sencers a casa seva. Sovint els
reviso, necessito recordar la força de persones com ella que, amb elements importants
en contra, no defalleixen i planten cara al moment per anar endavant, sense
canviar el rol ni el personatge, mantenint la seva persona i essència.
Dissortadament, no vaig conèixer a l’Alda Merini en persona
però si vaig la vaig redescobrir a fons el juliol de l’any 2014. M’havien
convidat a presentar un llibre meu a Itàlia i a la mateixa trobada, entre el
públic, hi havia la Barbara, la filla de l’Alda. Vam tenir temps, tres tardes
ben bones, per parlar. Em va apropar molts aspectes de la seva mare, em va
parlar de tantes altres coses que jo desconeixia i, especialment, em va
dibuixar davant dels ulls aquella part de l’Alda que no s’explica a cap llibre
ni a cap documental.
D’allí en va sortir un petit text que li vaig dedicar i que
vaig publicar al llibre “Invasió de camp”. És aquest:
SEMPRE
Per Alda Merini
Sempre hi haurà una illa de la utopia on les rareses seran
quotidianes i els desitjos prendran forma. Existirà un tros de terra on tot
serà possible i els nostres seran sempre nostres i mai ens deixaran.
Vindrà el temps de la calma i la serenor, de la fugida dels
disgustos i els aromes dels somriures. Sempre ens quedarà París o qualsevol
espai verge on no haurem naufragat i farem nostre..
Sempre hi ha paraules per alimentar els ulls i mirades que ens
tapen la boca per regalar la bellesa del silenci.
Tssshh. Silenci i calma.
---
He escollit dos vídeos perquè conegueu millor a l’Alda
Merini. El primer és un petit fragment d’una entrevista feta a casa seva on
parla de l’amor, la poesia, la música i altres temes. En destaco algunes
petites frases seves com “que bonic és somiar, però la gent no somia. La gent
no té temps de somiar” o “sóc, segurament l’única dona italiana que no ha
tingut amor. Potser per això en canto tant als meus poemes”.
El segon vídeo que us poso és una cançó que es diu “Il bacio”.
De fet està basada en un poema d’ella, i està enregistrat en un disc d’homenatge.
Aquest tema, composat pel grandíssim Sergio Cammariere, és una preciositat. A
més, als dos minuts i vint segons, surt l’Alda recitant una altres de les seves
joies poètiques. M’he permès traduir-vos-la:
Tú me
preguntas cuantos amantes he tenido y como me descubrieron. Yo te digo que cada
uno descubre la luz, y cada uno siente su miedo, pero mi pare más pura ha sido
el beso.
Volvería
sobre los montes de Abruzo donde nunca he estado, pero si me preguntan cuáles
son los orígenes de mis versos, yo respondo: me basta con sumergirme en mi alma
para ver el universo.
Todos
me miran con ojos de desprecio. Desconocen los nombres de mis escritos sobre
las paredes, y no saben que son mensajes de los ángeles para celebrar las
lágrimas que he vertido para ti.
Aquest és el vídeo i amb ell tanco el post dedicat a l’Alda,
un personatge que hagués volgut conèixer i que no deixa mai d’impressionar-me. Escolteu amb calma i plaer la cançó. Com a mínim un parell de vegades, fins que us penetri i emocioni.
Tag :
POESIA
FUGAÇ VOL A CONTRALLUM
Quan el carrer et va en contra i les places se’t fan grans, i les abraçades queden lluny al migdia, tot just quan vols amor, deixa’t seduir pel sol opac que bronza les pàgines del teu llibre. No enxamparàs mai la vida que vols, però llegir et farà finestra i ocell, ombra i figuera, terra i arrel.
Foto: biblioteca d’un bon amic francès.
ACCIDENT
La terra i els dies. El tacte del paper i la distància entre
ell i la bogeria. El parpelleig en la penombra. El banc de la plaça de baix,
buit. L’interval de temps entre la gespa i un bosc. El silenci incòmode de les
llums foses. El part del túnel ple de cotxes.
Ara, torneu a llegir el text. Però al revés, per trobar el
paisatge dels fets.
Cotxes sortint d’un túnel amb les llums foses. Un silenci
incòmode dóna pas, primer la gespa, després el bosc. I després... el banc de la
plaça buit i el parpelleig de la pèrdua. La bogeria per la distància escrita en
un paper, que marca els dies a la terra.
KOKEDAMA
Depuis l’amour, aprenem
l’entesa del destí i a estimar l’eternitat passatgera. Les carícies d’intimitat
són l’arrel de la tendresa i, fent memòria, donen el mot exacte a la nostra
edat.
El jardí desarrelat de les nostres vivències, es conrea amb
la sequera de les veus passades, en la penombra oriental que capta la llum a
soles i, fent memòria, passa els dies sense reflexes ni miralls.
La molsa ens converteix en enigma, evitem desvetlles,
lligams d’origen i, fent memòria, som de nou icones del moment perenne.
*Kokedama: bola de molsa (en japonès).
Tag :
PERSONAL
LÍMPIDAMENT RELLISCA LA CRIDA DE COLORS
Un passatge fa pendent en l’enrenou de l’aigua. El riu ressegueix l’ombra del prat, ple de pigments de la tardor agònica. Mai perdura el fred. El resplendor el rapta, el domina, tal volta el venç.
El pas dels dies s’aviva límpid, cercant noves flors tímides,
sota la molsa. L’entesa del pas del temps és plena de passió.
CONVERSES AMB EL MARIO
Aquests dies, mentre buscava documents de la Claribel Alegria a youtube, he topat amb un document d’aquells únics, dels que cal veure, assaborir i gaudir al màxim. És un vídeo gravat ara fa 10 anys, al 2007, i està enregistrat a Uruguai, a casa de Mario Benedetti. Hi surten ells dos, Claribel i Mario, conversant una mica de tot i fent vida normal.
Els qui fa temps que em llegiu, sabeu de la meva passió pel
mestre Benedetti. I també sabeu que he tingut el plaer de conèixer en persona,
i compartir-hi molt temps i moltes coses, a la grandíssima Claribel. D’alguna
manera, tenir al costat a una persona que ha tingut al costat a un dels teus
escriptors preferits, fa que el notis molt més a prop. Per això us poso el vídeo
amb el consell que us el mireu. Quina meravella de document.
DIARI DE L'AIGUA CALMA (6): LA SOLITUD INTEGRAL
Una aranya mira la festa prohibida. L’aigua, invisible, es
llença a l’eternitat. Els perfums de flors seques fan un matí d’òpera prima
mentre el sol, ponent desitjos pendents de la lluna, guanya la partida a la
mort i besa tímidament l’estança.
Tot horitzó que guaitem té una solitud integral, un eco i un
paradís.
DIARI DE L'AIGUA CALMA (5): HABITEM, ANÈMICS, LA NATURA
Observo escorces moribundes, reposades en un tronc que mor tímidament
davant la tardor. Molsa i plecs ressecs conviuen en aquesta mena d’obra diària que
és la vida al seu final. Quan cau la força que t’abraçava, i ja no et toquen
els vents als descampats, s’inicia el teatre de les impotències.
Els poemes més vells dormen a les arrels, a les soques, en
una cambra sota el mar. Són barrocs, són nosaltres mateixos.
DIARI DE L'AIGUA CALMA (4): TRES ELEMENTS
Un raig de sol il·lumina tres elements: infantesa, frescor i
plugim.
La infantesa inicia el camí del desconeixement. La frescor
acoloreix el paisatge desert. El plugim cau sobre les coses. I les coses són,
de nou, tres: una aranya, una calaixera i una foto antiga.
El dia mor sense morir. La tardor no és trista. Tot té el
seu sentit.
DIARI DE L'AIGUA CALMA (3): DAVANT LA PORTA, SILENCI COL•LECTIU
Em transformo en silenci davant la porta. Vinc ple de rumors
estrafolaris, de paranys emotius, de la privació de lucidesa.
I aquí, tot just davant la porta, sóc present, alt i ample,
ple de raó i de dolor. Aquí amago els crits, els vostres crits, allò que sou
vosaltres. I em lliuro al llindar amb un sol cor i un sol mot.
La individuació és el senyal que viu enrere. Opto pel
silenci col·lectiu que tinc davant.
LA DAMA DE LO LINDO
L’any 2009, a Càceres i en el
marc del Encuentro Internacional de Escritores por la Tierra, vaig conèixer a
la poetessa nicaragüenca Claribel Alegría. Aquella dona diminuta, però amb una
dimensió humana monumental, em va captivar des del primer moment. Vam compartir
bones estones durant els 5 dies que va durar la trobada.
Em va parlar de la seva infantesa
i adolescència, dient-me amb tota la naturalitat del món que el seu mentor
havia estat el gran escriptor espanyol Juan Ramón Jiménez. També em va comentar
algunes de les anècdotes viscudes al costat del seu marit, quan venien a casa
seva amics íntims com Julio Cortázar, Pablo Neruda, Mario Benedetti i tants
altres.
Es notava, per com parlava i ho
recordava, que la seva havia estat una vida intensa. I encara ho era. Aquell
any 2009 a Cáceres, la Claribel tenia 84 anys. Va participar de manera activa
al Encuentro de Escritores convertint-se en una de les principals protagonistes
de l’esdeveniment.
Aquesta setmana ha viatjat fins a
Madrid per rebre el Premi Reina Sofia a tota una trajectòria literària, traduïda
en quasi una trentena de poemaris i tants altres assajos. Podeu llegir la
noticia en AQUEST ENLLAÇ.
Aquesta
matinada, parlant amb l’Erik, el seu fill, em comentava que la Claribel està bé
tot i que molt cansada perquè aquests desplaçaments de tantes hores la deixen
esgotada. Ara ja té 93 anys.
Li he dit que li faci un petó immens
i una dolça abraçada. Sóc conscient que, segurament i per coses del destí i la
llunyania, serà complicat de veure-la de nou en persona. Però, en tot cas, sé
que l’Erik li farà l’abraçada i ella ho agrairà. D’aquells dies a Càceres en
queda un intercanvi molt maco. Ella em va regalar signat un dels seus poemaris
més bells i jo, amb tota la humilitat, li vaig escriure una poesia que més tard
vaig publicar al meu llibre “Esperando la ausencia”. Com la Claribel ho trobava
tot molt “Lindo” i deia en moltes ocasions “Que lindo!”, el text es va dir “La
Dama de lo lindo”. Us el comparteixo.
LA
DAMA DE LO LINDO
A
Claribel Alegría
Aliñas el mundo
regalando tu apellido. Creando tiempos de admiración a cada gesto, forjando
tiernas sonrisas, me despiertas un nuevo sentido, el sexto.
No viví mi
pasado contigo y vivo el presente recordando tu pasado. Sabiendo que mi futuro,
por haberte conocido, empieza en el pasado atado a lo presente que, con tus
palabras, hacen que yo sea más persona y menos gente.
La luz que
desprendes da alegría, no te deja ausente. Porque tú, Claríbel, serás la “Dama
de lo lindo” eternamente.
Alegría, alegría
y que el mundo aprenda de ti y se ría. Por favor!
...
Acabaré compartint un simpàtic vídeo de fa només cinc mesos, on la Claribel parla del moment en que es va assabentar que li havien donat el Premi Reina Sofia.
...
Acabaré compartint un simpàtic vídeo de fa només cinc mesos, on la Claribel parla del moment en que es va assabentar que li havien donat el Premi Reina Sofia.
Tag :
CLARIBEL ALEGRIA
DIARI DE L'AIGUA CALMA (2): ELS GRINYOLS DE LA MEMÒRIA
Com un infant, abandonar-se al joc de la memòria, gronxant l’instant.
Notar la pesantor del cos i, abandonat en la caiguda, retrobar els instants de
joventut. A terra, plorós, topar l’època closa en la ment, engarjolada per
evitar carícies. I enfonsar els ulls, de nou, en les clivelles d’ara que són
fatiga a les mans i foscors als porticons de la casa dels records.
DIARI DE L'AIGUA CALMA (1): LES ESQUERDES DE LA CALMA
S’estavellen malestars a la finestra mentre un quart de
lluna trosseja la tarda. Observo tranquil el camp, ara ben lluny, que llaura el
rostre d’un caminant que hi passa a prop i el sent.
Baixo al carrer. L’ombra es graponeja eròticament invisible.
Reivindico la presència de la carn però l’amor ocupa el seu lloc.
LA INSUPORTABLE LLEUGERESA DE CERTS CAMINANTS
Torno
d’un cap de setmana que ha tingut molts moments de calma i passejades per la
natura en bona companyia. Un temps que m’ha permès també fer algunes reflexions,
inicialment en veu interior però que ara comparteixo amb vosaltres. De totes elles en faré una mena de diari. A mode de tast, aqui teniu aquesta primera reflexió.
És ben clara i sense dobles sentits, parla sobre l’amistat. Les altres,
possiblement així les entendreu, seran més obertes a generar possibilitats
sobre el sentit de cadascuna de les paraules. Tots els textos aniran
acompanyats de fotos fetes a Vallfogona de Riucorb aquests dies de repòs.
LA
INSUPORTABLE LLEUGERESA DE CERTS CAMINANTS
Com
una pedra, sòlida i embellida pel pas dels anys, l’amistat és també trencadissa
i efímera. Canvia el paisatge i es moren certes arrels, neixen esquerdes i, amb
elles, el gest evident que aquelles persones es miren però ja no es veuen, se
saben però ja no es toquen l’anima ni l’ombra.
Per
fortuna, hi ha més pedres i paisatges que neixen, noves mirades i abraçades que
esperen a l’inici del nou camí. I tot, absolutament tot, té un motiu
TRINXERES INTERIORS (3): MARXES
L’eternitat és aigua, la bellesa són núvols trossejats. El paradís
té forma de nen, la mort fa sonar campanes. Les papallones són de metall, la
calor sempre és de maig.
Al cementiri l’epitafi és maquillatge. I la mort, la tortura
del diumenge a la tarda. L’adéu té so, el comiat bufeteja l’alfabet.
La tarda és sang. I la nit, fruita dolça que caduca. Com un
cos erm, quiet, mut.
TRINXERES INTERIORS (1): SAPS
Saps perquè amb la porta oberta, el sol torna a envoltar els
infants i s’oblida de cossos properament perennes? Per mesurar el repte humà de
la impaciència per viure.
Saps, a vegades el pensament arriba tan a la vora del real,
tan seriosament a prop, que l’art de gratar-se la panxa és acció sense mentida.
La resta de gestos, falsa ociositat.
Aquest és el primer de tres escrits que he fet acompanyant les escultures de la Isabel Miramontes i els pensaments interns i ben propis.
VEUS ARBRADES
Nits a l’ombra de la soca, ferida de la terra, rajola dels
patis àrids de sequera. Esbossos plens de vent i una pàgina en blanc que
la mirada omple. Desterrats dels seus jardins, els ídols cauen al camp. També
els dits, la mà nua, la tinta seca que tanca el cicle.
Foto: camp d’oliveres, Mont-roig del Camp, novembre 2016.
ELS FANALS DE LA PLAÇA
Acaben d’encendre els fanals de la plaça i aviat s’omplirà
el banc de persones velles. L’hora en que apareixen els primers llums sempre és
bella. El cel s’encén i es pinta de color vellut morat, les roques i l’ombra s’unifiquen
i, més tard, es mou la paleta de colors per pintar-ho tot de nit.
Però ara, amb els fanals de la plaça il·luminada, s’inicia
el joc de les converses amb desconeguts, el llistat dels mals comuns, corals,
imperfectes. El dolor llastra les ales de les persones però els aporta dolçor
terrenal quan passegen corbades.
Hi ha qui milita en la vulgaritat. Hi ha qui no es lliga a
res, perquè res no veu en la vida dels altres homes.
Foto: escultura d’Ana Bossa
Tag :
ANA BOSSA
TEMPS SENIL
Perquè el temps per al record de la tendresa s’extingeix, s’estronca,
passats els setanta. També el temps de la felicitat, el dels jocs, i aquell que
permet imaginar conèixer gent nova en un camí recent.
Entendre i acceptar-ho, sense veure-hi culpes ni ofenses, és l’únic permès en aquest punt on tot queda lluny. Girar-se enrere és observar ombres, no divisar allò que has estat, no recordar la gent que t’ha compassat el trajecte.
Amb la vellesa es deixar de ser lliure. Dolorós,
sarcàsticament trist.
Foto: escultura d’Ana Bossa
C'EST TOUCHANTE LE CIEL
Li prova riure, la rejoveneix, però no s’ho permet massa
estona. Fa pocs mesos que va quedar immobilitzada, com una estàtua de pedra,
incapaç d’assimilar que esperava a un nadó. Ben feliç que era fins el moment de
saber-ho. I ben trista va quedar al comunicar-ho a la seva parella, que va
decidir fugir i deixar-la sola.
Va estar un temps descentrada, com si el tren on viatjava s’hagués
aturat de cop, deixant-la en una estació on no havia plantejar quedar-se. L’aparició
dels dubtes li minvava la claror d’aquell estiu. I el compte enrere li sumava
volum al cos.
Ella, que sempre havia pensat que els amors han de morir de
mort natural, havia assistit al suïcidi voluntari de l’home dels seus dies, tal
volta de la seva vida, mentre una nova vida li arrelava al ventre.
El final del cicle va ser un descans per deixar de patir.
Adéu a la ferida de l’abandó i llum per mirar, atònita i amorosida, a la seva petita Laura.
Foto: escultura d’Ana Bossa
Nota: Aquest post i els dos següents formen part d'una petició d'un lector del blog que m'ha proposat escollir a un artista, triar tres de les seves obres i vestir-les amb text. He decidit posar mots a les obres de l'escultora Ana Bossa.
Nota: Aquest post i els dos següents formen part d'una petició d'un lector del blog que m'ha proposat escollir a un artista, triar tres de les seves obres i vestir-les amb text. He decidit posar mots a les obres de l'escultora Ana Bossa.
EL DI(VI)NES HA ESTAT DIVÍ
Aquest cap de setmana ha estat moment de balanç del festival Di(vi)nes que
hem fet els darrers tres divendres a dos espais culturals importants com Cal
Massó i La Cantonada. L’esdeveniment l’ha organitzat l’associació cultural
Etcètera que tinc l’honor de presidir. Quasi 200 persones han assistit a les
tres actuacions i això ens fa estar molt i molt satisfets de la feina feta, amb
moltes ganes, més il•lusió i un pressupost molt reduït.
Ha estat tot possible gràcies als responsables dels dos espais, Isaac Albesa
i Adrià Borràs, perquè confien en l’activitat cultural i saben que és necessària. Ha estat també possible per
les tres poetes i rapsodes que ens han acompanyat: Laura Casas, Lîla Urbano i
Marta Aubà. I, òbviament, per les tres cantautores que han posat la paraula
sonora: Laura Centellas, Nerea Bassart i Anna d’Ivori.
Hem decidit que el Di(vi)nes tindrà continuïtat i que el proper any, sí o
sí, serà un festival que s’internacionalitzarà sense perdre la seva arrel que
passa per apostar per les creadores del territori. Seguirà sent, perquè és la
seva essència i raó de ser, un festival dedicat a difondre la creativitat en
clau femenina i, per tant, amb les dones com a úniques protagonistes.
TOT EL TEMPS ÉS UNA ILLA
Un
cop vaig escriure: Tot el temps és una illa. Ho vaig publicar a “Invasió de camp”.
Avui, remenant arxius i carpetes de fotos, he topat amb aquesta imatge feta a l’illa
de Stromboli. Allí, cada deu minuts el volcà et recorda que està viu. Allí,
cada segon que passa canvia l’horitzó i et canvia la vida. Allí, també, tot el temps
és una illa.
HA MORT EL MARIT DE LA PERRUQUERA
Vaig començar a fer un rànquing de les millors pel·lícules
vistes després de gaudir de “El marit de la perruquera”, una de les moltes delícies
que ens va deixar de llegat Patrice Leconte abans de decidir que dirigiria cap
més film perquè, segons ell, ja no tenia res més a comunicar. La pel·lícula en qüestió,
el marit de la perruquera, em va impactar perquè, d’alguna manera, es retornava
a aquell cinema lent d’Antonioni, Bergman i alguns dels integrants de la nouvelle vague francesa, on les pauses
són part del guió i esdevenen necessàries. La música, la fotografia i,
especialment, la interpretació dels dos protagonistes, donaven cos a una obra d’art
que he revist tantes vegades.
Anna Galiena va arribar a l’esplendor de la seva bellesa
just en aquest moment en que van enregistrar la pel·lícula i ell, el Jean Rocherfot,
va fer una nova demostració de força interpretativa a la que tenia acostumats
als seus seguidors. El llistat de films on ha intervingut Rochefort, coneguts
tots ells, és inacabable.
Però ahir, aquest actor, marit de la perruquera en aquesta
gran obra, ens ha deixat als 87 anys. Volia recordar-lo perquè m’ha fet passar
molts bones estones. I per això us comparteixo un fragment de la peli, un d’aquells
que no té guió escrit però si visual. Potser us estranya l’escena però si veieu
la peli sencera, us quadraria molt bé.
QUAN EL MÓN ES FA PETIT
Fa temps que parlava sola. Primer
se li movien lleugerament els llavis, com si sumés en veu baixa. Però llavors
es va tornar més sorda i més petita, i el pis creixia i li anava cada cop més gran.
El que primer semblaven remucs sense so, s’havien convertit en paraules inconnexes
i amb un to més alt, com de conversa però en monòleg, el mateix que sortia de la
ràdio que posava cada cop més alta i escoltava, cada cop, menys.
El cas, és que s’havia encongit. Prou que ho veia ella quan volia agafar els llençols per fer el llit o un pot de melmelada que ella mateixa havia preparat mesos abans. El prestatge més alt del rebost li era impossible i havia de pujar a un tamboret de fusta petit que tenia a la cuina per arribar al segon. I tot això, amb la por de caure i que la trobessin estesa a terra, ves a saber qui i ves a saber com.
El cas, és que s’havia encongit. Prou que ho veia ella quan volia agafar els llençols per fer el llit o un pot de melmelada que ella mateixa havia preparat mesos abans. El prestatge més alt del rebost li era impossible i havia de pujar a un tamboret de fusta petit que tenia a la cuina per arribar al segon. I tot això, amb la por de caure i que la trobessin estesa a terra, ves a saber qui i ves a saber com.
Es mirava al mirall del rebedor,
que li havien regalat uns cosins de França feia tants anys, i només es trobava
a l’alçada de la barbeta, amb la incapacitat d’arreglar-se el mocador del coll
o la bufanda, com sempre havia fet abans de sortir de casa.
Això de fer-se petita, que mai s’havia
parat a pensar, li recordava ara als pensaments que tenia de jove, quan veia
gent vella i els imaginava com a figures fràgils i arrugades que es creuava pel
carrer o els veia, mirant per les finestres de les cases, foscos i endinsats en
ells mateixos. Ara, pensava ella, la imatge mental d’aquells anys de joventut
era en primera persona.
Perquè el pessic que li vivia a l’esquena
era permanent, com les vertebres aixafades pel temps, i tot plegat la feia
caminar cada cop més encorbada, mirant-se les puntes de les sabates i les
rajoles del pis fins a tenir-les ben avorrides. Ella sabia que el seu encongiment
constant tenia molt més a veure que amb una vida que s’estrenyia, dia rere dia,
per arrapar-se-li a la pell, destorbant-la amb una càrrega excessiva de problemes
i impotències: els dolors, els cèntims, la gent tan pesada i tan aliena, tot
aixafant-la inexorablement.
S’anava fent petita i el món s’hi
adaptava i se li arronsava una mica més al seu voltant.
...
Dedicat a la gent gran, els nostres
herois, ara que el món encara no se’ls comença a fer petit.
ORÍGENS
Quan era petit, els companys de classe l’humiliaven i
avergonyien per viure en una casa vella, sense porter automàtic. Era una casa
del segle XIX que s’havia adaptat per a pisos de lloguer econòmics. Ell vivia
en una segona planta. La casa era al centre de la ciutat, a dos minuts a peu de
la plaça principal.
Els anys van passar i ell va créixer. I se’n va adonar que
aquella no era una casa vella sinó antiga, molt ben situada i amb un picaporta
de ferro que suplia el porter automàtic. El dia que ho va descobrir, es va
prometre que ningú el faria avergonyir, mai més, pel lloc on vivia o allò que
era.
NO ESPERAR MASSA I REBRE MOLT
Tot em costa esforç però poso l’ànima en totes les coses que
faig. Programar cultura, sense pretendre guanyar ni un euro i pel sol plaer d’apropar
la cultura a altres persones, em manté viu i em dóna sempre satisfaccions. És
cert que amb ben poc em conformo, i que mai he tingut en compte el nombre d’assistents
a un acte per a qualificar-lo d’èxit o no.
Aquest divendres, minuts abans d’encetar el primer dels
concerts del festival Di(vi)nes, del qual us he parlat ja aquí, i sabent que és
una aposta molt personal que he fet, em va fer feliç veure que hi havia a l’espai
quasi mig centenar de persones. Omplir la terrassa del Cal Massó un divendres
de finals de setembre, en uns dies on gran part de la població només pensava en
pàtries i banderes, no era pas fàcil.
Amb una quinzena de persones allí assegudes m’hagués sentit
content. Amb deu, amb cinc, amb una, també. Però omplir aquell patí que les
fulles de tardor guarneixen ara amb tanta bellesa, és molt important.
El concert de la Laura Centellas i la poesia de la Laura
Casas són del millor que he viscut els darrers mesos. Dues Laures que són dos
estels que comencen a brillar i despuntar en aquest cel cultural on, depenent
qui el miri, hi ha pluja d’estels o un cel negre que les tapa totes. El meu és
sempre un cel estrellat que, de tant en tant, regala estels fugaços als quals
demano un desig: que se m’apropin i es mostrin. I d’ells en surten Laures,
Nereas, Annes, Martes, Lîles i tantes altres que ho fan tot més maco, més
senzill, més humà.
Gràcies a totes. I gràcies a la vida que encara em permet
degustar aquests moments.
La foto, òbviament, és del concert del passat divendres.
ROBAR A L’INSTANT ELS GRANS DE SORRA D’AQUELL CASTELL QUE CAU A LA NOSTRA PLATJA
Robar a l'instant els grans de sorra d'aquell castell que cau a la nostra platja. Decorar la ciutat, el parc, el carrer. Retallar la bellesa. D’això es tracta.
De desplegar el dol, de seure a la vora del dia gris. I de no cercar
la bellesa a les mans, buscar-la dintre.
Veure-ho tot. L’harmonia, la memòria, la infantesa, la
malenconia. I aquella llacuna perduda a l’extrem del nostre planetari mental.
...
Descoberta musical que us poso a l’abast, per si us agrada.
A mi m’apassionen fa molt temps.
LA TRIMBOLERA DESCANSA
Els qui fa un cert temps que tenim un blog obert o operatiu –
que són dues coses sovint diferents- sabem el perquè vam posar-lo en
funcionament i el perquè el mantenim ben alimentat. De motius per crear-los n’hi
ha molts. En el cas de l’Angelines, una blocaire de Lanuza, a Osca, va iniciar
el seu blog l’any 2010 per parlar amb el món i apropar la seva visió de la vida
i els fets que l’envoltaven. Va decidir batejar-lo amb el nom de Trimbolera que
és, com així anomena a Lanuza, a un arbre, l’àlber tremolós. Aquell va ser el “Rincón de la Trimbolera”.
Al cap de pocs mesos va arribar la mort de la seva neta
Laura, que va morir amb només tres anyets, i des de llavors sempre va
dedicar-li molts grans moments de record. Al 2011 va morir, també per malaltia,
el seu marit Marcos. I ella, la Trimbolera, va seguir endavant explicant el seu
dia a dia i captant fidels lectors i lectores. Escrivint era directa i
agradable, feia belles narracions on la natura hi tenia un rol imprescindible.
Per això el seu blog és un dels pocs que tinc enllaçats al
meu, un dels pocs espais que sempre he tingut perquè el considero molt
recomanable. Avui, però, he sabut d’una mala noticia.
Fa un temps que la Trimbolera va emmalaltir i el passat 14 d’agost
va penjar en un post: “Estic ingressada a l’hospital. Una abraçada molt forta a tots. Tornaré quan marxi la boira”. Dos dies després, curiosament el dia del
meu aniversari, la Trimbolera moria. Tenia poc més de 70 anys. Deixa un llegat
a la xarxa molt bonic, important i permanent. La seva pèrdua em sap greu. Les tres vegades
que vaig parlar amb ella, quan la vaig descobrir, em va semblar una bella
persona, molt educada, atenta i agradable. Descansa en pau Trimbolera.
La foto que acompanya el post és l’última que hi ha penjada
al seu blog, una imatge de la boires que ella anomenava.
NEIX EL FESTIVAL DI(VI)NES
La cultura i el coneixement em són necessaris.
Per això vaig decidir fer un pas més i passar, a més de ser devorador cultural
i aprenent de tot, a ser gestor i per tant generador d’accions vinculades a ambdós
elements. Presidir l’associació cultural Etcètera, que considero el meu
projecte personal, em permet organitzar festivals com aquest que avui us
descobreixo, el Di(vi)nes. Aquest és el text que conté tota la informació sobre
l’esdeveniment. Us convido a tots i a totes a venir als concerts. Els propers
dies us aniré descobrint a les seves protagonistes.
NOTICIA
Les ciutats de Tarragona i Reus acolliran els
tres concerts del festival Di(vi)nes que organitza l’associació cultural
Etcètera i que té com a element central i vehiculant a la dona i la seva
creació artística. Durant tres setmanes, cada divendres al vespre es farà un
concert gratuït que protagonitzaran tres joves cantautores i tres poetes o
rapsodes. L’actuació que començarà sempre a les 20.30h, s’encetarà amb un petit
tast de poesia i acte seguit hi haurà un concert acústic d’una cantautora que,
com a complement, tindrà el seu vi personal, de la DO Tarragona, que podrà
degustar el públic assistent.
El primer concert serà el divendres 29 de
setembre al Centre d’Art Cal Massó de Reus amb l’actuació de la cantautora
vigatana Laura Centellas i la prosa poètica de la periodista Laura Casas. El
divendres 6 d’octubre serà el torn, en aquest cas al Cafè la Cantonada de
Tarragona, de la cantautora vendrellenca Nerea Bassart i el tast poètic de Lîla
Urbano. El tercer concert es tornarà a fer a Cal Massó i el protagonitzaran la
cantautora tarragonina Anna d’Ivori i la poetessa Marta Aubà.
Òscar Ramírez Dolcet, president de l’associació
Etcètera, explica que “el festival neix amb la intenció de donar veu i de
visualitzar les propostes creatives en clau femenina que s’impulsen en l’àmbit
de la música i la poesia. La transversalitat, tant social com cultural, en tots
aquells camps que aporten coneixement, aprenentatge i el creixement personal,
són el punt d’origen on volem focalitzar-ho tot”.
La intenció dels responsables d’Etcètera és
donar continuïtat a aquest festival els propers anys però de moment volen posar
la primera pedra organitzant aquesta primera edició que serà oberta a tothom.
Els concerts seran de petit format, amb una durada de 45 minuts, i es busca de
nou, com ha fet l’associació cultural en altres ocasions, que les ciutats de
Tarragona i Reus es complementin a nivell cultural compartint propostes i
cicles musicals.
Etcètera va néixer l’any 2016 amb
l’organització, conjuntament amb el Movimento Cultural Spiragli d’Itàlia, del
festival Al3Mura dedicat al cineasta Pier Paolo Pasolini i que va reunir a un
miler de persones en les tretze activitats que es van fer. Actualment està
present a La Fira Centre Comercial on coorganitza el festival poètic
Firalletres.
Les 3 cantautores di(vi)nes
Laura
Centellas:
Amb sis anys li van comprar un piano de paret i allí va començar a estimar la
música. Aquesta vigatana, apassionada pel cant i el periodisme, té una passió
que no abandona: el teatre musical. Presentarà el seu primer treball
discogràfic “Tornar-me a trobar” que parla sobre situacions i vivències intimes
i quotidianes per a tothom.
Nerea
Bassart:
Onze cançons donen forma al primer treball de la vendrellenca Nerea Bassart, la
més jove de les nostres cantautores. Va començar amb la música de petita, amb
quatre anys, i més tard ha anat tocant en diferents grups. Ara presenta en
solitari “Lucid dream”, un disc que obre un diàleg intern per saber què som i
què volem que siguem.
Anna
d’Ivori:
Després de tota una vida dedicada a la música, composant des de sardanes fins a
música d’autora, l’Anna arriba plena de força i optimisme amb el seu primer
treball discogràfic “Rere els vidres” que esdevé una mena de banda sonora
vital. La seva cançó “Recordar per oblidar” ha rebut el Segon Premi Carles
Sabater a la millor cançó catalana de l’any