02 de desembre 2017



Una de les dones que més m’ha impactat en aquesta vida ha estat la poetessa Alda Merini. Sempre he pensat que la seva obra, i ara us explicaré com és, està plena de sentiment, d’aquell sentiment que expressa una persona incompresa i en algunes ocasions maltractada per la premsa i la pròpia societat. Succeeix, però, que al final i per més que lluitis contra una evidència, l’has d’acabar reconeixent i t’hi rendeixes. 

Alda Merini, considerada la millor poetessa italiana de les últimes dècades i de les millors del segle XX, candidata al Premi Nobel de Literatura, va ser una persona que va viure a cavall entre l’amor i el turment. Necessitava sentir-se estimada, necessitava estimar, viure certes emocions que no més es tasten a flor de pell. Va tenir problemes psicològics que van provocar-li diversos internaments a centres psiquiàtrics, i moltes altres estones de repòs a casa, o al seu estimat Milà. Amiga del poeta Salvatore Quasimodo, casada amb Ettore Carniti primer i, un cop vídua, amb Michele Pierri, l’Alda va tenir un bon ritme creatiu traduït en tantíssimes obres i, sobretot, en tants altres poemes que mai va publicar, que tenia a tots els racons de casa seva i que regalava als seus amics. 

L’Alda Merini va morir a finals de l’any 2009 als 78 anys però va deixar molts documents imprescindibles per comprendre, en part, la història de la literatura italiana. Molts dels documents són a més en format de vídeo, extractes d’entrevistes i programes sencers a casa seva. Sovint els reviso, necessito recordar la força de persones com ella que, amb elements importants en contra, no defalleixen i planten cara al moment per anar endavant, sense canviar el rol ni el personatge, mantenint la seva persona i essència. 

Dissortadament, no vaig conèixer a l’Alda Merini en persona però si vaig la vaig redescobrir a fons el juliol de l’any 2014. M’havien convidat a presentar un llibre meu a Itàlia i a la mateixa trobada, entre el públic, hi havia la Barbara, la filla de l’Alda. Vam tenir temps, tres tardes ben bones, per parlar. Em va apropar molts aspectes de la seva mare, em va parlar de tantes altres coses que jo desconeixia i, especialment, em va dibuixar davant dels ulls aquella part de l’Alda que no s’explica a cap llibre ni a cap documental. 

D’allí en va sortir un petit text que li vaig dedicar i que vaig publicar al llibre “Invasió de camp”. És aquest:

SEMPRE

Per Alda Merini

Sempre hi haurà una illa de la utopia on les rareses seran quotidianes i els desitjos prendran forma. Existirà un tros de terra on tot serà possible i els nostres seran sempre nostres i mai ens deixaran.

Vindrà el temps de la calma i la serenor, de la fugida dels disgustos i els aromes dels somriures. Sempre ens quedarà París o qualsevol espai verge on no haurem naufragat i farem nostre..

Sempre hi ha paraules per alimentar els ulls i mirades que ens tapen la boca per regalar la bellesa del silenci.

Tssshh. Silenci i calma. 

---

He escollit dos vídeos perquè conegueu millor a l’Alda Merini. El primer és un petit fragment d’una entrevista feta a casa seva on parla de l’amor, la poesia, la música i altres temes. En destaco algunes petites frases seves com “que bonic és somiar, però la gent no somia. La gent no té temps de somiar” o “sóc, segurament l’única dona italiana que no ha tingut amor. Potser per això en canto tant als meus poemes”. 


El segon vídeo que us poso és una cançó que es diu “Il bacio”. De fet està basada en un poema d’ella, i està enregistrat en un disc d’homenatge. Aquest tema, composat pel grandíssim Sergio Cammariere, és una preciositat. A més, als dos minuts i vint segons, surt l’Alda recitant una altres de les seves joies poètiques. M’he permès traduir-vos-la: 

Tú me preguntas cuantos amantes he tenido y como me descubrieron. Yo te digo que cada uno descubre la luz, y cada uno siente su miedo, pero mi pare más pura ha sido el beso. 


Volvería sobre los montes de Abruzo donde nunca he estado, pero si me preguntan cuáles son los orígenes de mis versos, yo respondo: me basta con sumergirme en mi alma para ver el universo. 


Todos me miran con ojos de desprecio. Desconocen los nombres de mis escritos sobre las paredes, y no saben que son mensajes de los ángeles para celebrar las lágrimas que he vertido para ti. 


Aquest és el vídeo i amb ell tanco el post dedicat a l’Alda, un personatge que hagués volgut conèixer i que no deixa mai d’impressionar-me. Escolteu amb calma i plaer la cançó. Com a mínim un parell de vegades, fins que us penetri i emocioni. 

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -