Archive for de maig 2014
FLORS A LA FINESTRA
Veient
aquesta foto, m’ha vingut al cap la cançó del gran Miquel Abras. Quin tros de
veu i quina gran persona.
Avui puc fer
les paus amb el meu cor, no puc pensar que perdo el temps cada cop que intento
acostar-me a tu, que intento mirar-te als ulls d’a prop, lluny, molt lluny de
voler-te oblidar,lluny de teixir una amistat, lluny de perdre tota esperança.
Sóc qui
cuida les flors del jardí, qui s'enfila cada matí i et deixa flors a la
finestra, sóc qui parla amb el sol i la lluna, qui resa per tu cada nit, qui
vol que siguis feliç, potser estic boig, potser estic boig.
La timidesa no em deixa parlar amb tu, no em deixa mirar-te ni als ulls, no em deixa seguir-te quan marxes a la ciutat, no em deixa mirar-te ni un segon no em deixa ni acariciar el teu nom, no em deixa dir-te que ho ets tot.
Sóc qui cuida les flors del jardí, qui s'enfila cada matí i et deixa flors a la finestra, sóc qui parla amb el sol i la lluna, qui resa per tu cada nit, qui vol que siguis feliç, potser estic boig, potser estic boig.
Sóc qui cuida les flors del jardí, qui s'enfila cada matí i et deixa flors a la finestra, sóc qui parla amb el sol i la lluna, qui resa per tu cada nit, qui vol que siguis feliç, sóc qui cuida les flors del jardí, sóc qui et cuida, qui t'abraça, qui t'estima, sóc el teu àngel, sóc el teu àngel.
LE SABLE (3): ÉCOUTEZ AVEC LES PAUPIÈRES
Complicidades, cercanías emocionales, empatías y
proximidades. Y el pensamiento compartido:
La vacilante luz que viene de la ventana vuela desde un más
allá conocido y cercano, y utilizo la excusa para hablar conmigo pensando que
estás aquí con los oídos preparados.
Tag :
JURGA MARTIN,
LE SABLE
EL TEMPS, EL NOSTRE TEMPS
El temps que es perd és vida que
se’n va sense més. Perdre el temps és el pitjor que podem fer als nostres dies.
No heu tingut mai la sensació, quan esteu amb algú o després d’estar-hi, que
heu perdut el temps? Conscients que no us ha aportat res? Sabent que us han
marxat uns minuts o unes hores que podrien tenir un destí molt més aprofitable?
Jo, particularment, si que tinc
aquesta sensació. L'he tingut darrerament i per això he decidit reduir el meu
cercle de coneguts a qui dedico cert temps de tant en tant per quedar-me només
amb aquells que valen la pena i m’aporten, ens aportem, quan ens veiem.
No hem de permetre que ningú ens
robi el temps. Si voleu, feu la prova. Analitzeu qui us aporta i en quina
mesura us nodreixen les trobades amb les persones. Si el resultat és en
negatiu, foragiteu-los del vostre cercle. Si sumen, manteniu-los al vostre
voltant.
Feu neteja dels facebooks i
altres xarxes socials, esborreu del mòbil a qui no us truca mai, dossifiqueu les
vostres presències i regaleu les vostres presències a qui se les mereixi.
Feu-vos amos del vostre temps! Viviu-lo! Gaudiu els dies!
Penseu en el present, aventureu-vos a fer allò que us demana el cor, no deixeu passar més trens ni permeteu que les errades us mengin per dintre, feu el Carpe Diem que sempre hauríem de proclamar tots com a humans efímers que som.
Com canta el meu estimat Carlos
Chaouen...el tiempo, que parece que va a venir y ha se ha ido.
Tag :
PERSONAL
JOAN, DESCANSA EN PAU AMIC
De la ràdio en
tinc, com sempre explico, molts bons records. Els millors, els de l’època d’Onda
Rambla. Eren temps en els que existia la veritable programació local, les
delegacions i les emissores germanes, els equips de persones i els
col·laboradors.
D’aquells anys
recordo quan vaig tenir l’ocasió de ser Cap d’Informatius de les tres emissores
que hi havia d’Onda Rambla i Onda Cero a les comarques de Tarragona, emissores
que dirigia el Pitu Tarrasa. A Tortosa hi teniem gent ben preparada, bona gent
i bons professionals. La Pilar, en Pitarch, en Curto i al Joan Anfruns.
Amb els anys, i
per la distància, a aquests companys els veus menys però hi mantens contacte.
Facebook és la mare dels ous en aquest sentit. Al Joan Anfruns el seguia des de
feia anys, sabia què feia, com es trobava, com vivia els seus dies que, els
darrers anys, no van ser fàcils.
Els darrers anys
seus van ser molt durs per la seva malaltia. Ell, ple de forces, anava gravant
vídeos plens d’optimisme on mai es resignava a viure, on sempre demostrava la
seva passió per la vida. Ara ens ha deixat i em dol molt. Tenia 56 anys i una
carrera professional intensa i molt profitosa. Era una molt bona persona. Se’l
trobarà molt a faltar.
Amic Joan,
descansa en pau, reposa i guia’ns des del teu nou espai. Molts ànims per la Pili, la teva dona, i tota
la família. Al teu últim adéu, si res no falla, m'hi veuràs.
DE VACANCES
Costa poc
triar l’espai on passar uns dies de vacances quan la destinació és aquell espai
on et sents feliç. El racó de món escollit enguany és... l’estiu descalç que em
porta als indrets on s’aturen els avions, on els vaixells perden la consciencia
del mar.
Transcorren
els dies sense pressa i els cossos retornen a la saviesa. I d’imprevist, hi ha de
nou la felicitat. La mar és infinita. El sol, immediat.
Tag :
INVASIÓN DE CAMPO
COM UN OCELL, AL MEU COSTAT
Com un ocell, tal vegada un falciot, miro la
foto aèria dels camps de conreu que veig ara, cada dia, davant de la nova casa.
La calma que sento entre els arbres, altes herbes que el vent fa onejar, la
remor de les petjades que queden enrere. El cel blau de bon mati pintat només
per les muntanyes al fons, el paisatge de la pau. I la nostàlgia que es
compassa amb el pensament i el sentiment de pèrdua.
I de cop, les paraules que arriben per tots
els racons que diviso. I amb elles, la cadena de mots que ara es relliguen al
meu cap. I escric...
Poc, però de tant en tant,
les llàgrimes cerquen la nit.
I, en sentir-les, m’adono
que et miro encara amb por certa,
o, simplement, no he resolt
bé el teu aprenentatge.
El silenci és ara un preludi que comença
a doldre de tan suau.
Comença esquinçant un cor que jo creia
habitable i se’n allunya.
Del centre conegut,
boires que constituiran límits,
abric momentani al parany
del teu més recent passat.
L’amagatall, però, és només nostre.
i tu em miraves.
Forta es l’abraçada i el bes et surt
de ben endins, com un plor, recòndit.
I, en sentir-ho, tinc encara força
- d’ignorància plena i de desig -,
si, la força de poder allargar la mà
com tu tens la lluna, al teu abast.
I tocar-te - cal un gest - i tocar-la.
No som només furtius amants, arravatats
per passió de cossos. Som, així mateix,
el teu ahir, que es rebel·la,
de tant en tant,
quan les llàgrimes cerquen la nit.
Al meu costat.
Nota: la foto és real, imatge aèria de davant de casa.
Nota: la foto és real, imatge aèria de davant de casa.
Tag :
INVASIÓN DE CAMPO
VOLTA LA CARTA
Disposo ja de l’enllaç
amb l’entrevista que em van fer el passat dimecres al programa “Volta la carta”
de RA1 per tota Itàlia. Va ser una ocasió única per parlar de la meva nova
etapa com a Delegat del Sindicat de Periodistes de Catalunya a la demarcació de
Tarragona, del periodisme i de la meva trajectòria com a escriptor.
El presentador de
l’espai és el Francesco Fiore. El conec gracies a un molt bon amic que tinc a
Itàlia, el Bartolomeo Smaldone. I al Bart el conec per l’amiga cambrilenca
Montse Mendia. La vida té aquestes meravelles, el plaer de fer xarxa i ampliar
la nòmina d’amistats que perduren en el temps.
Al programa hi
havia un altre convidat, el gran comunicador Felice Griesi, i vaig tenir el
plaer d’escoltar com es llegien textos del meu llibre “Aforo Completo” i també
de llegir-ne jo un parell tot i que vaig escollir dues poesies de dos amics,
una del Bartolomeo i una del Nicola Vacca. I com a regal, em van convidar a
assistir al fesival cultural Altremura que es faran del 18 al 20 de juliol al
municipi d’Altamura. A hores d’ara les possibilitats que hi vagi són molt
altes.
De moment us
deixo l’enllaç de l’entrevista i del programa sencer del passat dimecres per si
em voleu escoltar, en italià, conversant de temes interessants a nivell social.
Jo entro als 22 minuts i 40 segons. Dura uns 18 minuts. Hi havia problemes per
escoltar en condicions però se’n varem sortir. Espero que us agradi.
Podeu
veure-la AQUÍ
A la foto, un moment del programa. A l'esquerra el Felice Griesi. A la dreta, el Francesco Fiore.
PATATES BRAVES
Us descobreixo
avui un blog que, com a mínim, es curiós. Es diu “Patates braves TGN” i ens
permet saber quins bars i establiments de la ciutat de Tarragona ofereixen les
clàssiques braves i de quina manera les cuinen i serveixen. L’essència de l’espai
és la seva responsable, la Gemma, que es dedica a visitar els locals i fer el
tast corresponent.
És obvi que en
qualsevol “tapeo” les braves són quasi obligades, un dels plats estel·lars.
Però no sempre ens serveixen bones braves. Sovint, o falla el fregit o no ens
convenç la salsa. Hi ha tantes varietats d’aquestes patates com bars que les
ofereixen. Per això és bo que algú se’ns avanci i faci la degustació i la
crítica corresponent.
Us recomano
visitar el blog. Podeu accedir-hi des de la secció de blogs que teniu a la
columna de la dreta o fent CLIC AQUÍ.
Tag :
MÓN BLOGGER,
PATATES BRAVES
SEMPRE
Sempre hi haurà
una illa de la utopia on les rareses seran quotidianes i els desitjos prendran
forma. Existirà un tros de terra on tot serà possible i els nostres seran
sempre nostres i mai ens deixaran. Vindrà el temps de la calma i la serenor, de
la fugida dels disgustos i els aromes dels somriures. Sempre ens quedarà París
o qualsevol espai verge on no haurem naufragat i farem nostre..
Sempre hi ha
paraules per alimentar els ulls i mirades que ens tapen la boca per regalar la
bellesa del silenci.
Tag :
INVASIÓN DE CAMPO,
PERSONAL
APRENENT A VIURE, A MORIR, A VOLAR...
Vint i sis dies després de conèixer la noticia de la malaltia, ha arribat el pitjor cop. Aquesta matinada ens ha deixat. M’ho comunica un altre amic, el Pere Sans, per correu. No s’ha pogut fer res per salvar-lo. Em diuen que no ha patit en els moments finals. Però ha estat una angoixa lenta i molt dolorosa per a tots els qui el coneixíem, gaudíem i estimàvem.
Els tràmits per
portar el seu cos des d’Estats Units fins aquí ja estaven fets de manera que
dilluns se li podrà donar l’últim adéu en la estricta intimitat que demanava,
acompanyat només de la seva família. Aquesta pèrdua, inesperada, és dolorosa i
molt injusta. Ningú hauria de morir però menys la gent que té encara tants anys
per endavant.
A ell, el durem
sempre al record, al nostre cap i a la nostra memòria. Va demanar allò que se
li ha pogut donar. Per això obviem parlar-ne més en públic. Ho respecta el
Pere, l’Olga, la Mercè, la Montse, la Maria, el Jaume i tants altres lectors
que, com ell, formen una petita família en aquest blog.
Us deixo amb la
cançó preferida de qui ara, de ben segur, ja ens mirà des d’una altra dimensió
i espai.
Tag :
PERSONAL
GIOVANNI, NO SE'T OBLIDA
Fa 22 anys, es
compleixen justament avui, la màfia siciliana va decidir acabar amb la vida d’una
de les persones més integres que ha tingut Itàlia, el jutge Giovanni Falcone.
Acabava d’arribar a Palermo i quan passava per l’autovia que uneix l’aeroport i
la capital siciliana va esclatar la carretera sencera. Salvatore Riina, destacat
membre de la Cosa Nostra, havia ordenat col·locar mil quilos d’explosius i l’explosió
va tenir els seus efectes. A més d’ell, del Giovanni Falcone, va morir la seva
dona, Francesca Morvillo, i els membres de la seva escorta Rocco Di Cillo, Vito
Schifani i Antonio Montinaro.
Recordo encara el
monòlit aixecat just al punt on va tenir lloc l’explosió quan vaig viatjar a Sicília
el 2007. L’escultura té una placa amb el nom de les cinc víctimes de l’atemptat
i quan els veus et posa els pèls de punta només de pensar en les dimensions de
l’atrocitat de la màfia. Dalt a la muntanya, a pocs metres del punt fatídic, es
veu una petita caseta blanca que és el punt des d’on van detonar els explosius.
Falcone va ser
valent tota la seva vida. Era un jutge que va centrar la seva carrera a
combatre la màfia sent conscient que la tasca era més que difícil i que ell
estava permanentment condemnat a mort. Era l’objectiu de la Cosa Nostra i al
final van acabar amb ell, la persona, però no amb els seus pensaments. Falcone
va deixar desenes de frases per la posteritat, moltes d’elles es poden veure
encara a vídeos penjats a Youtube on també hi ha entrevistes fetes dies abans
de la seva mort que us recomano.
Ell, Falcone,
reconeixia que tenia por però acte seguit deixava anar frases valentes com aquesta: El
covard mor diverses vegades a la vida. El valent només mor un sol cop.
La foto que triat
avui és de l’any passat i està feta a Tarragona perquè la seva germana Maria,
presidenta de la Fundació Giovanni i Francesca Falcone, va rebre un dels Premis
Ones Mediterrània. I al dinar previ al lliurament dels premis vaig tenir el
plaer de regalar-li un exemplar del meu llibre “Aforo Completo” que va començar
a llegir mentre esperàvem el primer plat. Venia acompanyada de la seva cap de
premsa i recordo que les varem anar a buscar a l’aeroport del Prat i varem anar
a sopar a la Plaça del Rei de Tarragona on es va produir una conversa amena i
agradable. Ella, la Maria Falcone, em va regalar dos llibres: un que ha escrit
ella mateixa sobre el seu germà i un altre sobre la fundació Falcone.
Com diu la frase
italiana quan es parla de Falcone: es podrà aturar a un home però mai les seves
idees i conviccions que seguiran caminant sobre les cames d’altres homes. Per
acabar, i aviso de la duresa de les imatges, us deixo amb un vídeo on veureu
els efectes de l’atemptat i la commoció del dia del funeral celebrat a Palermo
on parla la vídua de l’escorta Vito Schifani. Totes les imatges són reals. A
Falcone el va substituir el jutge Paolo Borsellino de qui en parlaré d’aquí
unes setmanes. Ja arribarà el moment.
LE SABLE (2): LE BONHEUR ÉPHÉMÈRE
Entendería un silencio lleno de ventanas, un salón vacío
repleto de esperanzas, la furtiva y saludable caricia de las manos solidarias,
el tierno acompasar de las cómplices miradas.
Pero algo interrumpe la ilusión cuando mansa llega la agonía,
interfiere el consuelo acompañado. Y siento una repentina aversión por la
libertad encontrada.
Tag :
JURGA MARTIN,
LE SABLE
UN REGAL QUE NO ESPERAVA
En moments
delicats arriben alegries que reconforten i et retornen de nou al camí on veus
que la vida té encara esma de fer-te respirar. Avui us puc anunciar, amb el
màxim plaer, que aquest vespre sóc el convidat del programa “Volta la carta”
que emet Ra1. De set a vuit del vespre m’entrevistaran en aquest espai que em
permetrà parlar per la meva estimada Itàlia i en italià òbviament.
En principi l’entrevista
és per parlar del meu nou càrrec de Delegat (alguns encara insisteixen en
dir-ho president) del Sindicat de Periodistes de Catalunya a Tarragona. Però
també parlarem dels meus llibres i, especialment, del nou disc del XavisS. I
aquí hi haurà sorpresa garantida.
Estic més que feliç pels comentaris que els amics italians han fet sobre mi a Facebook en totes les convocatòries d'esdeveniment, que han estat diverses, per escoltar l'entrevista. Ells diuen que és un dia especial per a ells i jo insisteixo en tot el contrari, en dir-los que sóc jo qui està ple de sorpresa i goig per estar amb ells. Això són coses de l'amistat i l'empatia.
A més, han convidat, per
compartir el debat, a dos monstres de la comunicació italiana. Parlo del
Serafino Paternoster i del Felice Griesi. El programa el presenta l’amic
Francesco Fiore a qui conec a través d’un altre molt bon amic, el Bartolomeo
Smaldone. I hi ha una tercera persona vinculada en format de lletres, l’escriptor
i poeta Nicola Vacca que és el meu autor de lectura habitual des de fa uns
mesos.
Tot plegat pot
ser genial. No nego que tinc certs nervis però que els supera l’emoció de poder
transmetre amb certa comoditat allò que vull dir en un espai que estimo i en
una llengua que fa anys que m’enamora. El programa el podeu seguir en directe
des de diferents enllaços i jo us recomano AQUEST. (feu clic on hi posa ON AIR).
Nota: La primera
foto és dels estudis de RA1 i la segona és del Francesco Fiore.
LA CONTRAPORTADA DEL DIARI DE TARRAGONA
El Diari de Tarragona dedica avui la seva contraportada al XavisS
mitjançant una interessant entrevista on parla del nou disc, el projecte Itàlia,
de la gent que col·laborem amb ell i de molts altres temes. Sempre agrada veure
que els principals mitjans en paper, com també els online i les ràdios o les
televisions, valoren la feina feta i en parlen. Podeu ampliar la foto clicant
sobre ella.
I aquesta tarda, a les 19.20 hores, podreu escoltar l’entrevista que ens
van fer als dos, al XavisS i a mi, fa pocs dies. Serà al 96.7 de la FM i es pot
escoltar també per internet a la web www.tarragonaradio.cat.
A dalt, a la dreta, hi ha una pestanya en blanc per connectar-se en directe.
UN PRESIDENT D'UN PAÍS...
Un president d’un
país no viu aïllat a la seva casa de sempre, rebutjant el palau presidencial i
sense escorta ni controls, donant tres quartes parts del seu sou que destinarà
en un futur a la creació d’una granja escola que construirà als seus propis
terrenys.
Un president d’un
país no compareix a altes reunions de caps d’estat sense corbata i amb unes
sabates velles, no es nega a anar al cotxe oficial i viatja en el seu vehicle
atrotinat que té més de vint i cinc anys. Ni passeja per casa i pel despatx on
treballa en xandall perquè assegura que viu com la majoria dels seus
conciutadans.
Un president d’un
país no admet que ha fracassat en molts intents de crear millores per culpa del
capitalisme que ho domina tot, no admet sentir-se derrotat per no haver
aconseguit portar l’educació en igualtat per a tots els habitants i
especialment per aquells que viuen a l’interior i tenen escasses possibilitats.
Potser per això
no s’entén que aquest home, que amb tot el que he dit és el president d’un
país, presideixi una nació com l’Uruguai
i mantingui la seva senzillesa i honradesa. I el cas és que, per més que
busquen, no li troben cap engany perquè, pel que sembla, no en té pas cap.
L’entrevista a
aquest bon home, que es diu José Mújica, al programa Salvados d’aquest passat
diumenge, ha deixat tantes perles (bones frases) que quedar-se amb quatre o
cinc és ben poc. Però sota el meu parer serien aquestes:
Pienso que es mejor vivir liviano de equipaje
Europa tiene la pasión de haber sido y ya no ser
La palabra austeridad la prostituyeron en Europa
El primer requisito en la política es la honradez intelectual
La generosidad es el mejor negocio
Us recomano, més
que mai, que accediu a la web del programa i escolteu amb atenció l’entrevista,
que es mireu la mirada i els gestos del president uruguaià i que, un cop
escoltada, en traieu coses positives. La ocasió s’ho val.
Si voleu veure un
fragment de l’entrevista, on es veu el seu cotxe o la seva casa i en parla d’una
manera humil, feu clic AQUÍ
La foto que acompanya l'escrit és del propi president Mújica passejant per casa seva.
L'ENTREVISTA A CADENA SER
Ja us vaig dir
que aniria compartint les entrevistes fetes el passat dijous al XavisS per
parlar del seu últim disc. Aquesta que comento avui és la del bon amic Jordi
Cartañá de la Cadena Ser que es va emetre el mateix dijous a tres quarts de
dues de la tarda.
Sempre és un
plaer veure que l’entrevistador està preparat per afrontar la conversa i posa
ganes a l’entrevista. El Jordi és un molt bon professional i ho notareu si
escolteu el document que comparteixo.
Sön 13 minuts on es parla del nou treball, el projecte a Itàlia, els propers concerts i que acaba amb una versió acústica de Pol.
Sön 13 minuts on es parla del nou treball, el projecte a Itàlia, els propers concerts i que acaba amb una versió acústica de Pol.
Per escoltar l'entrevista, que s'inicia de manera automàtica, feu clic AQUÍ
NO HI HA TREVA NI PAUSA
Ell, lligat
a les mans d’ella. Ella, amb la mirada en una altra banda. Assegut en una
butaca, veu com ella gira el cap a un costat. I observa els seus ulls salats i
la frescor de les seves ales.
Tan net el
cove de la les seves robes i tan ple... Poques
coses queden. Tancar els ulls i somiar perquè el cel no parla i la paraula ha
estat llençada al paradís. Fins i tot la desesperació requereix un cert ordre.
Ja no hi ha
arbre que oculti el bosc ni silencis que aportin bellesa al gest. Els mots
passen del caos a la certesa. I ella busca un equilibri entre el desig i l’esdeveniment.
En aquesta
vida es guanya o es perd. Una treva, una pausa, és com estar remant tota la nit
per morir de matinada.
La música
dels London Grammar, concretament el tema Nightcall, m’ha ajudat a composar
aquest text.
Tag :
INVASIÓN DE CAMPO
LE SABLE (1): SOUFFLER LE CIEL
Inicio una sèrie de textos basats en obres de l’escultora
Jurga Martin, aquelles que us vaig dir que m’havien provocat un veritable atac
de bellesa, que he decidit titular “Le sable” (La sorra).
SOUFFLER LE CIEL
Tal vez pudiera acercar mi mano a las estrellas para
cubrirme con su magia luminosa, dejando quizás en una nube la lluvia de mi
corazón.
Y todo para, al llegar a la tierra y posar mis pies, creer
que puedo sentir alas en el alma.
Bist du bei mir (sé, tú, conmigo)
Tag :
JURGA MARTIN,
LE SABLE
QUI ÉS EL POL?
La pregunta que
sempre cau quan entrevisten al XavisS per parlar del seu nou disc és,
senzillament: Qui és el Pol?
I no costa pas
explicar-ho. Aquest dijous, quan hem fet la gira de mitjans de comunicació que
ens ha permès estar un dia sencer junts i seguir compartint, com sempre hem fet, ha tocat respondre a la
pregunta. Consti que només he intervingut en antena a dues emissores perquè
així s’esperava i que, tot és cert, m’ha portat bons records.
Hem estat a Onda
Cero, Cadena Ser, Tarragona Ràdio, Diari de Tarragona, Revista Cambrils, Constantí
Ràdio i Ona La Torre. En tres setmanes més serem a Canal Reus i Tac12, en un
més a la Xarxa de Ràdios Locals de Catalunya i en sis setmanes a Canal Terres
de l’Ebre i Canal 21, les dues a Tortosa.
Però tornant a la
pregunta: Qui és el Pol?, la resposta és, com deia, ben fàcil. Tot seguit
comparteixo l’entrevista feta a Ona La Torre on hem parlat del Pol en molts
moments diversos de l'entrevista que, per cert, és excel·lent. Els propers dies aniré compartint les altres entrevistes. Hi ha desenes de comentaris sobre el tema a Facebook, desenes de tuits a Twitter que són les xarxes on més parlo els darrers mesos. Espero que
us agradi.
COMENTARIS
Fa dies, varies
setmanes, que no penjo comentaris. A tots els qui n’envieu cada dia us demano
disculpes de tot cor. Ja vaig comentar que tenim a un molt bon amic, que a més m’ha
fet de conseller i assessor, en una
etapa de malaltia ràpida i terminal. Tots els qui els coneixem i l’hem gaudit
estem encara impactats i del tot incrèduls per la cruesa de la vida (i ja sabíem
que era dura).
Els metges del
país més desenvolupat a nivell mèdic, i ell viu allí fa uns mesos, ja han
llençat la tovallola perquè no hi poden fer res. Nosaltres mai perdem l’esperança
tot i les evidències. Lluitar contra el dolor és humà.
Intento, com he
fet els darrers anys que no han estat pas dòcils amb mi, escriure cada dia
aquí, al blog, textos que enriqueixin, que us aportin quelcom, que no us deixin
indiferents. Per això no penjo comentaris ni en penjaré de moment. Perquè
sabeu, els qui entreu cada dia, que aquesta és una feina més i comporta temps
i, sobretot i essencialment, ganes.
Deixem que passin
els dies, que puguem assimilar aquest cop quan arribi ara que ja es nota. Ua
asseguro que és molt i molt dur. Petons i abraçades per tots i totes.
Tag :
PERSONAL
PARLAR O PARLAR PER PARLAR
Aquest post és visual
perquè les paraules a llegir són a la imatge que l’acompanya. És la noticia
publicada pel diari Noticies TGN sobre el meu recent nomenament com a President
del Sindicat de Periodistes de Catalunya a la demarcació de Tarragona. Podeu ampliar la imatge i llegir fent clic sobre ella.
No cal que us
digui que estic content per la publicació d’aquesta informació perquè hem de
ser nosaltres, els propis periodistes, els qui difonem la nostra actualitat i
activitat. També ho estic perquè sempre he dit que el moviment es demostra
caminant. Això va per una persona en concret que un dia va tenir la gosadia,
i l’acte boig, de posar en dubte la meva vàlua professional com a periodista i
escriptor.
No cal que parli
més. 13 llibres publicats i aquesta noticia que han fet els companys del
Noticies TGN, que es suma a les altres publicades sobre el tema per altres
mitjans, ho diuen tot. I també les més que nombroses mostres de suport rebudes
via Facebook i altres xarxes socials. Uns seguim envoltats de persones que ens
estimen, cada cop més, i altres, com ell, fan el seu camí solets. El temps ho posa tot al
seu lloc. També a les persones.
Gràcies a tots i
totes!
GIRA DE MITJANS I L’ACTUACIÓ DE TV3
Com havia
anunciat, ha arribat el moment de fer la gira de presentació del nou disc del
XavisS als mitjans de comunicació. Avui dijous ens posem en marxa i estarem tot
el dia viatjant a diferents indrets. Al mati ens centrarem a la ciutat de
Tarragona. Primer a Tarragona Ràdio, després a Onda Cero i més tard a la Cadena
Ser. Acabarem el mati al Diari de Tarragona i dinarem a Cambrils.
A la tarda
visitarem la Revista Cambrils, anirem fins a Constantí Ràdio i acabarem a Ona
la Torre, a Torredembarra. De moment hem hagut de posposar el viatge a les
Terres de l’Ebre fins d’aquí a un mes. Tot i això, aquest mati entrevistaran al
XavisS, via telefònica, a Imagina Ràdio de Tortosa. També ens queda pendent
tota la promoció a Itàlia que arribarà molt aviat de la mà dels amics que tinc
allí i dels contactes que he fet aquests últims anys.
Pel que fa a l’actuació
d’ahir al programa “Els matins” de TV3, on el Xavi i la Virginia van cantar la
cançó “Pol”, va anar tot de primera i us convido a veure el vídeo del moment concret fent clic
AQUÍ
Tag :
UN DIA PER DESCOBRIR,
XAVISS
CONVERSES AMB CONRAD (5): PRESAGIS
Sembla, tal
vegada, que la teva veu és brisa, pluja i tempesta, un crit suau d’un volcà
recent nascut, el desig i la cendra. Dus al teu cor un bosc blau que reparteix
llavors per nous somriures. I arribes, amb la veu nua, d’indrets on mai no ha
estat ningú.
Penja la nit
plena de dents i cometes. I du al seu final un presagi estrany, un parany sense
edat ni cap memòria. Els episodis són segles malferits i cauen moments per les
muntanyes ennegrides pel paisatge nocturn.
Més enllà de la
penombra, de la son dels tímids fanals que t’enlluernen una part del rostre, les
carícies de la por són tactes del vent que et recorre l’espatlla i el coll, que
et navega els cabells i no vol salpar mai dels teus llavis.
Presagis d’enyor
i noves vides, de cicatrius closes pel pas dels silencis. Presagis del naufragi
horitzontal tot just ara que caiem i mai toquem de peus a terra. La eternitat,
la teva alegria.
XAVISS A “ELS MATINS” DE TV3
La gira de
presentació del nou disc del XavisS als mitjans de comunicació no s’ha aturat i
aquest dimecres, demà mateix, el podreu veure al programa “Els Matins” de TV3
que s’emet per tot Catalunya i que presenten conjuntament la Helena
Garcia-Melero i la Lidia Heredia.
El XavisS anirà
acompanyat de la Virginia, la cantant de “La porta dels somnis” i cantaran a
duet la cançó “Pol” a banda de parlar del nou treball. L’entrevista serà a la
franja que va de les 12.30 a les 14.00 hores (em diuen que previsiblement serà sobre les 12.45). I aquest dijous, anirem a més mitjans durant el matí i la tarda. Al mati a la zona del camp de Tarragona i a la tarda a les Terres de l'Ebre.
Entre altres llocs, serem a la Cadena Ser, Diari de Tarragona, Tarragona Ràdio o Imagina Ràdio Tortosa.
Entre altres llocs, serem a la Cadena Ser, Diari de Tarragona, Tarragona Ràdio o Imagina Ràdio Tortosa.
ESTENENT XARXES
Els alumnes joves sempre són més revoltosos i escolten menys que els adults però quan el tema que els expliques és interessant, tothom para atenció i pocs són els qui perden el fil de la conversa.
Les classes i cursos que dono sobre les xarxes socials
acaben sent sempre interessants i una gran quantitat dels assistents aprenen a
potenciar encara més la seva presència a les xarxes socials. Als adults els
interessa obrir-se un compte a Linkedin, Facebook i Twitter mentre que els més
joves necessiten millorar-se, superar-se, i volen acabar de conèixer a fons
aquestes xarxes.
Tot plegat és una experiència, dues de diferents de fet,
i tot suma en l’aprenentatge propi. Els qui impartim classes o cursos també
aprenem amb els qui tenim al davant. La interacció no és només en xarxa. També es
manté, per sort, encara en persona.
Us heu fixat en aquest curs fet fa pocs dies? Molta gent
i tots atents. Quin plaer.
VUIT COGNOMS PERÒ POCA GRÀCIA
Dec ser dels pocs que ha vist “Ocho apellidos vascos” i s’ha
quedat igual. No m’ha agradat massa més enllà de ser una pel·lícula més que
passarà a la meva història personal sense pena ni glòria. L’argument és fluix,
les interpretacions són justetes i l’humor utilitzat no és dels que em captivin
i m’enganxin. Diríem que és com un capítol de “vaya semanita” però edició
llarga.
Potser és que aquests dies el meu sentit de l’humor està
baix. Potser és que m’he acostumat a altres estils d’humor i formes de fer
riure. No ho sé... però en tot cas aquesta peli es mereix, sota el meu parer,
un aprovat justet.
No he estat mai persona de compartir els gustos de les
grans masses. No pas per dur la contraria, sinó perquè no m’entra allò que li
entra a la majoria. Per això no suporto ni al Barça ni al Madrid, ni els
programes i sèries més vistos a la tele, ni m’agrada llegir els best sellers,
ni els cantants més famosos ni tantes altres coses que, i és la meva opinió,
aborreguen en excés.
Tornant a la peli dels cognoms bascos, es pot veure però
tampoc deixarà empremta ni record a moltes persones com jo. L’hem vist perquè
tocava i passem pàgina.
TINC DUES NOTÍCIES
Tinc dues notícies, una de bona i una de dolenta. A la pel·lícula
Amici miei, cinc amics es reuneixen per viure la vida d’una altra manera. Tenen
professions diferents, tenen més o menys la mateixa edat i junts inicien tot un
seguit d’aventures.
Aquest estiu tinc una proposta semblant, anar amb uns
amics italians a gaudir, durant deu o quinze dies, de recitals de música i
poesia amb harmonia i divertiment que faríem a diferents bars, restaurants,
teatrets, places, carrers i altres espais improvisats. Es tractaria d’això, d’arribar
a un lloc i fer que la gent es diverteixi amb nosaltres i nosaltres amb ells i
entre nosaltres mateixos. Sense guions ni protagonismes, amb el plaer de passar
bones estones. Així de fàcil.
Aquesta és la bona noticia del cap de setmana. La dolenta es l’agreujament de l’estat de
salut d’un molt bon amic a qui els metges van desnonar fa quinze dies, una
persona que és molt important com amic i en aquest blog especialment. No en puc
donar massa detalls més perquè hem acordat amb tot el cercle d’amistats i amb
ell que ha de ser un moment de silenci i calma. Faig allò que ens ha demanat,
tirar endavant abans que ell aturi el seu camí i seguir endavant quan ja no
sigui amb nosaltres.
Em consta que ara mateix ja no pot llegir aquest espai,
com feia cada dia, però des d’aquí només li puc donar tantes gràcies com les
que em surten del cor. La vida és dura i els cops són constants. Malauradament
sempre tinc dues notícies o, més ben dit, a vegades només una de sola i no és
pas la bona.
Feu-me un favor. Somrieu i no pareu de viure. I si el
moment us gira l’esquena, doneu-li de nou la cara.
Tag :
PERSONAL
EL PINOTXO I LA PRINCESA
Hi ha certs
personatges que han aprofitat la darrera mudança per a reclamar el seu espai
vital a la nova casa. És el cas del Pinotxo que vaig comprar en un antiquari de
Càceres, després de cercar durant vint minuts totes les seves extremitats
perdudes en diferents caixes de la botiga, i de la Princesa que sosté l’estel
del quadre que fa ben poc li vaig comprar al meu bon amic Miquel Villalba.
A l’anterior
casa, els dos elements eren a dues cambres diferents i és cert que als dos els
faltava un toc especial, un no sé què que impedia que gaudissin de la seva
bellesa com jo havia pensat. Ara, en el moment de col·locar les coses a la nova
casa, vaig apartar al quatre i a la titella tot esperant trobar l’espai per a
ells.
I al final, els
dos han anat a parar al mateix espai, en un racó on destaquen quan entres a la
sala. No ha estat, ni de lluny, fet a posta. És, senzillament, que al final han
coincidit en un moment en que ja tenia penjat al Pinotxo i he vist que el
quadre de la Princesa cridava i es moria de ganes per estar al costat del seu
príncep.
Ara, vist el
resultat final, els dos conviuen i s’envaeixen l’espai. Ell és un pèl més
atrevit que ella, entra de nit i en la foscor dins l’univers estelat que la
princesa observa puerilment. Ella, tímidament,
mira cap dalt però el guaita a ell dissimuladament. Qui sap si hi haurà
història d’amor entre els dos. De moment, es deuen anar coneixent abandonant
les cordes titellaires i el marc del quadre tot just quan marxo a treballar.
Passi el que
passi, tenen la meva benedicció. Un aventurer i una jovencella necessitada
d’adrenalina són insubornables.
Tag :
INVASIÓN DE CAMPO,
PERSONAL
EL SEGON LLIBRE
A la Cris, la
protagonista del segon llibre que tinc previst per aquest any, no la vaig
conèixer. Va morir de càncer a finals del 2012. Fa un any que treballo en el
llibre al costat de l’Abel, el seu marit. Hem estat gravant sessions de
converses en les quals ell m’ha anat explicant tota la vida que van fer amb la
Cris durant els dotze anys que van estar junts. Tenen dos nens bessons de 6
anys, el Marc i el Guillem, superdolços i educats, dos homenets que es van
quedar sense mare i que són el principal motiu de vida del pare i dels seus
avis.
El repte, des del
moment en què el vaig assumir, no ha estat gens fàcil. Hi ha hagut, i encara en
falten, moments molts durs. I també molta complicitat amb l’Abel amb qui he
establert una relació que sé que es prolongarà els propers anys. El calendari establert
ara per tenir el llibre enllestit és clar: aquest mes s’acabarà d’escriure, al
juny anirà a correcció i impremta. A finals de juny o principis de juliol el
presentarem. Primer a Tarragona i després a Madrid.
Ara toca seguir
endinsat en aquesta etapa plena d’emocions que suposa crear un llibre així. Us
aniré informant de la seva evolució.
