ORENETES I FALCIOTS

La meva casa acull, a pocs metres del finestral per on gaudeixo del paisatge, un niu d’orenetes que es comuniquen, canten i piulen de bon mati quan em llevo i al tard, de nit i matinada, quan escric. No goso a posar cap altre música i em delecto amb els sons d’aquestes aus que només es trenca a les hores en punt quan toca el campanar que tinc darrera. 

Les mateixes orenetes, també al mati, deixen pas i protagonisme a tres falciots que sobrevolen la terrassa i la teulada amb atreviment. Passen prop del meu cap, m’envolten i fan cercles al meu costat, em saluden en el nou dia. Recent despert i abans de dutxar-me, pujo corrent cap dalt i em preparo pel moment, pel regal aeri que esdevé un espectacle. Els falciots no poden aturar-se mai i es passen la vida volant, mengen i fan l’amor mentre volen. I sé que, si poguessin fer una sola parada o un únic repòs, triarien la meva terrassa. 

Obro les finestres i la natura m’acull. El vent fa una tímida juguesca amb les herbes verdes i finament esculpides del camp que tinc davant. I recull els aromes dels bris i els de les copes dels arbres per inundar-me el menjador amb aquesta olor silvestre. Al fons, la foscor de les muntanyes adormides em recorda que és de nit i la lluna, avui més tímida, tarda en sortir per fer-me anar a dormir.

Però jo m’hi nego. Hi ha tants petits racons on mirar i per descobrir, tot i amb la fosca, que les hores de més silenci en les que tothom descansa, les gaudeixo assegut en un raconet on aviat hi haurà un balancí que farà de compàs a les notes dels ocells. El moviment més brusc aquí és el tic tac del rellotge que tinc al costat i que encara no he posat a l’hora. 

Tssshh. Silenci i calma.