AGRICULTURA MENTAL

No us la diré però aquesta paraula que mou a totes les que utilitzaré a partir d’ara l’he cercat, a l’atzar, al diccionari. I al pensar-la em surt això: Blanc és el silenci entre un bes i la carícia. Freda la nostàlgia en la distància. I humida, la paraula mai dita cau en el buit de l’oblit i es desfà. I altres, arriben des del cel amb aire fresc i s’escolen entre els dits, per la boca, niuen a les butxaques i criden el seu nom en la fugida que ens regalen davant els nostres ulls. I ella, càlida i vital, somriu la vinguda dels mots i els acull tendrament a la mà que ha reposat en el cos d'ell.  Tan fràgil i dolça, la neu és ara el símbol del moment. 

Mireu la imatge. No són només papers. Hi ha, dibuixats en ells, una col·lecció de moments de llibertat mental, emocional, sentimental. Les paraules dites i mai mostrades. Són tots aquells textos, llibres, mai publicats i que guardo eternament sense saber el perquè. Potser perquè crec que les paraules no han de caure en un buit ni ser rebutjades. Potser pel fet de ser conscient que, un dia qualsevol, les miraré de nou, em decidiré a compartir-les. Perquè... on van les paraules que mai arriben més enllà del teu entorn, que no tenen finalment els ulls del seu destinatari que les gaudeix? I aquelles paraules que regales i perden valor amb el temps? Els mots esbiaixats pel camí o malbaratats en la seva arribada. Els que no s’han acollit com tocava o aquells que han estat rebutjats salvatgement.  La pila de papers és ara una torre de la memòria que acull vocals de forma coral, síl·labes musicades sense ordre ni concert, orquestrades amb cap harmonia prèvia ni dret al ba...