Archive for de maig 2017
QUAN LES PORTES FAN EL PALLASSO
A aquesta imatge, foto realitzada en una illa italiana on em
jubilaré, l’he titulada “Quan les portes fan el pallasso” i és un petit
homenatge a totes les mans que obren panys sense por, que saben que rere l’altra
costat hi ha quelcom millor, aquelles mans sàvies que tenen clar que si passa l’aire,
és bo que passi.
Les portes ens fan temor però estem obligats a obrir-les. Com deia el gran Tagore, si
tanques les portes als teus errors, deixaràs fora la veritat.
QUE ÉS PECAT L'ADÉU SINÓ ÉS PER SEMPRE
Potser
acabarà l’estiu i m’enxamparà fora, en un viatge iniciat sense retorn ni previ
avis de la fugida permanent. Arriba, tal volta, el temps de fer equipatges i
perdre de vista l’espai de sempre, els rostres amics, les pells més properes.
Ha estat
un bosc l’espai de saviesa que ha permès saber per on anava el camí a partir d’ara.
Ha estat, potser de forma premonitòria i com escrivia fa pocs mesos en un text,
que entre argila i
molsa el caos de l’aigua ho ha envaït tot per vèncer a l’ordre de la jornada
d’aquell bosc, l’últim bosc del darrer dia del viatge de comiat. Fugir o
tornar, tot és coacció per a la memòria.
Penso que el final d’aquest
text hagi de ser el pensament que obre “Invasió de Camp” al capítol més
especial:
Veniu a visitar-me cada any, que és pecat
l’adéu sinó és per sempre (Naguib
Mahfuz)
ABANS DE L’ESTIU, SALOU
S’acosten aquells mesos rars en que tot funciona a mig gas.
Juny, juliol i agost són una època de l’any que la gent aprofita per assistir,
encara menys, a activitats culturals. No passa res, és la realitat i cal
acceptar-la. Per això, sabent-ho, vaig decidir fer una pausa a la gira de
presentacions del meu llibre.
Aquest divendres, a la Biblioteca Pública de Salou, faré l’últim
acte de la temporada primaveral. Serà a les 19.00h i estaré acompanyat de la
música del grup de folk i ètnic Maruga Band. A partir d’allí, la pausa en les presentacions
es prolongarà fins al setembre. Passat l’estiu portaré “el trist atzar del
vertigen que em devora” a altres indrets com les ciutats de Lleida, Girona,
Barcelona, Palma de Mallorca, Andorra i Rabat (Marroc).
Ja us aniré donant dates. La imatge que acompanya el post és de la Biblioteca de Salou que enguany, per cert i enhorabona, celebra el seu 25è aniversari.
23 de maig 2017
PAUL LÉAUTAUD: AQUELLA RELIQUIA RECUPERADA QUE EL MÓN NECESSITAVA
Hi ha personatges que t’impacten per la seva obra i també per la seva trajectòria vital. Paul Léautaud és un d’ells. L’escriptor francès, nascut a Paris el 1872, va crear moltíssim al llarg dels anys que va dedicar a la literatura. Dels seus llibres, de vegades recopilacions dels textos que escrivia des que era petit, altres compilacions d'aforismes, destacaven les «Memoirs».
Va anar creixent però el seu nom no apareixia mai al costat
d’altres com Camus, Sartre, Drieu la Rochelle, Breton, Eluard o Proust. Les
tres «Memoirs» eren Le petit ami, Amours i In Memoriam. Tres reculls de moltíssima
qualitat que, com ell, no van arribar mai a enlloc quan tocava.
L’any 1950 Paul Léautaud ja era una relíquia de la
literatura francesa, una mena de memòria errant del qual se sabia que guardava
als seus calaixos desenes de quaderns amb el seu diari. Però ningú semblava interessat
en què aquella prosa sortís a la intempèrie.
Quan aquest bon home era del tot perdut, incomprès i mig
oblidat, se li va presentar a casa seva l’escriptor i periodista Robert Mallet
amb una proposta. Volia
fer-li una sèrie d'entrevistes a la ràdio, nou o deu, en les què pogués opinar
del que volgués i fer memòria de les diferents èpoques per les que havia estat
un transeünt que no crida l'atenció però que no perd detall.
Paul Léautaud podia parlar del París
dels cabarets en els quals es va criar donada la professió dels seus
oblidadissos pares, del París embogit per les avantguardes, destinació
d'artistes de tots els colors i procedències ,
del París alegre dels anys 20, d’aquell París ocupat pels nazis que li va fer
dir que la culpa de la invasió no era dels alemanys, sinó de la covardia dels
francesos.
Léautaud
va acceptar i les nou entrevistes pactades es van convertir en més de 50. El
programa va ser un èxit. Léautaud
es va convertir en una estrella. Si, va triomfar aquell vellet desdentat que no
callava res, el que estava de tornada de totes les batalles i totes les
il·lusions i era capaç de posar al seu lloc a tant gegant, el nen que es va
passar la infància amagat
sota una taula mirant-ho tot, apuntant-ho tot, tapant el riure abans de res,
veient al seu pare grapejant a aspirants a actriu i preguntant-se on estaria la
seva mare.
El llibre que compilava les entrevistes no va trigar a
aparèixer com apareixien els llibres importants de l'època. Així va néixer el
Diari Literari d’una persona que es mereixia molta més atenció al seu moment,
una obra gran que ara, a més, s’ha publicat al nostre país i en castellà.
COMENTARI D’UN COMENTARI
Sempre és agradable fer, amb el cor, un comentari sobre un
bon llibre que has llegit. Fa ben poc he gaudit amb la primera novel·la del Jesús
M Tibau i en vaig parlar a les xarxes, citant el llibre i dient-me el meu parer
que remato amb un fragment, un dels molts que hi ha, que m’ha apassionat.
Ara, el Jesús parla del meu comentari fent un comentari al
blog que té especialment dedicat a aquesta obra seva. Ho podeu llegir AQUÍ
ELS ROSTRES DE LES FINANCES QUE MAI ES VEUEN
Més que interessant la mostra de
fotografies de Charlie Kwai que s’ha dedicat a captar els rostres dels
treballadors de les grans empreses de negocis, especialment aquelles que operen
a la borsa i mouen milers de milions d’euros, quan aquests acaben la seva
llarga i intensíssima jornada laboral.
Que el treball mental esgota és
una evidencia malgrat encara es posi en dubte avui en dia. La tensió de tenir a
les teves mans la presa de decisions que poden fer variar els mercats borsaris
i posar en risc grans capitals, passa factura.
A Overtime, el fotògraf anglès
mostra moments que no es veuen mai. Treballadors fumants desesperats, posant-se
bé la camisa o la corbata, respirant de tranquil·litat... accions que fan
després de patir nervis i jugar-se la feina i els nervis. El resultat és òptim,
una radiografia d’un món que coneixem, el dels negocis de grans alçades, però
que només intuïm en uns mínims.
Les finances no són per a tothom.
Cal tenir sang freda i mà dura per sortir viu, cada dia de nou, d’aquesta selva
que és el capitalisme que mouen i fan a mida unes quantes empreses. Aquests són alguns dels rostres de la "City" londinenca.
RETROBANT-ME AMB VONNEGUT
Feia molts dies que necessitava retrobrar-me amb la bona literatura
de Kurt Vonnegut. Recordo que quan el vaig descobrir, farà uns quinze
anys, vaig llegir-me sis llibres seus aquell mateix estiu. Més tard he
anat gaudint tota les seves altres obres. Aquesta tarda l'he assaborit
una bona estona.
Vonnegut m'atrau intensament com ho fa Truman
Capote, John Dos Passos o Boris Vian. Aquest fragment de "God bless you,
Mr. Rosewater", és una delicia de la creació literària. Enguany, que es commemorarà el desè aniversari de la seva mort, és un bon moment per descobrir-lo.
"Entonces me propuse, como meta de mis tratamientos, mantener
prisionera a la conciencia, pero alzar un poco la tapa de la mazmorra de
modo que sus gritos se oyeran a penas, cosa que conseguí con algunas
pruebas y errores, mediante la quimioterapia y el shock. No me sentí
orgulloso, pues había transformado a una mujer muy profunda en un ser
anodino, había bloqueado los ríos subterráneos que podían conectarla con
los océanos Atlántico, Pacífico e Índico, dejándola muy satisfecha de
ser una piscinita de un metro de largo por diez centímetros de
profundidad, pintadita de azul y con agua purificada con cloro."
QUAN NO ESPERES RES, POC ÉS MOLT
Hi havia la Carme i el Sebastià, dos escriptors locals. Hi havia una
jove francesa que ha arribat al poble fa dos dies i ha vingut al seu
primer acte cultural. Hi havia un pare amb les seves dues filles, molt
joves, que han estat escoltant atentament. I hi havia també altres
persones, que han vingut soles i han acabat formant part del tot, del
moment, de la xerrada i les seves complicitats. També hi havia la Maria,
una jove que aquesta mateixa setmana ha estat nomenada Regidora de Cultura de l’ajuntament.
La presentació als Pallaresos ha valgut molt i molta la pena. Com he
dit allí, és important que qui treballa en un projecte hi cregui, com fa
la Noèlia a la biblioteca, de la mateixa manera que també hi ha de
creure el polític de torn. L'administració i els treballadors municipals
han d’anar de la mà per aconseguir que un equipament cultural prosperi. He pogut veure que la jove Biblioteca dels Pallaresos té un bon futur per
endavant. I em fa feliç haver-hi estat.
Conclusió final: Quan no esperes res, poc és molt.
Conclusió final: Quan no esperes res, poc és molt.
13 de maig 2017
ESTONES ESPECIALS QUE DUEN NOM: LA CANONJA
La presentació a la Canonja ha estat veritablement especial. He vist
molts canongins i canongines, gent d'aquest poble de tota la vida, que
han vingut a saber més coses sobre el llibre i l'autor, únicament amb
ganes de conèixer a un veí que saben que és escriptor.
La gràcia
humana rau en la senzillesa dels gestos i de les mirades que fem i la
il·lusió que ens generen aquelles que percebem. Moltes gràcies als qui
heu vingut per primer cop i a altres que m'esteu seguint des d'altres presentacions anteriors.
Demà toca presentació als Pallaresos, a les 19h a la nova Biblioteca i
amb la música de la banda folk i celta Maruga Band. Aquesta, tant pels
llocs que visito com pels músics que he triat perquè m'acompanyin, està
sent una gira de luxe. I ja no us dic res del públic que m'acull a cada
indret que visito.
Gràcies de tot cor!