PAUL LÉAUTAUD: AQUELLA RELIQUIA RECUPERADA QUE EL MÓN NECESSITAVA
Hi ha personatges que t’impacten per la seva obra i també per la seva trajectòria vital. Paul Léautaud és un d’ells. L’escriptor francès, nascut a Paris el 1872, va crear moltíssim al llarg dels anys que va dedicar a la literatura. Dels seus llibres, de vegades recopilacions dels textos que escrivia des que era petit, altres compilacions d'aforismes, destacaven les «Memoirs».
Va anar creixent però el seu nom no apareixia mai al costat
d’altres com Camus, Sartre, Drieu la Rochelle, Breton, Eluard o Proust. Les
tres «Memoirs» eren Le petit ami, Amours i In Memoriam. Tres reculls de moltíssima
qualitat que, com ell, no van arribar mai a enlloc quan tocava.
L’any 1950 Paul Léautaud ja era una relíquia de la
literatura francesa, una mena de memòria errant del qual se sabia que guardava
als seus calaixos desenes de quaderns amb el seu diari. Però ningú semblava interessat
en què aquella prosa sortís a la intempèrie.
Quan aquest bon home era del tot perdut, incomprès i mig
oblidat, se li va presentar a casa seva l’escriptor i periodista Robert Mallet
amb una proposta. Volia
fer-li una sèrie d'entrevistes a la ràdio, nou o deu, en les què pogués opinar
del que volgués i fer memòria de les diferents èpoques per les que havia estat
un transeünt que no crida l'atenció però que no perd detall.
Paul Léautaud podia parlar del París
dels cabarets en els quals es va criar donada la professió dels seus
oblidadissos pares, del París embogit per les avantguardes, destinació
d'artistes de tots els colors i procedències ,
del París alegre dels anys 20, d’aquell París ocupat pels nazis que li va fer
dir que la culpa de la invasió no era dels alemanys, sinó de la covardia dels
francesos.
Léautaud
va acceptar i les nou entrevistes pactades es van convertir en més de 50. El
programa va ser un èxit. Léautaud
es va convertir en una estrella. Si, va triomfar aquell vellet desdentat que no
callava res, el que estava de tornada de totes les batalles i totes les
il·lusions i era capaç de posar al seu lloc a tant gegant, el nen que es va
passar la infància amagat
sota una taula mirant-ho tot, apuntant-ho tot, tapant el riure abans de res,
veient al seu pare grapejant a aspirants a actriu i preguntant-se on estaria la
seva mare.
El llibre que compilava les entrevistes no va trigar a
aparèixer com apareixien els llibres importants de l'època. Així va néixer el
Diari Literari d’una persona que es mereixia molta més atenció al seu moment,
una obra gran que ara, a més, s’ha publicat al nostre país i en castellà.
Comentaris