AGRICULTURA MENTAL

Sí, ho he tornat a fer. He tornat a veure “Més enllà dels núvols”, la pel·lícula de Wim Wenders i Michelangelo Antonioni que tant m’apassiona. L’últim cop que la vaig veure ho vaig fer acompanyat però a la poca estona de començar em vaig quedar sol veient-la. Aquest diumenge també l’he vist acompanyat però qui seia al meu costat l’ha mirat atentament fins el final. Plegats, hem assaborit aquesta obra, els arguments, les pauses i els silencis però, sobretot, els diàlegs de totes les escenes. La pel·lícula és plena de perles, de petites frases que acaben sent grans als nostre pensament, dosis breus que permeten pensar àmpliament en moltes coses. El cinema, com els llibres o la música, és un bon refugi temporal en alguns moments del dia, en aquelles estones que ens agrada estar sols, que hem d’estar sols. En una escena concreta, es produeix aquest diàleg:   Ella: Últimamente me he preguntado por qué tengo tanta necesidad de oir palabras. Ya no se habla. Ell: Los ...

Mai s’havien vist i els seus rostres van apropar-se fins el moment del petó. Uns eren tendres, altres amb una complicitat generada a l’instant, uns amb química, altres els feien riure als dos. I alguns, plens d’emocions, no haguessin parat de besar-se.  La directora Tatia Pilieva va realitzar aquest experiment, convocar a vint persones que no es coneixen. I un cop emparellades, sense saber res l’un de l’altra, ni tan sols el nom, es van besar. Emocions diverses al descoberts, petits instants atractius – fins i tot eròtics – que posa de manifest que als primers moments també hi ha màgia i complicitats. Us convido a mirar el vídeo. Crec que és un document que, com a experiment, ens regala molt.  He triat com a imatge d'aquest escrit, un fragment de “Més enllà dels núvols”, un moment previ al bes dels dos protagonistes. Ara si, el vídeo.  )

Sempre hi ha pèrdues pel camí vital, instants que hauries volgut viure, lletres que et delecten i van sortir d’altres mans, sons captivadors que no has arribat a temps de crear... De fet, no acaben de ser, ben bé, pèrdues. Exerceixen la funció de fragment històric que els pertoca i en aquest rol acaben complementant-te. Tu pots crear però abans ja han creat altres. Pots inventar nous textos, noves lletres musicades, noves obres d’art, fins i tot nous gestos, però el punt de partida són referències, elements generats anteriorment, i no per tu, que et nodreixen.  Us explico un secret? M’hagués encantat escriure AQUESTA CANÇÓ , escrit AQUEST LLIBRE i haver creat al guió d’AQUESTA PEL·LÍCULA . No és que hagi arribat tard. És que, en aquell moment, quan els seus autors van fer la feina per mi, jo no passava per allí.  Els tres documents que cito, cançó, llibre i pel·lícula són, des de fa anys, els meus pilars fonamentals. Al final, fent balanç dels anys i els danys...

Quarta i última entrega per parlar del quart i últim acte de la pel·lícula. Aquesta escena es desenvolupa en un poble de la Provença i té com a protagonista a dos joves. Ella, bella com sempre, és la Irene Jacob. I ara, el contingut.  Una noia surt de casa de bon matí i es creua amb un noi que passava pel carrer. Ella camina carrer avall i ell, després de mirar-se-la, la segueix corrent i es posa al seu costat tot preguntant-li si pot acompanyar-la. I ella, que li diu que va a missa, accedeix i van junts fins a l'església. Ella resa amb calma i ell es queda adormit.  Abans d'arribar a missa la converses entre els dos ja ens ha permès saber que ella està enamorada tot i que no diu de qui. I ell s'acaba d'enamorar i queda clar de qui. A la sortida de l'església, ja de nit quan ell es desperta i surt corrent a buscar-la a ella que l'ha esperat fora a la plaça, inicien el camí cap a casa. Aquí es produeix el primer diàleg que destaco: Ell : ¿ Y si m...

Del tercer acte o part de la pel·lícula "Més enllà dels núvols" que m'estic tornant a mirar hi ha una frase molt bona al principi. L'argument ens situa en un cafè de París on una noia, asseguda sola en una taula, veu entrar un home, també sol, i se li apropa tot demanant-li de seure amb ell amb l'excusa d'explicar-li i compartir el contingut d'un reportatge que acaba de llegir en una revista. L'home accepta i ella li explica. En un punt de la conversa es produeix aquest diàleg: Ella: Corremos de un lado al otro y perdemos nuestras almas. Deberíamos esperarlas. Ell: ¿Para qué? Ella: Para hacer todo lo que ahora nos parece inútil.   Els dos inicien una relació sentimental que es prolonga tres anys. Ell està casat i manté una doble vida que les dues dones coneixen i que cap de les dues li perdona. Però va paint els dies i aguantant els cops i les discussions. Al final la seva dona l'abandona i va a parar en un pis de llogu...

El segon acte de la pel·lícula "Més enllà dels núvols" que he vist aquest matí la protagonitzen el John Malkovich i la Sophie Marceau. Ell és escriptor i arriba a un petit poble costaner a la recerca d'idees per un nou guió. Ella és dependenta en una botiga de roba. Pel camí, mentre ell passeja i ella surt de casa per anar a treballar, es creuen i quasi topen però només es freguen lleugerament les seves robes.  Ella inicia el camí cap a la botiga baixant per uns carrerons estrets i humits. Ell la segueix de lluny. Obren el comerç i ella comença a guarnir l'aparador. Ell arriba i se la queda mirant des de fora. Més tard, acabada la jornada, es retroben sense voler. Ella va al cafè de la plaça i ell està assegut en una de les taules escrivint. Ella li explica que, sigui el que sigui que tinguin ell en ment, ha de saber que ella va matar al seu pare apunyalant-lo dotze vegades. I feta la confessió li pregunta a ell si es queda o se'n va. I ell tria quedar-s...

Estic tornant a veure la meva pel·lícula de capçalera. Es diu Més enllà dels núvols (Al di là delle nuvole) i la van dirigir dos dels grans, Michelangelo Antonioni i Wim Wenders. Ara la veig en versió original. Amb el John Malkovich endinsant a l'espectador en cadascun dels tres capítols en anglès i amb els protagonistes parlant en italià. Me la dosifico. Tanta bellesa visual, gestual i, sobretot, diàlegs profunds envoltats dels seus silencis exactes, s'ha de gaudir amb pauses.  Em quedo, en aquesta primera entrega que tindrà la seva continuïtat, amb dues frases. La primera la diu Malkovich dalt de l'avió, just abans del primer acte, i m'hi sento molt identificat: Lo más difícil es no interesarse por nada. No leer, no distraerme con nada. Alcanzar el silencio y la oscuridad. En la oscuridad, la realidad se ilumina. En el silencio, las voces llegan de fuera . I la segona arriba en el primer acte de la pel·lícula que explica una història d'amor, ...