Archive for de juny 2017
A AMATRICE HI FALTEN SOMRIURES
L'any passat vam fer a les ciutats de Tarragona i Reus el festival
Al3Mura dedicat a la figura del cineasta Pier Paolo Pasolini. Enguany,
Al3Mura serà un festival dedicat als nens i nenes. En pocs dies, del 14
al 16 de juliol, serem a Amatrice, ciutat italiana destruïda pel
terratrèmol de l'agost de l'any passat. Només a aquest petit municipi
medieval hi van morir 230 persones.
Els tres dies del festival estaran plens d'activitats per als més petits. La zona on s'està construint
la nova ciutat, a pocs metres de les restes de l'antiga, s'omplirà
d'artistes de carrer de tota Itàlia i altres indrets que aportaran un
nou somriure a uns rostres que han patit de valent per la tragèdia. Hi
marxem encantats per ajudar i col·laborar, per fer possible aquest
somriure.
El Movimento Culturale Spiragli lidera, al costat de
l'associació Il Sorriso di Filippo i l'associació cultural Etcètera que tinc l'honor de presidir, aquesta nova edició del festival
Al3Mura. Marxo ben acompanyat amb l'amic Santi i l'escultor Rufino Mesa amb qui farem un projecte artistic molt interessant que encara no podem desvetllar.
Aquests dies us aniré aportant detalls d'aquesta experiència que serà
dura però també molt necessària, plena d'aprenentatge i humanitària. Us dic, amb el cor a la mà, que a Amatrice hi falten somriures i que nosaltres els hi portarem.
La foto és la del cartell oficial.
La foto és la del cartell oficial.
21 MOMENTS (5): BUSCANT UN CEL
La segona de les cançons que he
escollit, que situaria entre les meves primeres preferides, és aquesta obra
mestra d’un cantant que hauria de passar a la història per ser, a més de gran
cantant, un compositor únic. Chris Rea sempre m’ha emocionat amb temes com The
Road to Hell, Josephine, Julia o On the beach.
Però si hi ha una cançó seva que considero
suprema és aquesta que avui us comparteixo i que es diu “Tell me there’s a
heaven”. La lletra ens parla d’una família que intenta sobreviure a la guerra i
als abusos, ens recorda que cada dia moren nens sota les bombes i que és
necessari canviar de manera immediata. La cançó va aparèixer per primer cop ara
fa quasi 30 anys i les coses han canviat, sí, però per anar a pitjor.
Serveixi aquest himne orquestrat,
perquè la composició musical és de mestre, per calmar-nos una mica mentre l’escoltem
i veiem el vídeo.
Tag :
21 MOMENTS
LA CONVERSA A TARRAGONA RÀDIO
De totes les entrevistes que fem als mitjans de comunicació
amb el XavisS, quan publica nou treball discogràfic, la que fem a Tarragona
Ràdio amb la companya i amiga Silvia Garcia, és la que més esperem. La xerrada,
plena de complicitats entre els tres, ens atorga una llibertat de moviment i de
conversa molt especial.
Personalment, és un d’aquells moments on trec la meva cara
més “gamberra” i divertida. Avui us comparteixo l’enllaç amb l’entrevista feta
, per parlar del disc “4”, ara fa una setmana. Cliqueu sobre l’enllaç (AQUÍ) i
sota la imatge de la portada del disc hi ha el botó del Play per escoltar l’entrevista.
No us avorrireu.
Tag :
TARRAGONA RÀDIO
21 MOMENTS (4): EL FOLL
La grandesa de la senzillesa és possible en literatura. Molts pocs
autors hi arriben i Gibran Khalil Gibran és un d’ells. Tota la seva obra és un
regal a la humanitat i una demostració que en poques paraules es pot crear un
gran discurs, reflexió i paisatge. No tinc cap dubte a escollir-lo entre els
meus autors preferits. Trio, perquè cal que ho faci, un dels seus llibres. És “El
foll”, publicat l’any 1918 quan l’autor –que a més d’escriptor era pintor- va
dibuixar paisatges breus plens de bellesa.
EN LAS ESCALERAS DEL TEMPLO
Ayer por la tarde, sobre les escaleres de
mármol del templo, vi a una mujer que estaba sentada entre dos Hombres. Una de
las mejillas de la mujer estaba pàl·lida y la otra sonrojada.
...
Podeu saber molt més sobre Gibran en aquest enllaç.
Jo us puc aportar dos aspectes
rellevants a la meva vida. El primer és que gràcies a la descoberta de la seva
obra, quan jo tenia uns quinze anys, he pogut després arribar a tanta altra
literatura àrab i oriental que és la que més m’agrada llegir.
El segon aspecte és que la meva última
exposició de quadres, crec que recordar que era cap a l’any 1995, la vaig fer a
la seu d’Òmnium Cultural Baix Camp i es deia “El foll i el rodamón” perquè
estava dedicada a ell, a Gibran Khalil Gibran.
De regal per aquest post, un altre post publicat el 2015 on citava dos textos més del mestre libanès. Podeu llegir-ho AQUÍ
Tag :
21 MOMENTS
NIT DE FANALETS
Em venia de gust compartir una tradició
que se celebra cada any a Olesa de Montserrat per tancar la festa major de
finals de juny. És la Nit de Fanalets en la que tothom que vol, encén el seu
fanalet de paper i el deixa anar amunt perquè s’enlairi cap al cel. Es tradició
demanar un desig o pensar en aquells que ja no hi són. L’espectacle és diví,
molt vistós i ple de tendresa.
La tradició dels fanalets no neix a
Olesa, ve de molt lluny i d’altres terres, però a Olesa l’espectacle és molt
visual. El perill, perquè en té per l'època de l'any en que s'alliberen aquests objectes de foc, és que es faci a zones properes a espais boscosos. Per això es demana, i em sembla una millor idea, que el llençament es faci a grans esplanades o, si és possible, a les platges sempre i quan no hi hagi bosc a la vora. Espero que us agradi.
Tag :
NIT DE FANALETS
PLOU
Ha arribat breument l’aigua
aquesta tarda. I m'ha dut records d’un d'aquells viatges solitaris que faig on
sempre imagino elements absents, gratament inexistents, per mentir a la soledat
del cos i l’ànima en aquell just, breu i precís moment de necessària companyia.
Aquest, que pertany a un
dels meus diaris, és el text que avui he repensat mentre l’aigua besava el
finestral de casa. L’escrit el podeu llegir
també al meu llibre “Invasió de camp”. La foto està recent feta.
PLUJA I ABSÈNCIES
Plou incessantment sobre el meu gest, sobre el meu rostre. Trec el
cap i veig el camp ple d'arbres, els fruits units a ells i la distància del
terra a les branques. Plou sobre les fulles pàl·lides i el fred nia als meus
ossos també llunyans del terra. La tarda és gris i la nit neix amb un fons blau
i negre.
L'estiu m'ha deixat però ha arribat la malenconia dels teus ulls,
la teva rossa mel i l'alegria amb què mous les mans. Saps una cosa? En un pati
petit, en una font sota la figuera, prop del temple que crida als qui obliden,
allí hi ha les nostres ombres fent-se l'amor.
Desperta't, la nostra alba ha brollat i ja no tenim absències.
--
Com canta Manolo García: quiero huir como a veces huimos de
nosotros mismos hacia otros. Y quiero ser aquel que aún no desertó, que aún
sigue buscando la luz.
Tag :
PLUJA
LES DUES CARES DE LA VIDA
Ja tenim a Youtube el videoclip oficial del nou disc del cantautor XavisS. Es tracta de la cançó “Les dues cares de la vida”, una de les que he escrit per aquest treball musical. Al vídeo, que protagonitzen el propi Xavi i la presentadora de televisió i periodista Elisabet Carnicé, s’hi pot veure a una parella dividida en un mateix espai per una línia fina que els separa. Dues cares de la vida, la soledat i la companyia, que tenen els límits molt fins i sobreviuen amb diferències abismals.
Sobre aquesta cançó, que vaig començar a escriure a finals
de setembre de l’any passat i vaig enllestir dos mesos després, us puc comentar
que està feta en dues fases emocionals ben diverses. Quan vaig començar a
fer-la era a un costat de la línia i quan vaig acabar, vivia a l’altra costat.
El resultat, perquè la música ja convidava a fer-ne un text positiu,
és un crit d’esperança per aconseguir que les persones que inicien
projectes els mantinguin i aquelles que trien l’altre camí, el segueixin amb
fermesa i optimisme.
El vídeo ha estat enregistrat i muntat per la productora
Zink In Films. Espero que us agradi!
Tag :
XAVISS
MADURESA I REALITAT D'UN PROJECTE VITAL
El Diari de Tarragona dedica avui la seva contraportada al nou disc del XavisS tot conversant amb ell sobre la seva trajectòria musical i els
projectes de futur. Content de veure que la gent amb qui tinc amistat
des de fa tants anys, creix i fa reals els seus projectes. I feliç de
poder-hi col•laborar aportant el meu granet de sorra. En aquest nou
disc, he pogut escriure tres de les lletres que el configuren.
El nou disc el podeu comprar a les botigues de música que encara queden, a les grans superficies comercials i es pot escoltar per Itunes i Spotify.
Tag :
XAVISS
21 MOMENTS (3): EL LLENGUATGE DE LA PARPELLA
Tretze anys després d’haver llegit aquest llibre, cap
dels molts altres que he gaudit no ha superat a aquesta història real i dura
que s’amaga a “L’escafandre i la papallona” del francès Jean Dominique
Bauby.
El llibre, fet a cop de parpella perquè va ser l’única
part del cos que podia moure l’autor després de l’infart cerebral patit l’any
1995, transmet l’esperit de superació humana i repassa les actituds de les
persones en molts sentits quan es troben davant un malalt. Bauby, redactor en
cap de la revista Elle a França, va tenir el temps justet de veure publicada
aquesta meravellosa obra.
Us he repicat un petit fragment. Espero que us agradi.
Si podeu, llegiu-lo. No us quedareu igual després d’haver-lo gaudit.
FRAGMENT
En la placa de identificación prendida con un
imperdible a la bata blanca de Sandrine se lee «ortofonista», pero debería
poner «ángel de la guarda». Ella fue quien estableció el código de comunicación
sin el cual me hallaría aislado del mundo. Por desgracia, si bien casi todos
mis amigos han adoptado el sistema tras un período de aprendizaje, aquí, en el
hospital, sólo lo practican Sandrine y una psicóloga. Así, la mayor parte del
tiempo sólo dispongo de un arsenal de mímicas, guiños e inclinaciones de cabeza
para pedir que cierren la puerta, arreglen la cisterna del váter, bajen el volumen
del televisor o me acomoden la almohada.
No siempre consigo hacerme entender. A lo largo de las
semanas, esta soledad forzosa me ha permitido adquirir cierto estoicismo y
comprender que la humanidad hospitalaria se divide en dos partes. Está la
mayoría, que no franqueará el umbral sin tratar de pescar mis SOS, y los demás,
menos escrupulosos, que se eclipsan fingiendo no haber visto mis señales de
socorro. Como ese amable bruto que apagó el partido de fútbol Burdeos-Munich en
el intermedio al tiempo que me gratificaba con un «Buenas noches» inapelable.
Más allá de los aspectos prácticos, esa
incomunicabilidad agobia un poco. Huelga decir lo reconfortante que me resulta
cuando, dos veces al día, Sandrine llama a la puerta, asoma una carita de
ardilla pillada en falta y ahuyenta de golpe todos los malos espíritus. La
escafandra invisible que me ciñe permanentemente parece menos opresiva.
…
Si voleu conèixer més coses sobre Jean Dominique
Bauby, mireu AQUÍ
Tag :
21 MOMENTS
21 MOMENTS (2): MÉS ENLLÀ DELS NÚVOLS
No m’importa descobrir-vos en primer lloc la pel·lícula que, amb
diferència de totes les altres, lidera el meu rànquing personal. A casa hi tinc
un miler llarg de pelis que formen la meva col·lecció particular i, a més, cada
setmana veig dues o tres noves pel·lícules. Sí, sóc un devorador de cinema i
gaudeixo molt de les obres de Michelangelo Antonioni. Aquesta que us
comento, codirigida amb Wim Wenders, es diu “Més enllà dels núvols”
i ja n’he parlat tantes altres vegades.
Són quatre petites grans històries amb un fil conductor que és un
director de cinema, interpretat per John Malkovich, que cerca arguments i
ubicacions per a futures creacions. No us puc resumir tot l’encant de la
pel·lícula:
Els silencis obligats de les pelis d’Antonioni, les pauses dels
protagonistes de cada història, la bellesa de la fotografia, l’atmosfera
generada, la tensió sexual resolta tendrament quasi sempre, la delicadesa del
tracte humà mostrat també quasi sempre, la lectura de les misèries humanes que
fan –a través del guió del mateix Antonioni- per esbossar davant nostre allò
que ens hauria de ser quotidià i no veiem.
Com a mostra, un vídeo que mostra un fragment de la tercera
escena. Un home i una dona asseguts en un cafè. No es coneixen de res. Ella se
li asseu a la taula, demanant permís abans, amb l’excusa d’explicar-li el
contingut d’un reportatge que ha llegit en una revista.
L'home accepta i ella li explica. En un punt de la conversa es
produeix aquest diàleg:
Ella: Corremos de un lado
al otro y perdemos nuestras almas. Deberíamos esperarlas.
Ell: ¿Para
qué?
Ella: Para hacer todo lo
que ahora nos parece inútil.
El
vídeo es en italià, en la seva versió original, però s’entén.
Tag :
21 MOMENTS
