EL CANT DEL COS EN AQUESTA TARDA HUMIDA
Tot imaginant-me un cos concret, avui que tinc la tarda sensual (i d'altres maneres), escric:
Sento cantar les ones d’aquell cos mentre aprenc les
geografies salades que el desfan. Arriba el bon temps i visito les seves llunes
amb besades i un silenci callat i tendre que reposa sobre els seus tímids mugrons.
Els ulls són plens de perles i els cabells, una flor d’estiu
que jau sobre la planúria blanca del llit. Hi ha algun assumpte entre els
llavis, agitació de l’amor i el bes humit. Quanta dolçor a la boca i quina
innocència a la mirada.
Aparto els llençols i tinc les mans plenes de màgia. Cada
gest és transparent i pinto els carrers d’un racó perdut en la calma. I reconec
tot perfum en l’empedrat de la gola que du al rostre per oblidar el costum, l’hàbit
i les formes.
El moment s’enfebra i el cos cavalca sobre l’altra cos.
Giravoltes, ciavogues i un vaivé ple de boira. Tots els porus oberts i la pluja
que xopa la cambra i els records. El final són postals sense destí i mots muts
que no gosen dir res.
[...]
L’amor, abans de la tempesta, no és una elecció. És un dogma
de fe.
El sexe és com el cinema: hi ha grans pel·lícules en blanc i
negre.
Comentaris