PLOU
Ha arribat breument l’aigua
aquesta tarda. I m'ha dut records d’un d'aquells viatges solitaris que faig on
sempre imagino elements absents, gratament inexistents, per mentir a la soledat
del cos i l’ànima en aquell just, breu i precís moment de necessària companyia.
Aquest, que pertany a un
dels meus diaris, és el text que avui he repensat mentre l’aigua besava el
finestral de casa. L’escrit el podeu llegir
també al meu llibre “Invasió de camp”. La foto està recent feta.
PLUJA I ABSÈNCIES
Plou incessantment sobre el meu gest, sobre el meu rostre. Trec el
cap i veig el camp ple d'arbres, els fruits units a ells i la distància del
terra a les branques. Plou sobre les fulles pàl·lides i el fred nia als meus
ossos també llunyans del terra. La tarda és gris i la nit neix amb un fons blau
i negre.
L'estiu m'ha deixat però ha arribat la malenconia dels teus ulls,
la teva rossa mel i l'alegria amb què mous les mans. Saps una cosa? En un pati
petit, en una font sota la figuera, prop del temple que crida als qui obliden,
allí hi ha les nostres ombres fent-se l'amor.
Desperta't, la nostra alba ha brollat i ja no tenim absències.
--
Com canta Manolo García: quiero huir como a veces huimos de
nosotros mismos hacia otros. Y quiero ser aquel que aún no desertó, que aún
sigue buscando la luz.
Comentaris