ENGRUNES DE COLORS: VERMELL
Dins el taronja, a la planura dels
anys viscuts, on tots els colors de la vida se superposen com les capes d’una
paret pintada moltes vegades, fins a formar un caos indestriable de material
mort que sols l’esforç i la recerca poden reordenar. El cos, amb els ulls
girats, hi retroba els colors de l’ésser estimat amb tota la seva bellesa.
El gest és inevitable. El cos
projecta el seu taronja amb la mà estesa per abastar-lo i sentir-ne de nou
l’escalfor enyorada que pot apaivagar la fredor de la imatge sense el
complement del tacte, que vol vida.
Amb el gest, lentament, el vermell
es comença a encendre dintre el taronja per l’emoció, però l’intent resulta
inútil. Un vidre glaçat com la mort que preserva el temps li barra el pas.
Immens i impenetrable, s’aixeca davant seu per tot arreu permetent-li només de
mirar-hi a través i reconèixer-se a l’altra banda, cap avall en el seu propi
temps.
La perspectiva i l’enfoc són
clars. Cambra blanca lluent amb reflex taronja de llum viva que difonen els
cossos en començar el frec de pells.
Taronja contra taronja que
lentament es van apropant i estenent interiorment fins a cobrir-ho tot, fins a
ser el centre que escup llum i calor, vida en creixement.
Del contacte suau i càlid dels dos
colors va sorgint el vermell, que s’irisa amunt com el doll d’un sortidor fins
al punt culminant de la llum, on inicia la davallada espargint-se en forma de
cúpula que pinta la vida en goig, vermell sobre blanc, per tots els racons de
la cambra i de la memòria.
Com en un ensurt, el cos s’ha
deixondit del miratge i s’ha sorprès de trobar-se amb el nas premut contra el
vidre que preserva el temps, com un nen afamat que es mira una llepolia de nata
a l’aparador d’una pastisseria sabent que els diners que du a la butxaca no li
arriben per comprar la felicitat.
Comentaris