AGRICULTURA MENTAL

Robar a l'instant els grans de sorra d'aquell castell que cau a la nostra platja. Decorar la ciutat, el parc, el carrer. Retallar la bellesa. D’això es tracta.  De desplegar el dol, de seure a la vora del dia gris. I de no cercar la bellesa a les mans, buscar-la dintre. Veure-ho tot. L’harmonia, la memòria, la infantesa, la malenconia. I aquella llacuna perduda a l’extrem del nostre planetari mental.  ... Descoberta musical que us poso a l’abast, per si us agrada. A mi m’apassionen fa molt temps.

Els qui fa un cert temps que tenim un blog obert o operatiu – que són dues coses sovint diferents- sabem el perquè vam posar-lo en funcionament i el perquè el mantenim ben alimentat. De motius per crear-los n’hi ha molts. En el cas de l’Angelines, una blocaire de Lanuza, a Osca, va iniciar el seu blog l’any 2010 per parlar amb el món i apropar la seva visió de la vida i els fets que l’envoltaven. Va decidir batejar-lo amb el nom de Trimbolera que és, com així anomena a Lanuza, a un arbre, l’àlber tremolós. Aquell va ser el “ Rincón de la Trimbolera ”. Al cap de pocs mesos va arribar la mort de la seva neta Laura, que va morir amb només tres anyets, i des de llavors sempre va dedicar-li molts grans moments de record. Al 2011 va morir, també per malaltia, el seu marit Marcos. I ella, la Trimbolera, va seguir endavant explicant el seu dia a dia i captant fidels lectors i lectores. Escrivint era directa i agradable, feia belles narracions on la natura hi tenia un rol imprescindib

La cultura i el coneixement em són necessaris. Per això vaig decidir fer un pas més i passar, a més de ser devorador cultural i aprenent de tot, a ser gestor i per tant generador d’accions vinculades a ambdós elements. Presidir l’associació cultural Etcètera, que considero el meu projecte personal, em permet organitzar festivals com aquest que avui us descobreixo, el Di(vi)nes. Aquest és el text que conté tota la informació sobre l’esdeveniment. Us convido a tots i a totes a venir als concerts. Els propers dies us aniré descobrint a les seves protagonistes. NOTICIA Les ciutats de Tarragona i Reus acolliran els tres concerts del festival Di(vi)nes que organitza l’associació cultural Etcètera i que té com a element central i vehiculant a la dona i la seva creació artística. Durant tres setmanes, cada divendres al vespre es farà un concert gratuït que protagonitzaran tres joves cantautores i tres poetes o rapsodes. L’actuació que començarà sempre a les 20.30h, s’encetarà amb

Escriptures evidents que no comencen. L’abans i el després quan hi ha mots pel mig. La tornada, natural-ment. ... Foto: viatges que preveuen nous bons temps. Vallfogona, octubre 2016.

Allò que el cos deixa en suspens. Els vertígens del setembre. El viatge trastornat sense paranys. ... Foto: viatges que anuncien bons temps. Vallfogona, octubre 2016.

L’adéu del sol duia la resposta al dia. Tot just davant de casa, als camps de conreu que creixen davant meu des de fa tres anys: He intentat alçar el vol perquè les lletres es formessin. Però el text se m’ha girat amb un gran silenci, perseguit i estrident, sense passió al moment.  He vist, allí mateix, guaitant al fons, la pèrdua dels signes, l’angoixa dels accents, la mort del desig d’escriure aquesta tarda-nit.  Llum! I molta terra que no puc volar.

El món, esgotat i ple, és una obra de ciència-ficció. El passat sempre es recupera però el present angoixa i existeix malgrat no vol. El plaer de refer, per estar a la moda, ens ha desfet com a persones. Les ciutats plenes de gent són de paper i al camps tot guanya força. No estem segurs de ser alguna cosa, mai hem estat. Al centre del pensament, la matança del benestar i el crim a l’aprenentatge. Hem oblidat ser. 

Els moments que fonamenten la vida no em deixen de sorprendre mai, com les persones que els fan possible o protagonitzen. Avui us porto una tendra història, succeïda fa tot just cinc dies a un petit municipi de l’illa de Sardenya anomenat Nuoro.  El Mario, pare del Filippo que va morir al terratrèmol d’Amatrice ara fa un any, és nascut a aquest poblet de muntanya sard. I cada any, a finals d’estiu, marxava tota la família a passar-hi uns dies. El Filippo, músic com el pare, era també el solista del cor local de Nuoro. La tradició marcava que a finals d’estiu, principis del mes de setembre, el Mario, la seva dona i els altres dos fills, s’asseien a plaça a escoltar el cor i al seu solista. Però enguany ha estat ben diferent perquè, com l’any passat, el Filippo no hi era. I així com l’any passat no va ser possible organitzar res d’especial, aquest any ho han fet amb temps i de la manera més tendra possible. Aquest passat divendres 8 de setembre, amb la plaça de Nuoro plena (e

La meva poesia aguanta l’hivern, no pateix de febleses ni es refresca a l’estiu. Cada vers va ben vestit, les paraules s’apuntalen. Quan escric no entra mai la pluja ni tinc goteres de dolor, cap fissura. La meva poesia és un cos, una ment, el llevat de la memòria que fermenta, una barqueta de rems vells, d’equipatges arrelats. La meva poesia sóc jo. Jo i la veu que m’allunya de la infància, els esculls insonors on em perdo en blanc i surto a sobreviure si la mà inicia la primera línia, la primera lletra, la paraula. La meva poesia són... quatre paraules. Adéu, gavina, vent i timó. 

A principis d’octubre del 2009, passejava pels carrers del Caire buscant un bon narguil per comprar-lo i poder fumar a casa, a la tornada, amb la mateixa calma que ho feia a la planta 11 de l’hotel Semiramis. La capital egípcia era plena de petites botigues on se’n venien però no em servia qualsevol narguil, havia de comprar aquell que em cridés l’atenció a primer cop d’ull. Aquella tarda, la que centra l’escrit, no vaig tenir sort. De tornada a l’hotel, que era en ple centre de la ciutat i al costat del riu Nil, vaig veure que a la mesquita que hi havia a pocs metres, un edifici molt ben decorat i vistós, li havien canviat la fesomia. Havien envoltat tot el perímetre del temple de haimes i envelats fets amb catifes multicolors. Cadascuna de les entrades era plena d’homes encorbatats, agents de la policia amb uniforme de gala i dones de totes les edats i totes les belleses amagades sota els seus millors hijabs i xadors. Al matí, quan havia sortit de l’hotel per anar al Palau

Des de petit em van agradar molt els globus terraqüis. He estat sempre un apassionat dels viatges i suposo que aquella manera de tenir el món a la mida, a les mans i en moviment, era la que tenia més a l’abast i em resultava més atractiu. A casa sempre n’he tingut un de globus. I avui, cercant altres coses, he topat amb aquest vídeo que mostra com es fabricaven a Anglaterra l’any 1955. Si voleu no cal que escolteu al locutor (tot i que és interessant el que diu) però mireu amb detall com els feien. Quin art i quins temps! I si us agrada, us recomano que, com a constrast, aneu a la pàgina web del Google Earth i jugueu amb el globus virtual que està de moda ara. Res a veure però, amb tot, és també una meravella. 

Necessitem pilars, referents, mestres, companys, amics, confessors, ànimes bessones i éssers que ens aportin i sumin a la nostra vida. Sóc plenament feliç d’haver-me creat, gràcies a tots ells i elles, un petit cercle d’amics que considero inseparables i necessaris.  Avui us comparteixo una foto de dos d’elles, el Rufino (escultor) i l’Alejandro (físic). D’ells dos se’n aprèn constantment i ells es nodreixen també de mi quan ho necessiten. Hi ha quelcom més bell que l’art de saber-nos preparats per absorbir encara més coneixements i omplir l’ànima amb noves i renovades emocions? 

Recordar llocs llunyans, llunyans objectes, rostres llunyans. Una dona, un bes, una mirada. Un somriure apagat i un plor. Esperar unes disculpes, provar sort dies més tard, tenir dubtes i temors. Fer cas a les paraules velles, tenir males idees fixes, començar abraçades amb els ulls tancats, parlar en veu alta amb llàgrimes als ulls, parlar-li a la vida a l’esquena.  I no escriure cap línia més. Necessitem ales per volar pel món i poemes per llençar als quatre vents. Cal que siguem famèlics d’aprenentatge, inèdits de ment, incomplets de vida.