UNA PLAÇA, UN COR, UN RECORD D'UN BELL SOMRIURE


Els moments que fonamenten la vida no em deixen de sorprendre mai, com les persones que els fan possible o protagonitzen. Avui us porto una tendra història, succeïda fa tot just cinc dies a un petit municipi de l’illa de Sardenya anomenat Nuoro. 

El Mario, pare del Filippo que va morir al terratrèmol d’Amatrice ara fa un any, és nascut a aquest poblet de muntanya sard. I cada any, a finals d’estiu, marxava tota la família a passar-hi uns dies. El Filippo, músic com el pare, era també el solista del cor local de Nuoro. La tradició marcava que a finals d’estiu, principis del mes de setembre, el Mario, la seva dona i els altres dos fills, s’asseien a plaça a escoltar el cor i al seu solista.

Però enguany ha estat ben diferent perquè, com l’any passat, el Filippo no hi era. I així com l’any passat no va ser possible organitzar res d’especial, aquest any ho han fet amb temps i de la manera més tendra possible. Aquest passat divendres 8 de setembre, amb la plaça de Nuoro plena (em diuen que hi havia unes 700 persones) i el cor de més de 150 persones a dalt de l’escenari i a peu de plaça a primera fila, el director de la coral es gira i s’adreça al públic. I diu, textualment:

-       -  Tenim un problema. No tenim solista. Així que vosaltres fareu la part del solista i nosaltres cantarem la resta. 

I així, en record al solista Filippo, en homenatge a l’entrega cap a les persones que sempre va demostrar ell, ara és el poble qui s’entrega a ell cantant-li un tema en sard anomenat “No potho reposare” (No puc descansar). La cançó, escollida pel moment, diu així en el seu inici: 

No puc descansar, amor del meu cor.
Estic pensant en tu en cada moment.
T’estimo fort, t’estimo, t’estimo. 

Gaudiu del vídeo amb calma, comprovareu quin respecte i cerimònia envolta el moment, amb quina bellesa i dolçor canta el públic quan el director es gira i els dóna pas. I l’ovació final que tothom dóna a tothom, regalant als altres la seva actuació i fent gran el record del bon Filippo.

PD: Mentre escoltava per primer cop aquesta peça em va venir al cap una foto que vaig fer, ara fa cinc anys, a El Salvador. És la que enceta el post. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

COSTA AVALL I SENSE FRENS

ELS CÀNONS DE LA BELLESA

TRES POEMES ERÒTICS