UNA PLAÇA, UN COR, UN RECORD D'UN BELL SOMRIURE
Els moments que fonamenten la vida no em deixen de sorprendre mai, com les persones que els fan possible o protagonitzen. Avui us porto una tendra història, succeïda fa tot just cinc dies a un petit municipi de l’illa de Sardenya anomenat Nuoro.
El Mario, pare del Filippo que va morir al terratrèmol d’Amatrice
ara fa un any, és nascut a aquest poblet de muntanya sard. I cada any, a finals
d’estiu, marxava tota la família a passar-hi uns dies. El Filippo, músic com el
pare, era també el solista del cor local de Nuoro. La tradició marcava que a
finals d’estiu, principis del mes de setembre, el Mario, la seva dona i els
altres dos fills, s’asseien a plaça a escoltar el cor i al seu solista.
Però enguany ha estat ben diferent perquè, com l’any passat,
el Filippo no hi era. I així com l’any passat no va ser possible organitzar res
d’especial, aquest any ho han fet amb temps i de la manera més tendra possible.
Aquest passat divendres 8 de setembre, amb la plaça de Nuoro plena (em diuen que
hi havia unes 700 persones) i el cor de més de 150 persones a dalt de l’escenari
i a peu de plaça a primera fila, el director de la coral es gira i s’adreça al
públic. I diu, textualment:
- - Tenim un problema. No tenim solista. Així que
vosaltres fareu la part del solista i nosaltres cantarem la resta.
I així, en record al solista Filippo, en homenatge a l’entrega
cap a les persones que sempre va demostrar ell, ara és el poble qui s’entrega a
ell cantant-li un tema en sard anomenat “No potho reposare” (No puc descansar).
La cançó, escollida pel moment, diu així en el seu inici:
No puc descansar, amor del meu cor.
Estic pensant en tu en cada moment.
T’estimo fort, t’estimo, t’estimo.
Gaudiu del vídeo amb calma, comprovareu quin respecte i cerimònia
envolta el moment, amb quina bellesa i dolçor canta el públic quan el director
es gira i els dóna pas. I l’ovació final que tothom dóna a tothom, regalant als
altres la seva actuació i fent gran el record del bon Filippo.
PD: Mentre escoltava per primer cop aquesta peça em va venir al cap una foto que vaig fer, ara fa cinc anys, a El Salvador. És la que enceta el post.
PD: Mentre escoltava per primer cop aquesta peça em va venir al cap una foto que vaig fer, ara fa cinc anys, a El Salvador. És la que enceta el post.
Comentaris