AGRICULTURA MENTAL

Acabar la migdiada. Observar des del pati la teva cambra. Imaginar-hi, allí inert i adolorida per les passions del cor, la dolça poncella a l’espera d’amor. Són, tal volta, Tristany i Isolda.  Imagino que l’espera continua i que ell envia, a la seva cerca, un missatger. Les paraules de Tristany són un clar d’angoixa per l’absència en el desig dels cossos.  Agafa aquest anell, pren-lo. És un senyal d’enllaç, de l’enllaç entre nosaltres dos. I quan arribis davant d’ella, fes que pugui veure l’anell. Llavors sabrà que el meu cor la saluda, que només ella pot donar-me consol i que si no fa res, moriria. Igualment li recordes el nostre passat i la nostra tristesa però també l’alegria que té el nostre amor fidel. Ho dic tot amb el desig que els nostres cors trobin esma per la inconstància tot i el dolor i l’amargor d’estimar.  Disculpeu la narració, la tenia al cap i només recordo aquest fragment d’amor perquè els altres són de tragèdia. La imatge, de la cambra de l’hotel d

A Itàlia sempre hi ha qui fa l’espectacle, com els romans al “circ” antic, sense que els ho demanis. Per eleccions, per exemple, veus alguns candidats aplicar totes les seves arts, i no pas les bones, al servei d’uns quants. Hi ha, per sort, els qui intenten amb propostes aportar el “pa” que falta per aconseguir una certa igualtat en l’àmbit social i per a totes les persones. Vaja, que es tracta de fer propostes coherents i pensades per tota la comunitat enlloc de preparar solucions a mida només per aquells que et voten.  A les eleccions municipals italianes sempre aprens moltes coses. I moltes altres et sorprenen. Per sort, Altamura és la ciutat del pa, la ciutat on es fa el millor pa de tota Itàlia. No ho dic només jo, que conec el sabor i aroma del pa altamurà recent fet. Ho confirmen tants altres ciutadans arribats de qualsevol punt del país. Aquesta és una ciutat que promet pa però no dóna circ. I a partir d’avui, amb els resultats de les eleccions a la mà, pot queda

Al Duomo d’Altamura hi ha ara una boda. L’espai, imponent per la grandesa i l’elegància, acull la majoria de compromisos matrimonials de la ciutat i no serà pas perquè no hi hagi altres esglésies. Mentre observo els guarniments i entren els nuvis, una dona gran se m’apropa i em diu: -          - Guarda! Che bella è, oggi, Bianca! (guaita, que maca va avui la Blanca) No conec a la dona ni a la Bianca, la núvia. Però, veient la cara que fa i l’il·lusió que hi posa dient-m’ho, li responc: -          - Come sempe signora, come sempre. (com sempre senyora, com sempre). Jo m’allunyo per sortir de la catedral. La dona va endavant, cap als primers bancs. Penso que és l’àvia de la Bianca. S’assemblen. Els anys no li han pres tampoc la bellesa que manté al rostre. És un gran dia per a tots avui. 

Vull sentir-me hoste de mi mateix, no desitjo curar més les imatges de l’altre, els límits que em posa la pell. Sé que aquesta llum no és suficient, sé que no queden sortides contra la negra nit. Vindran fosques estacions, temps de pregonar les ignoràncies mentre es deshabiten els arbres del diàleg. Em sé sol, i em sé meu, comparteixo la mateixa soledat, la dels secs, la dels eixuts, aquesta soledat de la gent d’argila. Fugaç, seré feliç.

La imatge atrapa el desig i el suspèn a l’instant que fixa el misteri. Reté la passió i allibera el dubte. Posposa el silenci. Moments abans havia oblidat el paraigües. No l’hagués obert en cas de portar-lo a sobre. La seqüència següent em recorda que sempre hi ha olors. Tan sensibles que només es perceben en la proximitat. O en la llunyania.

Fa dies que volia iniciar un experiment artístic i aquesta tarda m’hi he posat. Es tracta de fer una sèrie d’escultures amb pedra i plàstic que tenen de rerefons, potser com a essència, un text que he escrit prèviament. La primera prova no ha sortir malament. Cal millorar l’acabat i el sistema però els materials són prou vàlids. De pedres n’hi ha de tot tipus i cal triar-les bé. Recordeu “el perquè de tot plegat” de Monzó? Doncs, això. Que hi ha pedres que es neguen a donar-se a la ciència (si ho puc dir així) i no sacrifiquen el seu cos petri i calcari per més que insisteixis. Les que jo he triat, però, han estat pedres dòcils. Fins i tot s’han deixat rentar sense escopir-me terra en senyal de protesta.  Aquesta primera escultura gira al voltant d’una història, ja escrita, que protagonitzen diversos individus que volen matar-se. El suïcidi col·lectiu s’inicia amb una sola persona. Després són dues. Al final, hi ha un grup. Aquí, a la foto, la meva primera prova escultò

Un text que parla de molts sentiments, que aglutina moltes passions, que neix en un dia tristot, rar. De tant en tant, alguns ja ho sabeu, necessito escriure en castellà. El sempre deliciós Aute m’ajuda molt a aconseguir-ho. Aquesta peça que he triat, on canta amb altres cantants, no pot ser més deliciosa. Deixeu-vos endur amb calma. MIRADAS   Sólo algunas veces la mira para verla. Se asombra, él siente que el aire se espesa entre ellos. Ella no lo sabe. Tal vez fue aquel día que tanto la miró a los labios que la sonrojó. ¿Y ella? ¿Le mira para verle? Sí. A veces. Aunque evita mirarle a los ojos desde otro día en el que ella quedó un momento atrapada y él lo supo. Ahora no lo recuerdan. Ella dobla su abrigo y lo deja sobre la silla. Él coloca el suyo en otra. Ríen, hablan como si jamás se hubieran asomado el uno al otro. Por un instante, espeso, lento, él se ve cubriéndole las manos, ella avanzando la cara hacia un beso. Se sientan riendo, hablando, mientras e

Imagineu-vos una gota caient d’un tronc d’un arbre i un ocell llepant-ne els filaments. De tots els elements essencials que la rodejaven va escollir fugir a la natura en un somni, compartir l’esperit tribal en harmonia. Va fer reflexions fredes sota la soca dels arbres, entre les humitats de les parpelles i les venes de fulles on reposava. Va cercar les ressonàncies, el vent pacificador que la bellugava i orientava, la pau de la muntanya, la neu de l’estany. De lluny va sentir el blau oceà, la tempesta de l’estiu just ara que era hivern, el misteri del tròpic. Els colors del bosc salvatge la portaven a xiuxiuejar amb els arbres, a embolcallar l’aigua estancada, la seva aigua, captivant ones hipnòtiques en el naixement del dia, el gloriós dia. La terra parla i els arbres sempre criden!

Sé que us vaig parlar d’aquesta història en una altra ocasió. Ho sé. Però quan tinc dies molt nostàlgics, com avui, em ve al cap i no puc parar d’escoltar la cançó que la vesteix. Aquest regne de fades que explica Max Manfredi és dolcíssim, meravellós i té la tendresa que necessito ara.  A la història... u na senyora que somriu en una andana mentre passa el tren. I un home que recull les coses, les posa a la motxilla i va corrent cap al tren que ja marxa. Una noia jove amb un abric vermell saluda al seu nuvi i no el veu. Però ella somriu i el saluda fins que, de cop i volta, ell puja al tren i el tren surt. Ningú se’ls mira mentre es besen a distància però s’endevina que s’estimen. I hi ha un rei que oblida les coses pel carrer, un rei que sempre ho oblida tot. I tot això potser només es veu des de la finestra del regne de les fades... perquè un dia sortirem junts del cinema i sabrem que érem nosaltres els actors.  Amb el Max, i els seus músics, vaig viure uns dies mol

Vibra sòlid l’arc que ens polsa les hores, i folls als afores del cos, fem del llarg desig:   foc inquiet, secret tapís. Som d’arrels tendres com cada plany i poc ens manca per dir. L’esquena estrellada de dunes ardents ens calca per fi la pell, retallada a besades més lentes.

La vida es fa pas a pas en un monotonia que es deleix per aprendre a créixer. El riu s’ha estancat en un anar i tornar per la vida sense que les aigües sàpiguen aturar-se i assaboreixin altres frescors. Tan sols el somni coneix el camí i els   mots es repeteixen dins del silenci. Silenci… La descoberta crida però l’egoisme vol només escoltar el temps que dóna pressa als nous moments desconeguts. S’han fet massa dolços per una maduresa que no ha tingut temps de néixer. I les hores porten ara, en cada segon, la indiferència de la vida robada per la pròpia vida. La mort ha escampat el seu silenci. Silenci… El camí comença a poc a poc, com el somni que s’havia creat en un desig de retrobar-se. Les petjades surten de l’ofegament i cada mirada és ara un ample món per viure-hi. La lluita es fa solidària. El somriure ha crescut sobre un recull de poemes i porta l’aigua del riu massa orgullosa per a mirar endavant. A la fi, el crit vol viure. Ha sabut trencar aq

Regala’m un llibre, un de veritat que hagis llegit i tacat d’anys i temps. Regala’m un llibre amb les cobertes tan velles que un glop d’aire s’endugui la tinta, que tingui fulls grocs i desgastats. Tots.  Regala’m les paraules usades, aquelles que primer van entrar pels teus ulls estant amb mi. Els secrets mai dits sota les paraules, dins els dies i la rutina, desa’ls ben endins del teu cor.  Camina sobre els mots. Sent. Un petó damunt del peu. Tendre. Sobtat i juganer. Pren-lo i posa l’altre peu.  Deixa’t que et miri. Tremolo. Transparent. Opac. Silenciós.  Anna Moura delecta les teves oïdes, lectora o lector, amb aquesta joieta musicada. Deixeu-vos seduir. A mi m’ho va fer a Lisboa. A vosaltres, ara i aquí.  

Mires al fons i el cor, que batega rere les teves petjades, corona el cel d’absències. El cos demana pausa i promet carícies als llençols de la nit. Saps que quan dorms ets una figura que escolta en secret els misteris de la fosca? Assages com omplir els horitzons d’estels i torturar-los tendrament fins la follia, per llençar-los, extasiats, dins del buit de la teva cambra.  Rondines els pronoms que reboten lleugers al mapa dels teus ulls. Lentament, guardes les mans i navegues més enllà de la pluja que fan els teus cabells, ara cabdells desfets. Cabdells negres i amorosits per la lluna.  Imagines espills cavalcant al bell mig dels llavis, encens la lluna per il·luminar-te i conèixer a fons les teves transparències. I l’aire es belluga a cop de veu de violi. Al matí hauràs recollit l’escuma de les roques i confiat en els estels. El dia seguirà caient.  Ara, les cames han marxat i els peus han anat de passeig. Ho omples tot de somriures abans de la son. Els teus ulls

Hi ha poques noies tan maques com la que anuncia, tancada dins l’etiqueta i amb un somriure, l’anís de “La Cordobesa”, una marca d’anís desconeguda i tant bona i més agradable que “El Mono”. Pot ser una al·lucinació però aquesta criatura delicada ha de tenir la seva vida pròpia. Que farà un dia normal ?, un mati a primera hora, abans que l’amo del bar obri portes? Es prepara per la dura jornada i, més o menys, deu ser així. Es contempla al mirall que té al darrera de la porta de la seva habitació. S’ha recollit els cabells amb tot de pinces, s’ha pintat la boca de vermell i els ulls de color verd, i intenta tancar-ne un per veure amb l’altra si li queda bé. Es somriu i s’envia un petó que el mirall li torna. S’estudia minuciosament, és exigent i no es perdona cap imperfecció; aquesta part una mica massa sortida del començament de la cuixa, els malucs que troba una mica massa amples... El seu punt dèbil són els peus que troba que té massa gr

Despertar i no sentir o dormir i no recordar. Avui no m’aclareixo, faig olor a habitació tancada i no sé on posar els mobles vells que ja no em serveixen. Avui, he fet un forat a la nostàlgia i al dubte. Ara perdo les paraules mentre escric i noto com la meva antiga tempesta de vida s’apaga. Els bons propòsits, arraconats, tornen a buscar-me i percebo una tragicomèdia passatgera que em crearà nous escenaris i arguments.   Escric tot això, curiosament, escoltant Yann Tiersen al piano i la veu, sempre enamoradissa, de la Claire Pichet. Em passa, molt sovint o sempre, que escoltant-los se m’obre l’abisme del pensament i tot rutlla d’una altra manera. Quan l’escolto el trobo a faltar ( llegiu aquí ). Em passa amb altres amistats que tinc repartides per aquest món vell i ensalvatgit. Fa tot just una setmana la nostàlgia em venia conversant amb el Benabar ( llegiuaquí) . La vida és així de delicada i tendra, és plena de mirades o veus que t’acaricien i estimes. Potser és desig o pot

Sembla senzill aquest trencaclosques però, tanmateix, li manca una peça. Grisa és la sortida d’aquest laberint i esquerp el paisatge: equilibri entre roques i coralls. Però al fons, hi ha miratge de llum. Al fons del paisatge, acaba el dia que anuncia un peix que és lluna mentre cau, sol, el silenci trencadís només a cop d’aleta. Sota el mar hi ha fosca en el cel, fugida blava.  El tràfec d’emocions es capbussa en humitats i no hi ha dolçor. Comença, ingràvida, la festa impensada de la calma i les carícies lleus de les bombolles. La reclusió en un llit de sorra antiga porta a la pèrdua de l’amagatall de nits avorrides.  Aquí, a baix, les paraules tenen el temps just perquè el present les angoixa i espanta amb el talús de la pèrdua de síl·labes. De tornada, feta la reconquesta del planeta marí, tot creix i giravolta. La superfície acull un paisatge que, un altra cop, repeteix els gestos dels qui naveguen i la impuresa dels qui s’ofeguen.  Aquí, a baix, un se’n adona que

Avui f a 23 anys que la màfia siciliana va decidir acabar amb la vida d’una de les persones més integres que ha tingut Itàlia, el jutge Giovanni Falcone. Acabava d’aterrar a Palermo i quan passava per l’autovia que uneix l’aeroport i la capital siciliana va esclatar la carretera sencera. Salvatore Riina, destacat membre de la Cosa Nostra, havia ordenat col·locar mil quilos d’explosius i la detonació va tenir els seus efectes. A més del Giovanni Falcone, va morir la seva dona, Francesca Morvillo, i els membres de la seva escorta Rocco Di Cillo, Vito Schifani i Antonio Montinaro.  Recordo encara el monòlit aixecat just al punt on va tenir lloc l’explosió quan vaig viatjar per primer cop a Sicília. L’escultura té una placa amb el nom de les cinc víctimes de l’atemptat i quan els veus et posa els pèls de punta només de pensar en les dimensions de l’atrocitat de la màfia. Dalt a la muntanya, a pocs metres del punt fatídic, es veu una petita caseta blanca que és el punt des d’on va

Després de tres mesos intensos de treball d’àmbit polític, avui he aconseguit dormir de nou les sis hores diàries habituals. Ara, llevat i fresc, torna a envair-me la poesia, l’abisme de les lletres on tan plàcidament reposo amb el temor (excitació) de saber-me orfe de mots en qualsevol mal gest. La poesia és, sobretot, el cansament d’entrar en una paraula. Jo segueixo escrivint per tocar la vida dels altres però també perquè sóc un inconformista nat i necessito notar al meu costat la imperfecció dels meus actes.  El veritable conformista és aquell que sempre explica les seves contradiccions. Jo, les visc però me les guardo. No per l’egoisme de tancar-me en un món, el meu, poc inaccessible. Em dono a aquelles persones que saben entrar als porus de la meva pell de puntetes, xiuxiuejant-me a cau d’orella el seu crit silenciós o a cop de rialla muda. Envoltat de plaers petits i ganes de ser-hi, prenc nous apunts de pensaments propis per a pells alienes. El que acabo d’escriure

Aquest divendres m'han entrevistat, per parlar de la meva literatura, els companys del diari "Corriere della sera". Ha estat una conversa agradable on hem parlat de les meves últimes creacions traduïdes a l'italià i molt especialment de la nova criatura, Invasió de Camp, que presentaré el proper mes de juliol al país veí. M'han plantejat un exercici senzill a priori tot demanant-me que expliqués què sento quan escric. Aquesta ha estat la meva resposta que comparteixo amb vosaltres.  QUAN ESCRIC Quan escric, al buit de la ment hi fluctua el pensament vacil·lant en el desordre de les idees. Inicialment guanya l'imperi del no res, venç la sensació d'una inexistència perenne, la meditació sobre l'absència de qualsevol cosa. Em pregunto on és la consciencia i on va a parar. No em falta la força de l'esperit, ni la veritat del cor, ni tan sols perdre la por a habitar cambres desertes.  A base d'escriure, cuso els anys amb els danys. S

Davant dels ulls del teu amor, la vida no té secrets. És la persona dels teus versos, la de les papallones que, dintre teu, provoquen la passió del viatge que no vols que acabi. Saber estimar és la virtut de qui cau al penya-segat eternament i llisca pels núvols efímers.   Són fredes les cambres buides d'afecte. Les inquietuds s'hi obren amb el pas dels anys i el vent besa les parets. El món té un sentiment immutable quan els nostres hiverns ja no ens fan de refugi.  Sempre hi ha un cor que envaeix la felicitat del somni d'un altre. I ens preguntem com serà l'últim dia del nostre segle, què se'n farà de les cases que hem habitat, de les pells ditejades a plaer, dels universos descoberts i els objectes perduts que no varem guardar als calaixos del cor.  L'amor condueix a la follia però és un caprici sentimental salvable. 

Retorno de nits buides de pell, perdut entre tants somriures oferts a l’atzar, entre mirades fetes de llavis erms, mai un bes. Com en converses profundes llegeixes els meus ulls. Llançada a l’onada de blanca aigua, respons a tots aquells dubtes alliberats de ressentiment. I, quan la cambra vol reprendre el temps aturat, et lliures a tu mateixa: el meu cos. La dispersió es concentra, sóc allò més conegut. Res no saps de l’oblit i braços i mans, peus i cames, s’entrecreuen com en un present. Tot acaronant-me t’apropes amb netedat incapaç de delimitar la geografia del contacte. Reprens l’esguard que tu saps que no bastarà per conciliar-nos i la carícia es mou com un carrer en ple matí. El bes és indòmit com un vent de lluny i els amagatalls del meu ventre reviuen aquells mil moviments. Entre els meus braços et sé perduda i jo m’aboco al vertigen de no oblidar desitjar-te i sí estimar-te. Estimar-te encara que ens perdem en qualsevol nit d’estiu. Després, només quedar

D’ella ja us en he parlat en altres ocasions, del projecte en comú que aviat (en mesos) veurà la llum i que serà fruit del treball ja fet fins ara. Unir poesia i música és fàcil si hi ha sincronia. I aquí hi és. Aquest primer post d’avui divendres – perquè n’hi haurà un altre en un parell d’hores – és vida pura que em passa per les venes i acaba a les partitures. I és també imatge, la visualització igualment poètica de la partitura traduïda en dolcesa o duresa. Que cadascú agafi el got per la part que vulgui. TEXT I dius que no tornaràs mai més, cansat de la lluita amb els demés. Et cau la jaqueta a mig costat, ningú no ha dit que el futur costés barat. Les coses que guardo al meu rebost, la mel que guardava al meu rebost, és teva… I no em desis en el temps… no em desis dins del temps. L'abella atrapada dins del cotxe va de puntetes rondant per les maletes, de lletres i papers que guardo en el meu cor, lluny del meu record. I pesa dins un dolç amor que ara marxa en

Les orenetes. El cel de la tarda és ple d’orenetes. Milers de ràpides taques negres en l’infinit, que es perden ràpidament entre les xemeneies. No puc contar-les. Passen per damunt meu constantment, incansables. Els núvols tenen un to blau-gris, lilós. Darrera d’ells el cel, és d’un color blau claríssim, transparent. Un àngel ros en un balcó. Una nena petitona, de ditets tendres i rosats. Al seu caparronet té rinxols d’or com a corona. Mira les orenetes i el cel amb els seus ulls blaus, tan blaus com el cel. Ulls estàtics, vius, perduts en la inmensitat interior. Els ulls blaus de l’angelet d’or, es confonen entre els tons blavosos del cel. Es diria que dues llagrimes de pluja blava li havien quedat a l’iris. La nena agafa un paper i un llapis amb les seves manetes rodanxones. L’obsessiona alguna cosa … les orenetes!. Mou el llapis sobre el paper i dibuixa alguna cosa semblant a una oreneta. La pinta de color blau… Es fa fosc. Els nuvols so

Fuig l’equilibri del món quan basteixes ponts i en cremes altres. Processó interior, la ciutat que et viu endins, et dóna pau i amistança els sentiments en moviment. Els ecos ciutadans et corquen el deliri.  Rius del temps passat, mirall obscur que enreda els teus desitjos. I et plau guardar els estels que cauen fregant els teus sentits  Aïlles del misteri, tancat al teu rostre, la penombra vestida de foguera. Despertes la calma en el gest del foc i les paraules humides regalimen fent gotims poligonals. Pronuncies, poc a poc i de puntetes, alguns mots. Però et silencies.  Com la pluja en la distància, t’espanta l’hivern. Viatges i escoltes la teva veu com si es tractés d’una pell amarada. Et cerques, de bell nou, en la solitud de l’aire.  Tens la calma dels marges en les petjades desmesurades pel fred. Ara que plou lentament, les carícies de l’aigua són com un cos ple d’arbres.   I quan toques de peus a terra, te’n vas a places que tenen noms que has oblidat però

Comparteixo l’últim dels vídeos de la presentació del llibre “Invasió de camp” al Cafè Metropol el passat 6 de març. És el moment de la meva intervenció davant dels amics i amigues que vareu venir, un moment molt especial perquè els lectors ja havien llegit els meus textos i perquè aquell acte el vaig dedicar al meu pare que, 11 dies després, va morir. Us convido, com amb els altres vídeos, a que dediqueu una estona del vostre temps a mirar i escoltar. Vaig parlar de molts moments i moltes persones que han estat molt especials a la meva vida. Espero que us agradi.    

Bukowski deia que algunes persones no embogeixen mai i concloïa que si no embogien devien tenir una vida horrible. En certa mesura, l’autor més plausible del realisme brut, tenia molta raó. Cal, en algun moment dels nostres dies, embogir i perdre el nord, els papers i les formes, el seny, el cap, el senderi. Si ens ho proposem, i si pensem en el dia a dia, tenim motius per a fer-ho.  La vida que ens fa feliç, no ho és tant per més que ho dissimulem. Fixeu-vos-hi, feu una ullada al vostre voltant més proper. No aprenem res de la trobada amb altres persones, no sabem superar les dificultats, no ens enfortim permanentment, no ens respectem ni perdonem, ni tan sols ens corregim. Ens molestem a nosaltres mateixos i no sabem estimar als qui tenim a prop malgrat ens delectem amb els més llunyans per amor a les distàncies.     I passem els dies sent feliços o pensant que ho som. És fàcil embogir però no ho fem. Si quan ens passen certes coses ens miréssim al mirall i ens somrigué

Els japonesos tenen bondat narrant les seves històries i faules, destil·len respecte cap a totes les paraules i especialment cap a les gramaticalment menys dòcils. Junichiro Tanizaki és un clar exponent del que us explico. Avui he enllestit   la lectura de “Hay quien prefiere las ortigas”, una de les seves obres menys conegudes però, sota el meu parer i havent-ne llegit tres més, una de les més completes i enriquidores.  Ara però, més que escollir un fragment d’aquest llibre que he enllestit, vull compartir dos paràgrafs d’una altra obra seva que, sota la meva humil opinió, us pot aportar més. És un petit tast de “Elogio de la sombra” on Tanizaki explica, amb senzillesa i bellesa visual, les diferències entre els hàbits dels occidentals i els orientals. No se’n està de comparar tots els detalls, elements i accions.  He escollit el moment en que parla dels tokonoma que són aquells espais buits i nets on ells passen moltes hores del dia. Llegiu i noteu les diferències amb pas

Rellegint a Schopenhauer he recordat avui   els tres punts que, segons ell, conformen la sort dels mortals. Allò que som (en base a la personalitat), allò que tenim i allò que representem   (en funció de l'opinió que els altres tenen de nosaltres). Diu Schopenhauer que en funció d'aquestes actituds, hom sap practicar l'art de ser feliç.   No explica però, perquè cada persona és un món, altres qüestions molt importants i decisòries a la vida de qualsevol persona. Si llegiu l'obra "Parerga y Paralipónema" , una de les moltes meravelles de Schopenhauer, traureu molt suc als seus pensaments. Alguns els trobareu casolans perquè ja els haureu viscut. Altres us estaran succeint sense que ho sapigueu. I n'hi ha uns altres que viureu.  No oblideu mai que la història és un període de temps breu que es repeteix amb diferents protagonistes i en diferents escenaris. Allò que Schopenhauer va apuntar fa un segle i mig, ja ho havia viscut algú dos segles aba

El mestre de cerimònies ha de conèixer a fons als protagonistes de l’acte que coordinarà. El bon amic Manolo Rivera, editor a més de part dels meus llibres, va jugar aquest paper el passat 6 de març quan varem presentar al Cafè Metropol la meva “Invasió de camp”. Amb ell fa més de 25 anys que ens coneixem i els darrers anys ens lliga, a més d’una estreta relació d’amistat, la vesant laboral. El Manolo és també amic de la resta de convidats i convidades d’aquell dia al Metropol i d’aquí que fes una presentació tan exquisida com la que us convido a veure a continuació. Com els altres vídeos, us recomano que se’l mireu amb calma i bons ulls. 

Amb la indiferència que em provoca saber qui visita aquest blog d’ençà que els programes que tenia no serveixen, em permeto sovint adreçar-me als lectors i lectores amb la sinceritat que he tingut en tot moment, des dels inicis. La integritat no necessita regles i sempre he estat una persona íntegre i respectuosa.  Sempre, òbviament, fins aquell punt on veig que la gent abusa de mi, em menysté sense motius i em culpabilitza per actes que m’atribueixen sense consultar-me. Sovint hi ha qui aprofita la meva bonhomia – perquè tinc molts defectes però també virtuts – per confondre-la amb la seva ceguesa intel·lectual (fruit de la poca maduresa). Aquí es produeix l’estat de confusió on se’t posen a la boca - o al cos – fets que no són teus i paraules que no et pertanyen.  Ja en passo, i molt, d’aquestes actituds. Als qui són addictes a no saber què volen, no els puc guarir més les seves ferides.   Sovint, només ens convé una senyal que doni sentit a aquella part del nostre en

Aconseguir que un autor et porti a un altre, sigui en l’àmbit literari o musical, cinematogràfic o artístic, és bàsic. Fer xarxa suposa tenir més vida i nodrir-te mes i millor. Hem d’aprendre cada dia alguna cosa nova o som morts.  La Liudmila Petrushevskaia, de qui vaig escriure en aquest post i amb qui vaig estar fa pocs dies, em va parlar d’una escriptora de qui ella, segons em deia, ha après molt. Cadascú té les seves fonts i la Liudmila ha begut de la saviesa de la Irène Némirovsky, una escriptora russa amb una història ben peculiar.  Nascuda a Kiev i d’origen jueu, la Iréne (foto) va començar a escriure de molt jove. La seva obra destaca per la qualitat literària, per la facilitat en crear estats i paisatges, en dotar als personatges protagonistes i secundaris de tots els elements necessaris. El 13 de juliol del 1942, els nazis la van capturar i deportar al camp de concentració d’Auschwitz on va morir un mes desprès a causa del tifus. Tenia 39 anys.  Potser per l

Hi ha persones amb qui el feeling és immediat, amb qui saps que faràs amistat per molts anys o per tota la vida, amb qui mantens una relació molt especial. A mi em passa amb la Victòria Forns. La vaig descobrir treballant per ella i el temps ha fet néixer una amistat bella. Quan la vaig convidar a llegir textos del meu llibre, la Victòria va acceptar a la primera. Recordo haver-li enviat “Invasió de camp” en format electrònic, per correu, perquè marxava uns dies a l’Alguer i aprofitaria per llegir-lo.  Des d’allí, des del meu estimat Alguer i la meva preuada illa de Sardenya, la Victòria m’anava enviant missatges comentant-me que estava meravellada per tot allò que llegia i lloant el meu treball. Al Metropol, la Victòria va intervenir com a amiga i no pas com a regidora o diputada al Parlament. Al Metropol, la Victòria em va regalar unes paraules molt belles i un moment que mai oblidaré. Us convido a viure’l. És curtet, breu però molt intens. 

Els seus contes van estar prohibits durant molts anys a Rússia perquè eren massa realistes i narraven les veritats del seu poble. Ella, va voler viure la història de la nena que troba pel camí pomes enverinades, sabates de vidre o madrastres malvades però va afegir a l’argument una altra nena orfe que compra pa i sabó i que, feta la compra, torna cap a la casa on conviu amb tres famílies més, on hi té una sola habitació privada perquè la resta és tot comuna.  Ella, l’escriptora, es diu Liudmila Petrushevskaia. Porta al cap, amb elegància, un barret que s’ha fabricat ella mateixa perquè, de fet, es dedica a escriure i fabricar els seus barrets. També canta. Sí, canta en un cabaret des de fa vuit anys, des de que en tenia 69. I diu que, dalt de l’escenari fa el mateix que a la seva cambra quan escriu, explicar històries. Diu que va voler ser actriu però que la van fer fora perquè un dia, quan començava en aquest art, va arribar tard. Privada de la capacitat d’actuar, es va pass

Redactava tot just ara la introducció a una entrevista que fa pocs dies he fet a un president d’una associació. I he recordat els vells temps de ràdio i premsa, quan a diari havia d’entrevistar a cinc, sis o set persones de diferents sectors i perfils diversos. El periodista es despulla davant l’entrevistat. Només mostrant els seus secrets, aconsegueix els de l’altra persona a qui ha de radiografiar emocional i intel·lectualment. Per a mi, molt personalment, entrevistar a la gent és una passió. No importa massa el tema a parlar, necessites la mirada del convidat responent-te i sentir com el missatge t’arriba i et motiva a fer un pas més, una nova pregunta, una darrera incursió que mai acaba sent l’última.  Quina bellesa ens empara quan som capaços de dialogar i generar espais interessants. Parlem menys del que pensem al llarg del dia. Però som capaços de sobreviure, tal volta per plaer, a l’exercici del silenci quan no som amb ningú (o no hi som).  Avui el nom del pos