Archive for de maig 2015
TRISTANY CLAMA AMOR A LA MEVA CAMBRA
Acabar la migdiada. Observar des del pati la teva
cambra. Imaginar-hi, allí inert i adolorida per les passions del cor, la dolça poncella
a l’espera d’amor. Són, tal volta, Tristany i Isolda.
Imagino que l’espera continua i que ell envia,
a la seva cerca, un missatger. Les paraules de Tristany són un clar d’angoixa
per l’absència en el desig dels cossos.
Agafa aquest anell, pren-lo. És un senyal d’enllaç,
de l’enllaç entre nosaltres dos. I quan arribis davant d’ella, fes que pugui
veure l’anell. Llavors sabrà que el meu cor la saluda, que només ella pot
donar-me consol i que si no fa res, moriria. Igualment li recordes el nostre
passat i la nostra tristesa però també l’alegria que té el nostre amor fidel.
Ho dic tot amb el desig que els nostres cors trobin esma per la inconstància
tot i el dolor i l’amargor d’estimar.
Disculpeu la narració, la tenia al cap i només
recordo aquest fragment d’amor perquè els altres són de tragèdia. La imatge, de
la cambra de l’hotel d’Altamura, és l’única part real d’aquest escrit. La
resta, com la vida, pura tragicomèdia.
PA SENSE CIRC
A Itàlia sempre hi ha qui fa l’espectacle, com
els romans al “circ” antic, sense que els ho demanis. Per eleccions, per
exemple, veus alguns candidats aplicar totes les seves arts, i no pas les
bones, al servei d’uns quants. Hi ha, per sort, els qui intenten amb propostes
aportar el “pa” que falta per aconseguir una certa igualtat en l’àmbit social i
per a totes les persones. Vaja, que es tracta de fer propostes coherents i
pensades per tota la comunitat enlloc de preparar solucions a mida només per
aquells que et voten.
A les eleccions municipals italianes sempre
aprens moltes coses. I moltes altres et sorprenen. Per sort, Altamura és la
ciutat del pa, la ciutat on es fa el millor pa de tota Itàlia. No ho dic només
jo, que conec el sabor i aroma del pa altamurà recent fet. Ho confirmen tants
altres ciutadans arribats de qualsevol punt del país.
Aquesta és una ciutat que promet pa però no
dóna circ. I a partir d’avui, amb els resultats de les eleccions a la mà, pot
quedar encara més demostrat. Auguri al nostre candidat! Auguri al Francesco i a
tot l’equip!
La foto: pa altamurà recent fet. Ummm!!!
BIANCA
Al Duomo d’Altamura hi ha ara una boda. L’espai,
imponent per la grandesa i l’elegància, acull la majoria de compromisos
matrimonials de la ciutat i no serà pas perquè no hi hagi altres esglésies.
Mentre observo els guarniments i entren els nuvis, una dona gran se m’apropa i
em diu:
- - Guarda! Che bella è, oggi, Bianca!
(guaita, que maca va avui la Blanca)
No conec a la dona ni a la Bianca, la núvia.
Però, veient la cara que fa i l’il·lusió que hi posa dient-m’ho, li responc:
- - Come sempe signora, come sempre. (com
sempre senyora, com sempre).
Jo m’allunyo per sortir de la catedral. La
dona va endavant, cap als primers bancs. Penso que és l’àvia de la Bianca. S’assemblen.
Els anys no li han pres tampoc la bellesa que manté al rostre. És un gran dia
per a tots avui.
MIRANT-ME
Vull sentir-me hoste de mi mateix, no
desitjo curar més les imatges de l’altre, els límits que em posa la pell. Sé
que aquesta llum no és suficient, sé que no queden sortides contra la negra
nit.
Vindran fosques estacions, temps de pregonar
les ignoràncies mentre es deshabiten els arbres del diàleg.
Em sé sol, i em sé meu, comparteixo la
mateixa soledat, la dels secs, la dels eixuts, aquesta soledat de la gent
d’argila.
Fugaç, seré feliç.
Tag :
PERSONAL
ÈCOUTE
La imatge atrapa el desig i el suspèn a l’instant
que fixa el misteri. Reté la passió i allibera el dubte. Posposa el silenci.
Moments abans havia oblidat el paraigües. No l’hagués obert en cas de portar-lo
a sobre. La seqüència següent em recorda que sempre hi ha olors. Tan sensibles
que només es perceben en la proximitat. O en la llunyania.
Tag :
PERSONAL
EXPERIMENT AMB SUÏCIDES
Fa dies que volia iniciar un experiment artístic i aquesta tarda m’hi he posat. Es tracta de fer una sèrie d’escultures amb pedra i plàstic que tenen de rerefons, potser com a essència, un text que he escrit prèviament. La primera prova no ha sortir malament. Cal millorar l’acabat i el sistema però els materials són prou vàlids.
De pedres n’hi ha de tot tipus i cal triar-les bé. Recordeu “el perquè de tot plegat” de Monzó? Doncs, això. Que hi ha pedres que es neguen a donar-se a la ciència (si ho puc dir així) i no sacrifiquen el seu cos petri i calcari per més que insisteixis. Les que jo he triat, però, han estat pedres dòcils. Fins i tot s’han deixat rentar sense escopir-me terra en senyal de protesta.
Aquesta primera escultura gira al voltant d’una
història, ja escrita, que protagonitzen diversos individus que volen matar-se.
El suïcidi col·lectiu s’inicia amb una sola persona. Després són dues. Al
final, hi ha un grup. Aquí, a la foto, la meva primera prova escultòrica: un
pas intermedi de l’escena amb els dos primers ciutadans suïcides que parlen.
Remata (mai millor dit) l’escena, una cançó
del Mazoni. Per a mi, una de les millors que té.
MIRADES
Un text que parla de molts sentiments, que
aglutina moltes passions, que neix en un dia tristot, rar. De tant en tant,
alguns ja ho sabeu, necessito escriure en castellà. El sempre deliciós Aute m’ajuda
molt a aconseguir-ho. Aquesta peça que he triat, on canta amb altres cantants,
no pot ser més deliciosa. Deixeu-vos endur amb calma.
MIRADAS
Sólo algunas veces la
mira para verla. Se asombra, él siente que el aire se espesa entre ellos. Ella
no lo sabe. Tal vez fue aquel día que tanto la miró a los labios que la
sonrojó.
¿Y ella? ¿Le mira para
verle? Sí. A veces. Aunque evita mirarle a los ojos desde otro día en el que
ella quedó un momento atrapada y él lo supo.
Ahora no lo recuerdan.
Ella dobla su abrigo y lo deja sobre la silla. Él coloca el suyo en otra.
Ríen, hablan como si jamás se hubieran asomado el uno al otro. Por un instante,
espeso, lento, él se ve cubriéndole las manos, ella avanzando la cara hacia un
beso.
Se sientan riendo,
hablando, mientras el tiempo vuelve a ser fluido.
MUNDUS NIHIL BONUM
Imagineu-vos una gota caient d’un tronc d’un
arbre i un ocell llepant-ne els filaments.
De tots els elements essencials que la
rodejaven va escollir fugir a la natura en un somni, compartir l’esperit tribal
en harmonia. Va fer reflexions fredes sota la soca dels arbres, entre les
humitats de les parpelles i les venes de fulles on reposava.
Va cercar les ressonàncies, el vent
pacificador que la bellugava i orientava, la pau de la muntanya, la neu de
l’estany.
De lluny va sentir el blau oceà, la
tempesta de l’estiu just ara que era hivern, el misteri del tròpic. Els colors
del bosc salvatge la portaven a xiuxiuejar amb els arbres, a embolcallar
l’aigua estancada, la seva aigua, captivant ones hipnòtiques en el naixement
del dia, el gloriós dia.
La terra parla i els arbres sempre criden!
Tag :
PERSONAL
NECESSITO LES FADES D’EN MAX
Sé que us vaig parlar d’aquesta història en una altra ocasió. Ho sé. Però quan tinc dies molt nostàlgics, com avui, em ve al cap i no puc parar d’escoltar la cançó que la vesteix. Aquest regne de fades que explica Max Manfredi és dolcíssim, meravellós i té la tendresa que necessito ara.
A la història... una senyora que somriu en una andana mentre passa el
tren. I un home que recull les coses, les posa a la motxilla i va corrent cap
al tren que ja marxa. Una noia jove amb un abric vermell saluda al seu nuvi i
no el veu. Però ella somriu i el saluda fins que, de cop i volta, ell puja al
tren i el tren surt. Ningú se’ls mira mentre es besen a distància però
s’endevina que s’estimen.
I hi ha un rei que oblida les coses pel carrer, un rei que sempre ho oblida
tot. I tot això potser només es veu des de la finestra del regne de les
fades... perquè un dia sortirem junts del cinema i sabrem que érem nosaltres
els actors.
Amb el Max, i els seus músics, vaig viure uns dies molt màgics (com la
cançó) l’any passat a Altamura. Compartir amb ell plat i taula, cafè i
conversa, i gaudir-lo amb el concert que ens va fer, va ser un regal que mai
oblidaré. Avui us porto aquest regne de les fades també a vosaltres. La foto a terres italianes amb
el Max, amb el Daniele i el Fabrizio (dos dels seus músics), completa aquest escrit que regala tota la
mística que li cerqueu i la serenor que desitgeu.
SILENCI, LA VIDA...
La vida es fa pas a pas en un monotonia que es
deleix per aprendre a créixer. El riu s’ha estancat en un anar i tornar per la
vida sense que les aigües sàpiguen aturar-se i assaboreixin altres frescors. Tan
sols el somni coneix el camí i els mots
es repeteixen dins del silenci.
Silenci…
La descoberta crida però l’egoisme vol només
escoltar el temps que dóna pressa als nous moments desconeguts. S’han fet massa
dolços per una maduresa que no ha tingut temps de néixer.
I les hores porten ara, en cada segon, la indiferència
de la vida robada per la pròpia vida.
La mort ha escampat el seu silenci.
Silenci…
El camí comença a poc a poc, com el somni
que s’havia creat en un desig de retrobar-se. Les petjades surten de
l’ofegament i cada mirada és ara un ample món per viure-hi. La lluita es fa
solidària.
El somriure ha crescut sobre un recull de
poemes i porta l’aigua del riu massa orgullosa per a mirar endavant. A la fi,
el crit vol viure. Ha sabut trencar aquesta foscor silenciosa.
Tag :
PERSONAL
REGALA’M
Regala’m les paraules usades, aquelles que primer van entrar pels teus ulls estant amb mi. Els secrets mai dits sota les paraules, dins els dies i la rutina, desa’ls ben endins del teu cor.
Camina sobre els mots. Sent. Un petó damunt del peu. Tendre. Sobtat i juganer. Pren-lo i posa l’altre peu.
Deixa’t que et miri. Tremolo. Transparent. Opac. Silenciós.
Anna Moura delecta
les teves oïdes, lectora o lector, amb aquesta joieta musicada. Deixeu-vos
seduir. A mi m’ho va fer a Lisboa. A vosaltres, ara i aquí.
SON
Mires al fons i el cor, que batega rere les teves petjades, corona el cel d’absències. El cos demana pausa i promet carícies als llençols de la nit. Saps que quan dorms ets una figura que escolta en secret els misteris de la fosca?
Assages com omplir els horitzons d’estels i
torturar-los tendrament fins la follia, per llençar-los, extasiats, dins del
buit de la teva cambra.
Rondines els pronoms que reboten lleugers al
mapa dels teus ulls. Lentament, guardes les mans i navegues més enllà de la
pluja que fan els teus cabells, ara cabdells desfets. Cabdells negres i
amorosits per la lluna.
Imagines espills cavalcant al bell mig dels llavis,
encens la lluna per il·luminar-te i conèixer a fons les teves transparències. I
l’aire es belluga a cop de veu de violi. Al matí hauràs recollit l’escuma de les roques
i confiat en els estels. El dia seguirà caient.
Ara, les cames han marxat i els peus han anat de passeig. Ho omples tot de somriures abans de la son. Els teus ulls ocupen l’espai, infinit. El teu primer silenci serà per trencar síl·labes: dor-mir-per- ser- hi-a-ra.
Ara, les cames han marxat i els peus han anat de passeig. Ho omples tot de somriures abans de la son. Els teus ulls ocupen l’espai, infinit. El teu primer silenci serà per trencar síl·labes: dor-mir-per- ser- hi-a-ra.
FISIONOMIA DE L’ANÍS
Hi ha poques noies tan maques com
la que anuncia, tancada dins l’etiqueta i amb un somriure, l’anís de “La Cordobesa”, una marca d’anís desconeguda i tant bona i més agradable que “El
Mono”.
Pot ser una al·lucinació però
aquesta criatura delicada ha de tenir la seva vida pròpia. Que farà un dia normal
?, un mati a primera hora, abans que l’amo del bar obri portes?
Es prepara per la dura jornada i,
més o menys, deu ser així.
Es contempla al mirall que té al
darrera de la porta de la seva habitació. S’ha recollit els cabells amb tot de
pinces, s’ha pintat la boca de vermell i els ulls de color verd, i intenta
tancar-ne un per veure amb l’altra si li queda bé.
Es somriu i s’envia un petó que
el mirall li torna. S’estudia minuciosament, és exigent i no es perdona cap
imperfecció; aquesta part una mica massa sortida del començament de la cuixa,
els malucs que troba una mica massa amples...
El seu punt dèbil són els peus
que troba que té massa grossos i amb els dits plens de vermells i de bonys del
frec de les sabates que sempre porta massa estretes. No els ensenya mai els
peus, i si anés a la platja els enterraria a la sorra perquè no se li veiessin.
Quan sigui gran i visqui sola se’ls operarà i se’ls farà petits, amb els dits
ordenats, alineats i no com ara que té el segon molt més llarg que el gros.
Els cabells si que li agraden:
els té com el blat fosc, ondulats, molt llargs, i se’ls renta cada tarda perquè
amb el vapor de la cafetera, quan fan un cigaló i apropen l’ampolla on viu, li
queden fastigosos.
Les espatlles les té rectes i
arrodonides i els braços, com les cames, llargs i prims, i li agraden. I al mes
de març si no fos perquè es dins l’etiqueta de l’ampolla ja aniria amb
pantalons curts.
Té el ventre llis i la cintura
prima però no està prou segura que li agradin els seus pits, se’ls mira - els té
rodons, blancs i durs - i no sap si té els pits que ha de tenir.
Esta enamorada del jove que viu a
l’etiqueta de Beefeater però sap que és un amor impossible, no hi hauria bona química
i si s’ajuntessin acabarien malament.
Alguns la prefereixen dolça i
altres que sigui seca. Ella això no ho acaba d’entendre i pensa que és culpa de
l’ampolla més que del gust de qui demana la copa.
Tag :
ANÍS LA CORDOBESA,
PERSONAL
NOSTÀLGIA DORMINT O DESPERTANT
Despertar i no sentir o dormir i no recordar. Avui no m’aclareixo, faig olor a habitació tancada i no sé on posar els mobles vells que ja no em serveixen. Avui, he fet un forat a la nostàlgia i al dubte. Ara perdo les paraules mentre escric i noto com la meva antiga tempesta de vida s’apaga. Els bons propòsits, arraconats, tornen a buscar-me i percebo una tragicomèdia passatgera que em crearà nous escenaris i arguments.
Escric tot això, curiosament, escoltant Yann
Tiersen al piano i la veu, sempre enamoradissa, de la Claire Pichet. Em passa,
molt sovint o sempre, que escoltant-los se m’obre l’abisme del pensament i tot
rutlla d’una altra manera. Quan l’escolto el trobo a faltar (llegiu aquí). Em
passa amb altres amistats que tinc repartides per aquest món vell i ensalvatgit.
Fa tot just una setmana la nostàlgia em venia conversant amb el Benabar (llegiuaquí). La vida és així de delicada i tendra, és plena de mirades o veus que t’acaricien
i estimes. Potser és desig o potser afecte però no podem fugir fàcilment dels
sentiments de benvinguda i comiat.
Ara, obro les finestres de casa i deixo que la
nit perfumi el meu llit, habiti la meva casa i calenti la meva primavera. La
melodia la posen ells dos. Més tard, un altre post.
Tag :
PERSONAL
LLUNA DE SILENCIS
Sembla senzill aquest trencaclosques però, tanmateix, li manca una peça. Grisa és la sortida d’aquest laberint i esquerp el paisatge: equilibri entre roques i coralls. Però al fons, hi ha miratge de llum. Al fons del paisatge, acaba el dia que anuncia un peix que és lluna mentre cau, sol, el silenci trencadís només a cop d’aleta.
Sota
el mar hi ha fosca en el cel, fugida blava. El tràfec d’emocions es
capbussa en humitats i no hi ha dolçor. Comença, ingràvida, la festa impensada
de la calma i les carícies lleus de les bombolles. La reclusió en un llit de sorra
antiga porta a la pèrdua de l’amagatall de nits avorrides.
Aquí,
a baix, les paraules tenen el temps just perquè el present les angoixa i
espanta amb el talús de la pèrdua de síl·labes. De tornada, feta la reconquesta
del planeta marí, tot creix i giravolta. La superfície acull un paisatge que,
un altra cop, repeteix els gestos dels qui naveguen i la impuresa dels qui
s’ofeguen.
Aquí,
a baix, un se’n adona que la humanitat està perduda perquè hem abandonat la
sàvia costum d’investigar l’ànima.
Aquest post s'acomiada amb una joia musical de Battiato que regala silenci i calma. L'escrit que llegiu és el número 2000 que publico en aquest blog d'ençà de la seva obertura.
Aquest post s'acomiada amb una joia musical de Battiato que regala silenci i calma. L'escrit que llegiu és el número 2000 que publico en aquest blog d'ençà de la seva obertura.
Tag :
PERSONAL
UN ANY MÉS SENSE EL GIOVANNI
Avui fa 23 anys que la màfia siciliana va decidir acabar amb la vida d’una de les
persones més integres que ha tingut Itàlia, el jutge Giovanni Falcone. Acabava
d’aterrar a Palermo i quan passava per l’autovia que uneix l’aeroport i la
capital siciliana va esclatar la carretera sencera. Salvatore Riina, destacat
membre de la Cosa Nostra, havia ordenat col·locar mil quilos d’explosius i la
detonació va tenir els seus efectes. A més del Giovanni Falcone, va morir la
seva dona, Francesca Morvillo, i els membres de la seva escorta Rocco Di Cillo,
Vito Schifani i Antonio Montinaro.
Recordo
encara el monòlit aixecat just al punt on va tenir lloc l’explosió quan vaig
viatjar per primer cop a Sicília. L’escultura té una placa amb el nom de les
cinc víctimes de l’atemptat i quan els veus et posa els pèls de punta només de
pensar en les dimensions de l’atrocitat de la màfia. Dalt a la muntanya, a pocs
metres del punt fatídic, es veu una petita caseta blanca que és el punt des
d’on van detonar els explosius.
Falcone
va ser valent tota la seva vida. Era un jutge que va dedicar la seva carrera a
combatre la màfia sent conscient que la tasca era més que difícil i que ell
estava permanentment condemnat a mort. Era l’objectiu de la Cosa Nostra i al
final van acabar amb ell, la persona, però no amb els seus pensaments. Falcone
va deixar desenes de frases per la posteritat, moltes d’elles es poden veure
encara a vídeos penjats a Youtube on també hi ha entrevistes fetes dies abans
de la seva mort que us recomano.
Ell,
Falcone, reconeixia que tenia por però acte seguit deixava anar frases valentes
com aquesta: El covard mor diverses vegades a la vida. El valent només
mor un sol cop.
La
foto que triat avui és de l’any passat i està feta a Tarragona perquè la seva
germana Maria, presidenta de la Fundació Giovanni i Francesca Falcone, va rebre
un dels Premis Ones Mediterrània. I al dinar previ al lliurament dels premis
vaig tenir el plaer de regalar-li un exemplar del meu llibre “Aforo Completo”
que va començar a llegir mentre esperàvem el primer plat. Venia acompanyada de
la seva cap de premsa i recordo que les varem anar a buscar a l’aeroport del Prat
i varem anar a sopar a la Plaça del Rei de Tarragona on es va produir una
conversa amena i agradable. Ella, la Maria Falcone, em va regalar dos llibres:
un que ha escrit ella mateixa sobre el seu germà i un altre sobre la fundació
Falcone.
Com
diu la frase italiana quan es parla de Falcone: es podrà aturar a un home
però mai les seves idees i conviccions que seguiran caminant sobre les cames
d’altres homes. Per acabar, i aviso de la duresa de les imatges, us
deixo amb un vídeo on veureu els efectes de l’atemptat i la commoció del dia
del funeral celebrat a Palermo on parla la vídua de l’escorta Vito Schifani.
Totes les imatges són reals. A Falcone el va substituir el jutge Paolo
Borsellino de qui en parlaré d’aquí unes setmanes. Ja arribarà el moment.
TEMOR (EXCITACIÓ)
Després de tres
mesos intensos de treball d’àmbit polític, avui he aconseguit dormir de nou les
sis hores diàries habituals. Ara, llevat i fresc, torna a envair-me la poesia,
l’abisme de les lletres on tan plàcidament reposo amb el temor (excitació) de
saber-me orfe de mots en qualsevol mal gest. La poesia és, sobretot, el
cansament d’entrar en una paraula. Jo segueixo escrivint per tocar la vida dels
altres però també perquè sóc un inconformista nat i necessito notar al meu
costat la imperfecció dels meus actes.
El veritable
conformista és aquell que sempre explica les seves contradiccions. Jo, les visc
però me les guardo. No per l’egoisme de tancar-me en un món, el meu, poc
inaccessible. Em dono a aquelles persones que saben entrar als porus de la meva
pell de puntetes, xiuxiuejant-me a cau d’orella el seu crit silenciós o a cop
de rialla muda. Envoltat de plaers petits i ganes de ser-hi, prenc nous apunts
de pensaments propis per a pells alienes. El que acabo d’escriure ara, és
aquest:
En la soledat
humana, el naufragi no és cap desesperació. És dispersió de sentiments.
Més tard, al
capvespre, un segon escrit però de caire més... humit i hermètic.
Tag :
PERSONAL
QUAN ESCRIC
Aquest divendres m'han entrevistat, per parlar
de la meva literatura, els companys del diari "Corriere della sera". Ha
estat una conversa agradable on hem parlat de les meves últimes creacions traduïdes
a l'italià i molt especialment de la nova criatura, Invasió de Camp, que
presentaré el proper mes de juliol al país veí. M'han plantejat un exercici
senzill a priori tot demanant-me que expliqués què sento quan escric. Aquesta
ha estat la meva resposta que comparteixo amb vosaltres.
QUAN ESCRIC
Quan escric, al buit de la ment hi fluctua el
pensament vacil·lant en el desordre de les idees. Inicialment guanya l'imperi
del no res, venç la sensació d'una inexistència perenne, la meditació sobre
l'absència de qualsevol cosa. Em pregunto on és la consciencia i on va a parar.
No em falta la força de l'esperit, ni la veritat del cor, ni tan sols perdre la
por a habitar cambres desertes.
A base d'escriure, cuso els anys amb els
danys. Si remiro els temps passats, els moments confusos d'allò que sóc, el cos
se'm perd. Les mil temptacions de l'acció quotidiana se'm corrompen pels gestos
i per la dinàmica del temps que em condemna. No m'exilio pas en la decadència
dels somnis ni en les condemnes compartides que podrien ofegar les meves llibertats.
El meu diàleg amb les paraules no perd sang.
Sempre hi ha la incògnita del temps que resolc sense dolor ni caos. Les
ferides, quan les paraules es fan amants entre elles, són invisibles. Quan
escric, visc en la ignorància d'alguna cosa que desconec i em dóna mestratge.
Esdevinc, escrivint, un pagès emocional.
Tag :
PERSONAL
CAPRICI SENTIMENTAL
Davant dels ulls del teu amor, la vida
no té secrets. És la persona dels teus versos, la de les papallones
que, dintre teu, provoquen la passió del viatge que no vols que acabi. Saber
estimar és la virtut de qui cau al penya-segat eternament i llisca pels núvols
efímers.
Són fredes les cambres buides d'afecte. Les inquietuds
s'hi obren amb el pas dels anys i el vent besa les parets. El món té un
sentiment immutable quan els nostres hiverns ja no ens fan de refugi.
Sempre hi ha un cor que envaeix la felicitat
del somni d'un altre. I ens preguntem com serà l'últim dia del nostre segle,
què se'n farà de les cases que hem habitat, de les pells ditejades a plaer,
dels universos descoberts i els objectes perduts que no varem guardar als
calaixos del cor.
L'amor condueix a la follia però és un caprici
sentimental salvable.
Tag :
PERSONAL
MORIR EL PASSAT
Retorno de nits buides de pell, perdut
entre tants somriures oferts a l’atzar, entre mirades fetes de llavis erms, mai
un bes.
Com en converses profundes llegeixes els
meus ulls. Llançada a l’onada de blanca aigua, respons a tots aquells dubtes alliberats
de ressentiment. I, quan la cambra vol reprendre el temps aturat, et lliures a
tu mateixa: el meu cos.
La dispersió es concentra, sóc allò més
conegut. Res no saps de l’oblit i braços i mans, peus i cames, s’entrecreuen
com en un present. Tot acaronant-me t’apropes amb netedat incapaç de delimitar
la geografia del contacte.
Reprens l’esguard que tu saps que no
bastarà per conciliar-nos i la carícia es mou com un carrer en ple matí. El bes
és indòmit com un vent de lluny i els amagatalls del meu ventre reviuen aquells
mil moviments.
Entre els meus braços et sé perduda i jo m’aboco
al vertigen de no oblidar desitjar-te i sí estimar-te. Estimar-te encara que
ens perdem en qualsevol nit d’estiu. Després, només quedaran les deixalles.
Nota: en una estona, el tercer post del dia. Ple de papallones.
Nota: en una estona, el tercer post del dia. Ple de papallones.
Tag :
PERSONAL
LES COSES QUE GUARDO
D’ella ja us en he parlat en altres ocasions,
del projecte en comú que aviat (en mesos) veurà la llum i que serà fruit del
treball ja fet fins ara. Unir poesia i música és fàcil si hi ha sincronia. I
aquí hi és. Aquest primer post d’avui divendres – perquè n’hi haurà un altre en
un parell d’hores – és vida pura que em passa per les venes i acaba a les partitures.
I és també imatge, la visualització igualment poètica de la partitura traduïda en
dolcesa o duresa. Que cadascú agafi el got per la part que vulgui.
TEXT
I dius que no tornaràs mai més, cansat de la
lluita amb els demés. Et cau la jaqueta a mig costat, ningú no ha dit que el
futur costés barat.
Les coses que guardo al meu rebost, la mel que guardava al meu rebost, és teva… I no em desis en el temps… no em desis dins del temps.
L'abella atrapada dins del cotxe va de puntetes rondant per les maletes, de lletres i papers que guardo en el meu cor, lluny del meu record. I pesa dins un dolç amor que ara marxa en pau i diu adéu siau… Bogeria… Disenteria… Te'n vas lluny d'aquí a un altre país!
Les coses que guardo en el meu cor, la mel que guardo al meu rebost, és teva. I no em desis dins del temps. Temps.
Les coses que guardo al meu rebost, la mel que guardava al meu rebost, és teva… I no em desis en el temps… no em desis dins del temps.
L'abella atrapada dins del cotxe va de puntetes rondant per les maletes, de lletres i papers que guardo en el meu cor, lluny del meu record. I pesa dins un dolç amor que ara marxa en pau i diu adéu siau… Bogeria… Disenteria… Te'n vas lluny d'aquí a un altre país!
Les coses que guardo en el meu cor, la mel que guardo al meu rebost, és teva. I no em desis dins del temps. Temps.
Tag :
PERSONAL
SOMNI D’ORENETES I ÀNGELETS
Les orenetes. El cel de la tarda és ple d’orenetes.
Milers de ràpides taques negres en l’infinit, que es perden ràpidament entre les
xemeneies. No puc contar-les. Passen per damunt meu constantment, incansables.
Els núvols tenen un to blau-gris, lilós. Darrera
d’ells el cel, és d’un color blau claríssim, transparent.
Un àngel ros en un balcó. Una nena petitona, de
ditets tendres i rosats. Al seu caparronet té rinxols d’or com a corona. Mira
les orenetes i el cel amb els seus ulls blaus, tan blaus com el cel. Ulls
estàtics, vius, perduts en la inmensitat interior.
Els ulls blaus de l’angelet d’or, es confonen entre
els tons blavosos del cel. Es diria que dues llagrimes de pluja blava li havien
quedat a l’iris.
La nena agafa un paper i un llapis amb les seves
manetes rodanxones. L’obsessiona alguna cosa … les orenetes!.
Mou el llapis sobre el paper i dibuixa alguna cosa
semblant a una oreneta. La pinta de color blau…
Es fa fosc. Els nuvols son més foscos, ja més
grisos que liles. Entre ells guaita la lluna, groga, blanca, i es torna a
amagar. De segur que té vergonya, pensaria la nena com cada vespre. Pero avui
no pensa en la lluna. Avui ha descobert la inmensitat de l’espai.
Tot s’enfosqueix.
La mare va a buscar la nineta al balcó.
La nena mira l’infinit. Qui sap què pensa. Potser se sent molt petita.
Si, la nena pensa en la vida i en la mort. Pensa en
el temps i l’espai. Creu en l’eternitat.
Avui ha descobert l’infinit, avui, mirant les
orenetes.
La mare entra l’angelet a la casa, i recull el
dibuix. Se’l queda mirant, però només veu una oreneta blava.
Jo, al meu pati, descobreixo que l’oreneta reflexa
la inmensitat de l’exterior.
Tag :
PERSONAL
PALADAR D’AIGUA
Fuig l’equilibri del món quan basteixes ponts
i en cremes altres. Processó interior, la ciutat que et viu endins, et dóna
pau i amistança els sentiments en moviment. Els ecos ciutadans et corquen
el deliri.
Rius del temps passat, mirall obscur que
enreda els teus desitjos. I et plau guardar els estels que cauen fregant els
teus sentits
Aïlles del misteri, tancat al teu rostre, la
penombra vestida de foguera. Despertes la calma en el gest del foc i les
paraules humides regalimen fent gotims poligonals. Pronuncies, poc a poc i de puntetes, alguns
mots. Però et silencies.
Com la pluja en la distància, t’espanta l’hivern.
Viatges i escoltes la teva veu com si es tractés d’una pell amarada. Et
cerques, de bell nou, en la solitud de l’aire.
Tens la calma dels marges en les petjades
desmesurades pel fred. Ara que plou lentament, les carícies de l’aigua són com
un cos ple d’arbres. I quan toques de
peus a terra, te’n vas a places que tenen noms que has oblidat però et són
teves.
Amb placidesa, l’oceà dels teus cabells cull
les paraules i omple càntirs de mots. I per les muntanyes pugen, camalligades
al vent, síl·labes acaronades pels teus llavis.
L’herba humiteja els turons i es repeteix la
quadratura del cercle que et comença als peus i se t’acaba a les llunes que
guarden, confiades, les teves parpelles. La lleugeresa és la teva precisió, no
abandonis l’atzar.
INVASIÓ DE VÍDEOS (6): L’AUTOR
Us convido, com amb els altres vídeos, a que
dediqueu una estona del vostre temps a mirar i escoltar. Vaig parlar de molts
moments i moltes persones que han estat molt especials a la meva vida. Espero
que us agradi.
Tag :
INVASIÓN DE CAMPO,
VÍDEOS
EMBOGIR
Bukowski deia que algunes persones no embogeixen
mai i concloïa que si no embogien devien tenir una vida horrible. En certa mesura, l’autor més
plausible del realisme brut, tenia molta raó. Cal, en algun moment dels nostres
dies, embogir i perdre el nord, els papers i les formes, el seny, el cap, el
senderi. Si ens ho proposem, i si pensem en el dia a dia, tenim motius per a
fer-ho.
La vida que ens fa feliç, no ho és tant per
més que ho dissimulem. Fixeu-vos-hi, feu una ullada al vostre voltant més
proper. No aprenem res de la trobada amb altres persones, no sabem superar les
dificultats, no ens enfortim permanentment, no ens respectem ni perdonem, ni
tan sols ens corregim. Ens molestem a nosaltres mateixos i no sabem estimar als
qui tenim a prop malgrat ens delectem amb els més llunyans per amor a les
distàncies.
I passem els dies sent feliços o pensant que
ho som. És fàcil embogir però no ho fem. Si quan ens passen certes coses ens miréssim
al mirall i ens somriguéssim, ens observéssim amb afecte, ens apropéssim a
nosaltres mateixos i ens assentéssim al nostre costat mateix, seriem uns bons
bojos i uns bon humans. Us heu preguntat mai què en pensa de vosaltres aquell a
qui teniu davant quan el mirall us posa cara a cara?
Calleu i no li dieu res. Per la por a saber
certes coses, a perdre el nord i el seny, les formes i els papers, el cap i el
senderi. Tal volta la vida.
Tag :
CHARLES BUKOWSKI,
PERSONAL
TOKONOMA, TANIZAKI
Els japonesos tenen bondat narrant les seves
històries i faules, destil·len respecte cap a totes les paraules i especialment
cap a les gramaticalment menys dòcils. Junichiro Tanizaki és un clar exponent
del que us explico. Avui he enllestit la
lectura de “Hay quien prefiere las ortigas”, una de les seves obres menys
conegudes però, sota el meu parer i havent-ne llegit tres més, una de les més
completes i enriquidores.
Ara però, més que escollir un fragment d’aquest
llibre que he enllestit, vull compartir dos paràgrafs d’una altra obra seva
que, sota la meva humil opinió, us pot aportar més. És un petit tast de “Elogio
de la sombra” on Tanizaki explica, amb senzillesa i bellesa visual, les
diferències entre els hàbits dels occidentals i els orientals. No se’n està de
comparar tots els detalls, elements i accions.
He escollit el moment en que parla dels
tokonoma que són aquells espais buits i nets on ells passen moltes hores del
dia. Llegiu i noteu les diferències amb passió i calma. I llegiu als autors
japonesos, són una aposta segura.
En una palabra, nuestros antepasados, al igual
que a los objetos de laca con polvo de oro o de nácar, consideraban a la mujer un ser insuperable de la
oscuridad e intentaban hundirla tanto como les era posible en la penumbra; de ahí aquellas
mangas largas, aquellas larguísimas colas que velaban las manos y los pies de tal
manera que las únicas partes visibles, la cabeza y el cuello, adquirían un relieve
sobrecogedor. Es verdad que, comparado con el de las mujeres de Occidente, su torso,
desproporcionado y liso, podía parecer feo. Pero en realidad olvidamos aquello que nos resulta
invisible.
Consideramos que lo que no se ve no existe. Quien se obstinara en ver esa fealdad sólo conseguiría destruir la belleza, como ocurriría si se enfocara con una lámpara de cien bombillas un tokonoma de algún pabellón de té. ¿Pero por qué esta tendencia a buscar lo bello en lo oscuro sólo se manifiesta con tanta fuerza entre los orientales?
La foto del post és la portada de “El tatuador”.
Tag :
JUNICHIRO TANIZAKI,
LLIBRES
REFLEXIÓ A CURTA DISTÀNCIA
Rellegint a Schopenhauer he recordat avui els tres punts que, segons ell, conformen la
sort dels mortals. Allò que som (en base a la personalitat), allò que tenim i
allò que representem (en funció de
l'opinió que els altres tenen de nosaltres). Diu Schopenhauer que en funció
d'aquestes actituds, hom sap practicar l'art de ser feliç.
No explica però, perquè cada persona és un
món, altres qüestions molt importants i decisòries a la vida de qualsevol
persona. Si llegiu l'obra "Parerga y Paralipónema" , una de les
moltes meravelles de Schopenhauer, traureu molt suc als seus pensaments. Alguns
els trobareu casolans perquè ja els haureu viscut. Altres us estaran succeint
sense que ho sapigueu. I n'hi ha uns altres que viureu.
No oblideu mai que la història és un període
de temps breu que es repeteix amb diferents protagonistes i en diferents
escenaris. Allò que Schopenhauer va apuntar fa un segle i mig, ja ho havia
viscut algú dos segles abans i ho viu ara mateix una altra persona.
La meva nòmina personal de pensadors la
completen, per exemple, Marc Aureli, Michel de Montagine, La Boetie, Sèneca,
Ciceró o Epicur. La felicitat és una doctrina. L'aconseguim amb ajuda exterior,
la treballem interiorment i ens hi ajuda, com deia al principi, allò que som i
allò que tenim. El què representem , la nostra projecció, esperona als altres
per iniciar ells el procés.
INVASIÓ DE VÍDEOS (5): MANOLO
Amb ell fa més de 25 anys que ens coneixem i els
darrers anys ens lliga, a més d’una estreta relació d’amistat, la vesant
laboral. El Manolo és també amic de la resta de convidats i convidades d’aquell
dia al Metropol i d’aquí que fes una presentació tan exquisida com la que us convido
a veure a continuació. Com els altres vídeos, us recomano que se’l mireu amb
calma i bons ulls.
REFLEXIÓ A MITJA VEU
Amb la indiferència que em provoca saber qui
visita aquest blog d’ençà que els programes que tenia no serveixen, em permeto
sovint adreçar-me als lectors i lectores amb la sinceritat que he tingut en tot
moment, des dels inicis. La integritat no necessita regles i sempre he estat
una persona íntegre i respectuosa.
Sempre, òbviament, fins aquell punt on veig
que la gent abusa de mi, em menysté sense motius i em culpabilitza per actes
que m’atribueixen sense consultar-me. Sovint hi ha qui aprofita la meva
bonhomia – perquè tinc molts defectes però també virtuts – per confondre-la amb
la seva ceguesa intel·lectual (fruit de la poca maduresa). Aquí es produeix l’estat
de confusió on se’t posen a la boca - o al cos – fets que no són teus i
paraules que no et pertanyen.
Ja en passo, i molt, d’aquestes actituds. Als
qui són addictes a no saber què volen, no els puc guarir més les seves ferides.
Sovint, només ens convé una senyal que
doni sentit a aquella part del nostre entorn on hi havia confusió o dubtes. I
com arriscar-se és sempre la resposta, els comiats són només petits gestos,
tant puntuals com les benvingudes.
Al final, i concloc, tinc clar que... som de
tots aquells que ens tracten bé.
Tag :
ARTICLES SOCIETAT,
PERSONAL
LIUDMILA BEU DE LES FONTS DE LA IRÉNE
Aconseguir que un autor et porti a un altre,
sigui en l’àmbit literari o musical, cinematogràfic o artístic, és bàsic. Fer
xarxa suposa tenir més vida i nodrir-te mes i millor. Hem d’aprendre cada dia
alguna cosa nova o som morts.
La Liudmila Petrushevskaia, de qui vaig escriure en aquest post i amb qui vaig estar fa pocs dies, em va parlar d’una escriptora de qui ella, segons em
deia, ha après molt. Cadascú té les seves fonts i la Liudmila ha begut de la
saviesa de la Irène Némirovsky, una escriptora russa amb una història ben
peculiar.
Nascuda a Kiev i d’origen jueu, la Iréne
(foto) va començar a escriure de molt jove. La seva obra destaca per la
qualitat literària, per la facilitat en crear estats i paisatges, en dotar als
personatges protagonistes i secundaris de tots els elements necessaris. El 13 de
juliol del 1942, els nazis la van capturar i deportar al camp de concentració d’Auschwitz
on va morir un mes desprès a causa del tifus. Tenia 39 anys.
Potser per la curta i intensa vida que va tenir
Némirovsky, la Liudmila l’admira encara més. En parla molt sovint i molt bé.
Avui, com a mi la Liudmila m’ha captivat, comparteixo l’inici d’una de les
principals obres de la Iréne, una que es diu “El vino de la soledad”. És aquest:
En la
región del mundo donde había nacido Elena Karol, el atardecer se anunciaba con
una espesa polvareda que giraba lentamente en el aire y luego volvía a posarse
en la tierra con el relente nocturno. Una turbia luz rojiza vagaba por la
franja inferior celeste. El viento llevaba a la ciudad los aromas de las
llanuras ucranianas, un tenue y acre olor a humo y la frescura del agua y los
juncos que crecían en las márgenes del Dniéper...
INVASIÓ DE VÍDEOS (4): VICTÒRIA
Des d’allí, des del meu estimat Alguer i la
meva preuada illa de Sardenya, la Victòria m’anava enviant missatges
comentant-me que estava meravellada per tot allò que llegia i lloant el meu
treball. Al Metropol, la Victòria va intervenir com a amiga i no pas com a regidora
o diputada al Parlament. Al Metropol, la Victòria em va regalar unes paraules
molt belles i un moment que mai oblidaré. Us convido a viure’l. És curtet, breu
però molt intens.
MADAME LIUDMILA, LLETRES I CABARET
Els seus contes van estar prohibits durant
molts anys a Rússia perquè eren massa realistes i narraven les veritats del seu
poble. Ella, va voler viure la història de la nena que troba pel camí pomes
enverinades, sabates de vidre o madrastres malvades però va afegir a l’argument
una altra nena orfe que compra pa i sabó i que, feta la compra, torna cap a la
casa on conviu amb tres famílies més, on hi té una sola habitació privada
perquè la resta és tot comuna.
Ella, l’escriptora, es diu Liudmila Petrushevskaia.
Porta al cap, amb elegància, un barret que s’ha fabricat ella mateixa perquè,
de fet, es dedica a escriure i fabricar els seus barrets. També canta. Sí,
canta en un cabaret des de fa vuit anys, des de que en tenia 69. I diu que,
dalt de l’escenari fa el mateix que a la seva cambra quan escriu, explicar
històries. Diu que va voler ser actriu però que la van fer fora perquè un dia,
quan començava en aquest art, va arribar tard. Privada de la capacitat d’actuar,
es va passar molts anys imaginant que pujava damunt d’un escenari. I ara ho fa
cada dia.
Ha estat màgic, com els seus contes barrocs,
conèixer-la en persona aquesta tarda, poder-hi compartir una xerrada a soles
durant més de dues hores, escoltar amb calma el seu discurs seré. La pau en la
conversa és sempre cultiu mental d’aquell que preconitzo i reclamo a tots els
qui estimo i aprecio. Acaben de publicar a Espanya el seu últim llibre que es
diu “Érase una vez una mujer que sedujo al marido de su hermana y se ahorcó”. Avui ella ha estat aquí i ha marxat amb un exemplar dels meus llibres. Jo tinc ara a les
mans dues de les seves obres i el seu correu electrònic directe amb el
compromís, que m’ha fet assumir ella, de contactar-la com a mínim un cop cada
sis mesos. No crec que pugui complir-lo. El cap em demana augmentar la dosi i
fer el contacte més assidu, potser un cop al mes i el temps dirà.
De la Liudmila se’n poden escriure moltes
coses i recordar-ne tantes altres. Ha estat Premi Nacional de les lletres
russes, Premi Stanislavski i Premi Mundial de Fantasia entre molts altres.
Acabo destacant un fragment on ella mateixa parla de la seva infància, en un
text que colpeix, i que diu així:
Nací en Moscú, en 1938; soy una niña de la guerra, de la destrucción y de las detenciones. Mi generación fue testigo de muchas cosas: el hambre y el frío, la vida sin luz y sin ropa de abrigo. Los hospicios infantiles fueron nuestra salvación. Luego se reanudó la vida normal si se puede llamar vida normal a un colchón sobre el suelo – un colchón para mi madre y para mí -.
Nací en Moscú, en 1938; soy una niña de la guerra, de la destrucción y de las detenciones. Mi generación fue testigo de muchas cosas: el hambre y el frío, la vida sin luz y sin ropa de abrigo. Los hospicios infantiles fueron nuestra salvación. Luego se reanudó la vida normal si se puede llamar vida normal a un colchón sobre el suelo – un colchón para mi madre y para mí -.
Aviat us en parlaré més d'ella. Val la pena que us la descobreixi, que us regali les meves vivències amb ella. Serà un plaer.
ENTRE-VISTES
Redactava tot just ara la introducció a una
entrevista que fa pocs dies he fet a un president d’una associació. I he
recordat els vells temps de ràdio i premsa, quan a diari havia d’entrevistar a
cinc, sis o set persones de diferents sectors i perfils diversos. El periodista
es despulla davant l’entrevistat. Només mostrant els seus secrets, aconsegueix
els de l’altra persona a qui ha de radiografiar emocional i intel·lectualment.
Per a mi, molt personalment, entrevistar a la
gent és una passió. No importa massa el tema a parlar, necessites la mirada del
convidat responent-te i sentir com el missatge t’arriba i et motiva a fer un
pas més, una nova pregunta, una darrera incursió que mai acaba sent l’última.
Quina bellesa ens empara quan som capaços de
dialogar i generar espais interessants. Parlem menys del que pensem al llarg
del dia. Però som capaços de sobreviure, tal volta per plaer, a l’exercici del
silenci quan no som amb ningú (o no hi som).
Avui el nom del post té una significació.
Perquè entre mirada i mirada, vista i vista, hi ha els espais que hem de cercar
per entendre a qui tenim davant. El meu estimat Montaigne remata el text: Mi
vida ha estado llena de terribles desgracias, la mayoría de las cuales nunca
sucedieron.
INVASIÓ DE VÍDEOS (3): BARTOLOMEO
A la tarda havíem parlat per Facebook i m’havia
desitjat molta sort. Ara, no el podia veure allí al mig. Això és el que vaig
pensar però res més lluny. Bartolomeo havia vingut a Tarragona, sense avisar a
ningú, només per assistir a la presentació i estar al meu costat en aquell
moment.
El vaig fer intervenir i acabada la
presentació vam anar a sopar junts, amb altres amics, a la Plaça de la Font.
Després varem tancar alguns locals nocturns del centre i a mitja matinada ell
va anar a l’hotel i jo cap a casa. Al matí següent, amb la bona companyia del bon
amic Manolo Rivera, varem acompanyar-lo fins l’aeroport del Prat.
El regal de la seva presència va ser únic. Fa
anys que no tenia tantes emocions com les sentides en el moment de veure’l allí
al mig, al Metropol, dient-me: hola hermano!
La vida val la pena per aquestes coses. Les
tristeses es complementen gràcies a les alegries i sovint la balança és
positiva quan fem anàlisi temporal. Avui us convido a veure el vídeo on ell, el
Bartolomeo, llegeix una part del pròleg del llibre. És un moment molt especial
que vull compartir amb vosaltres.
EL COS DEMANA AVENTURES NOVES
Fa un parell de dies, passejant de bon matí
per un bosc que vaig descobrir fa ben poc, vaig notar que el cos demanava de
nou un canvi i aire fresc. Vaig notar la sensació d’haver de volar de nou amb aquella llibertat
que tens quan surts de casa un dia i no tens obligació de tornar-hi per feina
pendent o perquè algú t’hi esperi.
És cert que l’última escapada em va costar un
disgust gros, perdre a una de les persones més importants que he tingut fins
ara, haver de fer el comiat mai volgut tot esperant un gest que mai ha arribat
(tenint en compte que accepto les disculpes de la mateixa manera que les demano o les ofereixo als altres quan erro jo). Diderot deia que els errors passen i la veritat es manté. Quanta raó amic Didier.
Però malgrat tot, amb la pèrdua ben present a
l’ànima (i el dolor que comporta), he decidit iniciar aviat una d’aquelles
escapades sense final marcat i amb ruta improvisada que et permet descobrir gent
que t’estava esperant i no ho sabies o viure d’altra manera nova que no havies
previst ni pensat.
L’equipatge és ara més lleuger i serà una
aventura més calmada. Aniré escrivint al mateix temps que respiro i devoro la
vida.
Tag :
PERSONAL
INVASIÓ DE VÍDEOS (2): MONTSE
Enceto la setmana amb un nou vídeo, el segon
de la sèrie, de la presentació del llibre “Invasió de camp” a la ciutat de
Tarragona. Mentre vaig compartint aquests documents, que la gent troba molt
interessants i especialment els lectors i lectores d’aquest blog, preparem la
versió italiana de l’obra que presentaré al país veí a finals de juliol.
De moment, i fetes les presentacions a Tarragona i a Reus, la de Tortosa queda pendent perquè ara mateix, amb la feina de les campanyes electorals, m’és impossible assumir l’acte.
De moment, i fetes les presentacions a Tarragona i a Reus, la de Tortosa queda pendent perquè ara mateix, amb la feina de les campanyes electorals, m’és impossible assumir l’acte.
Tornant als vídeos del llibre, i en especial a
aquest segon, avui podreu veure la dolça intervenció de l’amiga i poetessa
reusenca Montse Farrés. És una persona amb qui tinc un gran feeling i que, en
moments importants dels darrers mesos i com a dona, m’ha aconsellat en el
moment de prendre segons quines decisions. La Montse va llegir dos textos del
meu nou llibre: L’art de perdre i L’art de caminar. I ho va fer amb un art únic
i autèntic, amb delicadesa i tendresa. Amb amor d’amiga.
Espero que us agradi. Dediqueu-hi el temps que
dura, molt breu, i segur que us reconforta veure’l i escoltar-lo. En pocs dies,
altres vídeos.
