MORIR EL PASSAT



Retorno de nits buides de pell, perdut entre tants somriures oferts a l’atzar, entre mirades fetes de llavis erms, mai un bes.

Com en converses profundes llegeixes els meus ulls. Llançada a l’onada de blanca aigua, respons a tots aquells dubtes alliberats de ressentiment. I, quan la cambra vol reprendre el temps aturat, et lliures a tu mateixa: el meu cos.

La dispersió es concentra, sóc allò més conegut. Res no saps de l’oblit i braços i mans, peus i cames, s’entrecreuen com en un present. Tot acaronant-me t’apropes amb netedat incapaç de delimitar la geografia del contacte.

Reprens l’esguard que tu saps que no bastarà per conciliar-nos i la carícia es mou com un carrer en ple matí. El bes és indòmit com un vent de lluny i els amagatalls del meu ventre reviuen aquells mil moviments.

Entre els meus braços et sé perduda i jo m’aboco al vertigen de no oblidar desitjar-te i sí estimar-te. Estimar-te encara que ens perdem en qualsevol nit d’estiu. Després, només quedaran les deixalles.

Nota: en una estona, el tercer post del dia. Ple de papallones. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

COSTA AVALL I SENSE FRENS

ELS CÀNONS DE LA BELLESA

TRES POEMES ERÒTICS