MORIR EL PASSAT
Retorno de nits buides de pell, perdut
entre tants somriures oferts a l’atzar, entre mirades fetes de llavis erms, mai
un bes.
Com en converses profundes llegeixes els
meus ulls. Llançada a l’onada de blanca aigua, respons a tots aquells dubtes alliberats
de ressentiment. I, quan la cambra vol reprendre el temps aturat, et lliures a
tu mateixa: el meu cos.
La dispersió es concentra, sóc allò més
conegut. Res no saps de l’oblit i braços i mans, peus i cames, s’entrecreuen
com en un present. Tot acaronant-me t’apropes amb netedat incapaç de delimitar
la geografia del contacte.
Reprens l’esguard que tu saps que no
bastarà per conciliar-nos i la carícia es mou com un carrer en ple matí. El bes
és indòmit com un vent de lluny i els amagatalls del meu ventre reviuen aquells
mil moviments.
Entre els meus braços et sé perduda i jo m’aboco
al vertigen de no oblidar desitjar-te i sí estimar-te. Estimar-te encara que
ens perdem en qualsevol nit d’estiu. Després, només quedaran les deixalles.
Nota: en una estona, el tercer post del dia. Ple de papallones.
Nota: en una estona, el tercer post del dia. Ple de papallones.
Comentaris