EMBOGIR

Bukowski deia que algunes persones no embogeixen mai i concloïa que si no embogien devien tenir una vida horrible. En certa mesura, l’autor més plausible del realisme brut, tenia molta raó. Cal, en algun moment dels nostres dies, embogir i perdre el nord, els papers i les formes, el seny, el cap, el senderi. Si ens ho proposem, i si pensem en el dia a dia, tenim motius per a fer-ho. 

La vida que ens fa feliç, no ho és tant per més que ho dissimulem. Fixeu-vos-hi, feu una ullada al vostre voltant més proper. No aprenem res de la trobada amb altres persones, no sabem superar les dificultats, no ens enfortim permanentment, no ens respectem ni perdonem, ni tan sols ens corregim. Ens molestem a nosaltres mateixos i no sabem estimar als qui tenim a prop malgrat ens delectem amb els més llunyans per amor a les distàncies.   

I passem els dies sent feliços o pensant que ho som. És fàcil embogir però no ho fem. Si quan ens passen certes coses ens miréssim al mirall i ens somriguéssim, ens observéssim amb afecte, ens apropéssim a nosaltres mateixos i ens assentéssim al nostre costat mateix, seriem uns bons bojos i uns bon humans. Us heu preguntat mai què en pensa de vosaltres aquell a qui teniu davant quan el mirall us posa cara a cara?

Calleu i no li dieu res. Per la por a saber certes coses, a perdre el nord i el seny, les formes i els papers, el cap i el senderi. Tal volta la vida.