LLUNA DE SILENCIS

Sembla senzill aquest trencaclosques però, tanmateix, li manca una peça. Grisa és la sortida d’aquest laberint i esquerp el paisatge: equilibri entre roques i coralls. Però al fons, hi ha miratge de llum. Al fons del paisatge, acaba el dia que anuncia un peix que és lluna mentre cau, sol, el silenci trencadís només a cop d’aleta.

Sota el mar hi ha fosca en el cel, fugida blava.  El tràfec d’emocions es capbussa en humitats i no hi ha dolçor. Comença, ingràvida, la festa impensada de la calma i les carícies lleus de les bombolles. La reclusió en un llit de sorra antiga porta a la pèrdua de l’amagatall de nits avorrides. 

Aquí, a baix, les paraules tenen el temps just perquè el present les angoixa i espanta amb el talús de la pèrdua de síl·labes. De tornada, feta la reconquesta del planeta marí, tot creix i giravolta. La superfície acull un paisatge que, un altra cop, repeteix els gestos dels qui naveguen i la impuresa dels qui s’ofeguen. 

Aquí, a baix, un se’n adona que la humanitat està perduda perquè hem abandonat la sàvia costum d’investigar l’ànima. 

Aquest post s'acomiada amb una joia musical de Battiato que regala silenci i calma. L'escrit que llegiu és el número 2000 que publico en aquest blog d'ençà de la seva obertura.