TEMOR (EXCITACIÓ)
Després de tres
mesos intensos de treball d’àmbit polític, avui he aconseguit dormir de nou les
sis hores diàries habituals. Ara, llevat i fresc, torna a envair-me la poesia,
l’abisme de les lletres on tan plàcidament reposo amb el temor (excitació) de
saber-me orfe de mots en qualsevol mal gest. La poesia és, sobretot, el
cansament d’entrar en una paraula. Jo segueixo escrivint per tocar la vida dels
altres però també perquè sóc un inconformista nat i necessito notar al meu
costat la imperfecció dels meus actes.
El veritable
conformista és aquell que sempre explica les seves contradiccions. Jo, les visc
però me les guardo. No per l’egoisme de tancar-me en un món, el meu, poc
inaccessible. Em dono a aquelles persones que saben entrar als porus de la meva
pell de puntetes, xiuxiuejant-me a cau d’orella el seu crit silenciós o a cop
de rialla muda. Envoltat de plaers petits i ganes de ser-hi, prenc nous apunts
de pensaments propis per a pells alienes. El que acabo d’escriure ara, és
aquest:
En la soledat
humana, el naufragi no és cap desesperació. És dispersió de sentiments.
Més tard, al
capvespre, un segon escrit però de caire més... humit i hermètic.
Comentaris