ENTRE-VISTES

Redactava tot just ara la introducció a una entrevista que fa pocs dies he fet a un president d’una associació. I he recordat els vells temps de ràdio i premsa, quan a diari havia d’entrevistar a cinc, sis o set persones de diferents sectors i perfils diversos. El periodista es despulla davant l’entrevistat. Només mostrant els seus secrets, aconsegueix els de l’altra persona a qui ha de radiografiar emocional i intel·lectualment.

Per a mi, molt personalment, entrevistar a la gent és una passió. No importa massa el tema a parlar, necessites la mirada del convidat responent-te i sentir com el missatge t’arriba i et motiva a fer un pas més, una nova pregunta, una darrera incursió que mai acaba sent l’última. 

Quina bellesa ens empara quan som capaços de dialogar i generar espais interessants. Parlem menys del que pensem al llarg del dia. Però som capaços de sobreviure, tal volta per plaer, a l’exercici del silenci quan no som amb ningú (o no hi som). 

Avui el nom del post té una significació. Perquè entre mirada i mirada, vista i vista, hi ha els espais que hem de cercar per entendre a qui tenim davant. El meu estimat Montaigne remata el text: Mi vida ha estado llena de terribles desgracias, la mayoría de las cuales nunca sucedieron.