QUAN ESCRIC
Aquest divendres m'han entrevistat, per parlar
de la meva literatura, els companys del diari "Corriere della sera". Ha
estat una conversa agradable on hem parlat de les meves últimes creacions traduïdes
a l'italià i molt especialment de la nova criatura, Invasió de Camp, que
presentaré el proper mes de juliol al país veí. M'han plantejat un exercici
senzill a priori tot demanant-me que expliqués què sento quan escric. Aquesta
ha estat la meva resposta que comparteixo amb vosaltres.
QUAN ESCRIC
Quan escric, al buit de la ment hi fluctua el
pensament vacil·lant en el desordre de les idees. Inicialment guanya l'imperi
del no res, venç la sensació d'una inexistència perenne, la meditació sobre
l'absència de qualsevol cosa. Em pregunto on és la consciencia i on va a parar.
No em falta la força de l'esperit, ni la veritat del cor, ni tan sols perdre la
por a habitar cambres desertes.
A base d'escriure, cuso els anys amb els
danys. Si remiro els temps passats, els moments confusos d'allò que sóc, el cos
se'm perd. Les mil temptacions de l'acció quotidiana se'm corrompen pels gestos
i per la dinàmica del temps que em condemna. No m'exilio pas en la decadència
dels somnis ni en les condemnes compartides que podrien ofegar les meves llibertats.
El meu diàleg amb les paraules no perd sang.
Sempre hi ha la incògnita del temps que resolc sense dolor ni caos. Les
ferides, quan les paraules es fan amants entre elles, són invisibles. Quan
escric, visc en la ignorància d'alguna cosa que desconec i em dóna mestratge.
Esdevinc, escrivint, un pagès emocional.
Comentaris