REFLEXIÓ A MITJA VEU

Amb la indiferència que em provoca saber qui visita aquest blog d’ençà que els programes que tenia no serveixen, em permeto sovint adreçar-me als lectors i lectores amb la sinceritat que he tingut en tot moment, des dels inicis. La integritat no necessita regles i sempre he estat una persona íntegre i respectuosa. 

Sempre, òbviament, fins aquell punt on veig que la gent abusa de mi, em menysté sense motius i em culpabilitza per actes que m’atribueixen sense consultar-me. Sovint hi ha qui aprofita la meva bonhomia – perquè tinc molts defectes però també virtuts – per confondre-la amb la seva ceguesa intel·lectual (fruit de la poca maduresa). Aquí es produeix l’estat de confusió on se’t posen a la boca - o al cos – fets que no són teus i paraules que no et pertanyen. 

Ja en passo, i molt, d’aquestes actituds. Als qui són addictes a no saber què volen, no els puc guarir més les seves ferides.  Sovint, només ens convé una senyal que doni sentit a aquella part del nostre entorn on hi havia confusió o dubtes. I com arriscar-se és sempre la resposta, els comiats són només petits gestos, tant puntuals com les benvingudes. 

Al final, i concloc, tinc clar que... som de tots aquells que ens tracten bé.