PALADAR D’AIGUA
Fuig l’equilibri del món quan basteixes ponts
i en cremes altres. Processó interior, la ciutat que et viu endins, et dóna
pau i amistança els sentiments en moviment. Els ecos ciutadans et corquen
el deliri.
Rius del temps passat, mirall obscur que
enreda els teus desitjos. I et plau guardar els estels que cauen fregant els
teus sentits
Aïlles del misteri, tancat al teu rostre, la
penombra vestida de foguera. Despertes la calma en el gest del foc i les
paraules humides regalimen fent gotims poligonals. Pronuncies, poc a poc i de puntetes, alguns
mots. Però et silencies.
Com la pluja en la distància, t’espanta l’hivern.
Viatges i escoltes la teva veu com si es tractés d’una pell amarada. Et
cerques, de bell nou, en la solitud de l’aire.
Tens la calma dels marges en les petjades
desmesurades pel fred. Ara que plou lentament, les carícies de l’aigua són com
un cos ple d’arbres. I quan toques de
peus a terra, te’n vas a places que tenen noms que has oblidat però et són
teves.
Amb placidesa, l’oceà dels teus cabells cull
les paraules i omple càntirs de mots. I per les muntanyes pugen, camalligades
al vent, síl·labes acaronades pels teus llavis.
L’herba humiteja els turons i es repeteix la
quadratura del cercle que et comença als peus i se t’acaba a les llunes que
guarden, confiades, les teves parpelles. La lleugeresa és la teva precisió, no
abandonis l’atzar.
Comentaris