AGRICULTURA MENTAL

Els propers dies us presentaré tres escrits que he fet al voltant dels refugiats i els immigrants que sovint duen un sol cos i un sol nom- i que acompanyo d’unes fotos retocades i inspirades en aquesta estranya sensació de buit que pateix mig món. El primer es diu “Crit” i és aquest: 

La veu, transparent, absorbeix el dolor que s’esbalaeix onada avall. L’aigua du la derrota cosida a les vores, un eixam de fatigues silencioses, brins de vida que baixen rendits. A tot amor, també la terra, li neix l’absència.

He vist, indignat i trist, aquesta foto que comparteixo amb vosaltres i que evidencia que el món que estem creant és un cau de misèria humana. El poder de la política i les nacions, dels interessos dels més rics, esclafa als més pobres. Ja sé que dient això, no descobreixo res de nou. Però cal recordar-ho.

A la foto: una bomba de 100.000 dòlars cau des d’un avió que val 100 milions i que gasta cada hora de vol 42.000 dòlars. I cau sobre una població on la gent cobra menys d’un dòlar al dia. A això li diuen guerra.

He dit per activa i passiva, que m’importa molt la gent gran. Fa mig any vaig llegir un molt bon article del periodista i professor de la UIC, Salvador Aragonés, sobre els ancians. Parla d’una realitat tan crua com veure a persones grans malaltes als hospitals, sense l’acompanyament dels seus. Parla de la soledat que persegueix als qui envelleixen, de la passivitat dels qui haurien de tenir-ne cura. I del maltractament físic i psíquic que pateixen moltes persones de la tercera edat. 

Als fills i nets que els desatenen se’ls hauria de condemnar d’alguna manera. Us convido a llegir l’article. 

¡Qué solos se quedan los ancianos!

La infància és el fil narrador de “Sottrazioni”, l’últim llibre del poeta i amic meu Bartolomeo Smaldone. Textos epigramàtics que orienten al lector fins a paisatges sil·làbics on s’hi pot jugar i jaure en calma. De nou, la poesia del Bartolomeo és propera i encoratja a seguir gaudint de la bellesa de les paraules, els fets, els gestos i les gestes. 

Molt aviat hi haurà la presentació oficial vídeo que dóna pas a la criatura literària. De moment, a mode de tast, un poema breus i concís del llibre. 

Conosco la forma degli alberi

il volo delle api sulla rena

magari riuscissi ad ignorare

la forma e il volo della pena

Traduït, seria així:

Conec la forma dels arbres

el vol de les abelles sobre la sorra

potser hauria d’ignorar

la forma i el vol de la pena

---

El llibre apareix sota el segell editorial d'Alcesti, nova casa editorial a la qual desitgem tota la sort i empenta. La portada és d'una imatge del fotògraf Alain Laboile.

Revisant papers vells, en un acte involuntari de foragitar el passat, m’he topat amb una entrevista que em van fer en un dels meus viatges a Itàlia. El periodista va creure que “Aforo completo” parlava d’amor. Res més lluny. Però em va preguntar si hi havia receptes concretes per estimar. I vaig contestar:

No hi ha malalties sinó malalts. Cadascú ha de descobrir el seu camí per ser feliç però la regla general és pensar en l’altra persona. Quan més estimes, més feliç ets i això, estimar, suposa sempre fer un bon esforç. Per conseqüència, hem d’aprendre a estimar cansats.

Fa set o vuit anys, a Barcelona, vaig conèixer a l’Asma Jahangir. Jo hi era acompanyant al Khalid Mahmood, amic meu paquistanès amb qui encara tinc una relació d’amistat. Ell viu ara a Paris i va venint a Tarragona. Un dia o altre, ens retrobem. Però torno amb l’Asma. 

Em va impactar molt aquella dona, advocada de professió i de vocació. Em va explicar que fa molts anys, quan era adolescent, ja va reclamar oficialment l’elecció de la delegada de la seva classe al col·legi perquè la considerava poc democràtica. Anys després, l’Asma es va convertir en un referent de l’activisme dels drets humans i en un dels personatges paquistanesos més importants de les últimes dècades. 

Abans de ser coneguda, però, va patir i de valent. Primer va dedicar-se a casos de família sense massa importància però llavors va agafar casos de violació i de persones que patien esclavatge. Algun jutge fins i tot li va recriminar que portés a la sala del tribunal a gent que no feia bona olor, intentant estigmatitzar als seus clients i també a ella. Però l’Asma no es va fer enrere ni va perdre la seva integritat.

La recordo com una dona petita però molt gran, amb un semblant calmat però una personalitat intensa i contundent, plena de decisió. Al final de la seva trajectòria, va treballar a les Nacions Unides i va arribar a ser presidenta de l’Associació de Juristes del Tribunal Suprem. Malgrat tot, mai va abandonar la seva defensa amb les persones més desafavorides que, segons em comentava el Khalid, esperaven a que ella arribés per atendre’ls i quan veien que se’ls apropava aquell personatge baixet amb la melena blanquinosa, respiraven amb tranquil·litat. 

Us en he parlat en aquest post, perquè avui he trobat uns apunts de quan la vaig conèixer. I els he buscat perquè m’ha trucat el Khalid dient-me que la propera setmana ve a Tarragona. Ell va mantenir una relació epistolar amb ella fins que l’Asma va morir, ara fa un mes. Conèixer a persones com ella aporta molta qualitat a la vida personal i intel·lectual.

El periodista Angelo Attanasio i el fotògraf Marco Ansaloni viatgen pel món amb una exposició que mostra imatges de conflictes viscuts a Europa. Les rebel·lions de Nicòsia, les imatges de la guerra a Bòsnia-Hercegovina o els aldarulls violents de Belfast, són alguns dels records que mostren els dos autors. 

Les imatges impacten i aporten molta informació visual, amb la intenció de generar emocions a l’espectador i provocar una mena de debat intern i personal. Amb les imatges, donen veu  a unes persones que ja no poden demanar ajuda o la solidaritat del món.

Web del Marco Ansaloni

Hi ha artistes que no deixen indiferent i Amedeo Modigliani és un d’ells. Les seves creacions, característiques per l’estilització dels personatges, són úniques. A mi, personalment, em té enamorat des dels anys 80 que és quan el vaig descobrir. Ara la Tate Modern de Londres, un dels espais d’art més important del món, mostra el millor de la seva obra fins el 2 d’abril. 

El llenguatge pictòric de l’artista italià, que va morir massa aviat per la tuberculosi i que va dedicar moltes obres de la seva dona, l’escriptora Jeanne Hébuterne, és obert al món. 

Web de l’exposició a la Tate Gallery

Article molt interessant sobre Modigliani i Hétuberne