AGRICULTURA MENTAL

I va seriosament que aquest, de moment i pendent de reflexions personals i sobrenaturals, és el darrer post que penjo JO com a escrit recent fet, com a Oscar Ramírez. Matiso el fet perquè sempre escric al moment allò que penjo   i comparteixo. Que, com a molt, el text compartit té poques hores i és ben fresc.  No us fallaré perquè aquesta no és la meva essència. Mai ho ha estat amb ningú. Sempre em dono, dono i no demano res perquè no em surt ni crec que ho necessiti. I el poc que demano, sovint, és una muntanya que no vull pujar. Sempre agafo la balança i poso a cada costat fortaleses i debilitats. I sempre perdo però no passa res. És el destí que no pas la sort. Perquè el destí el marquem sense voler i la sort la podem evitar amb accions segures.   Dic que plego però amb això no vull dir pas que no segueixi alimentant aquest espai amb textos ja escrits fa temps, que per sort en tinc per publicar fins que em mori (si moro quan crec que em moriré), però ...

L’últim escrit del dia, el catorzè en aquest especial del sisè aniversari del blog no serà realment l'ultim (hi ha un últim post), i em serveix per explicar un dubte que m’heu fet arribar. Em preguntava un de vosaltres com sé de quins països entren a veure el blog o altres dades que aporto sovint.  El sistema de blogger, que és que allotja blogs com aquest, ofereix una bona estadística al respecte però a més disposo d’un altre programa, encara més complert, que permet saber altres dades molt més interessants.  Sé, per exemple, qui entra en cada moment i què busca o mira al blog, a quina hora ho fa, si mira només un text o consulta comentaris publicats, des d’on arriba i on se’n va quan marxa... És un sistema de control interessant per a fer estadístiques però també per comprovar com hi ha lectors amb passió i altres que necessiten saber què faig i què escric en cada moment. Tot plegat, és molt i molt divertit. .  Dit això, gràcies a tots i totes per...

Penúltim post del dia. Responc ara una pregunta d’un lector que vol saber en què estic treballant ara mateix en l’àmbit literari. Aquesta pregunta m’agrada que me l’hagin fet i és senzilla de respondre. Ara mateix tinc iniciada la novel·la que vaig anunciar fa uns mesos però també treballo en dos llibres més, els dos per encàrrec, de dos temes ben diferenciats. No us puc avançar els dos temes dels dos llibres però puc dir que, si res falla, els dos estaran enllestits a finals d’aquest any. Es tracta de dos reptes molt importants i encara més interessants. I ja sabeu que jo m’alimento de reptes i segueixo caminant amb els resultats aconseguits.  Mentre, es prepara la reedició del llibre Aforo Completo, ara esgotat, per la propera presentació que faré a Itàlia, el proper mes de setembre. La qüestió és no aturar-se i seguir escrivint.

Tinc, al menjador de casa, un Pinotxo de fusta gran que, penjat dolçament en una prestatgeria, mira fixament el cap d’una estàtua de la deessa Shiva que reposa a la prestatgeria del davant.  I Shiva observa, sempre en silenci i relaxada, un quadre pintat per mi que hi ha a la paret del davant. La pintura és diu “Univers dins el meu cap” i obre les portes a totes les mirades entre el ninot de fusta i el cap de pedra.  Si Shiva fos menys freda i Pinotxo menys ardent fins i tot podrien fer parella. Però aquesta ja és una altra història.  La foto d’aquest post és del meu quadre. A primer cop d’ull espanta. A segon cop d’ull, també .

Després dels tres últims escrits, evidentment poètic, atenc una nova proposta de vosaltres, els lectors i lectores, que en aquesta ocasió em proposa el verb saber, i només el verb, per fer el text següent: Saber pel fet de saber que saber és molt important i ocupa lloc però que tenim espai suficient per seguir sabent. Saber que hi ha qui s’equivoca i sap perdonar. Saber equivocar-se i saber rectificar perquè tot ajuda a créixer.  Saber-te a prop i saber-te tota. Saber que ho saps. Saber que els altres no saben res del que tu i jo sabem. Haver sabut que sabríem saber tantes coses que ara sabem que ho sabíem i sé, i ho saps, que saber és el gest d’entendre i estimar amb mesura sabent, sempre, que l’altra ho sap.  Perquè tu... ho saps, oi?  La imatge que acompanya aquest dotzè post és poètica: un nus només es pot desfer si saps com està fet.