ÚLTIM POST

I va seriosament que aquest, de moment i pendent de reflexions personals i sobrenaturals, és el darrer post que penjo JO com a escrit recent fet, com a Oscar Ramírez. Matiso el fet perquè sempre escric al moment allò que penjo  i comparteixo. Que, com a molt, el text compartit té poques hores i és ben fresc. 

No us fallaré perquè aquesta no és la meva essència. Mai ho ha estat amb ningú. Sempre em dono, dono i no demano res perquè no em surt ni crec que ho necessiti. I el poc que demano, sovint, és una muntanya que no vull pujar. Sempre agafo la balança i poso a cada costat fortaleses i debilitats. I sempre perdo però no passa res. És el destí que no pas la sort. Perquè el destí el marquem sense voler i la sort la podem evitar amb accions segures.  

Dic que plego però amb això no vull dir pas que no segueixi alimentant aquest espai amb textos ja escrits fa temps, que per sort en tinc per publicar fins que em mori (si moro quan crec que em moriré), però si evidencia la necessitat de desaparèixer un cert temps sense acceptar ni fer comentaris, com avui i consti que se’n han rebut més d’un centenar sumant totes les publicacions fetes. 

Toca, em toca a mi sol, reflexionar sobre la meva pròpia essència personal. Sis anys al peu del canó i més de 1.400 escrits són molts. Si sabéssiu  fins a quin punt arriba el meu esgotament no caldria seguir escrivint però sé que us ho mereixeu, ho sé. Sou lectors i lectores, amics i amigues. Hem après tots plegats. 

Els meus projectes professionals i, els personals per sobretot , m’obliguen a fer el pensament que vaig aprendre fa uns anys gràcies a un molt bon amic i cantant, amb qui ara us descobreixo la veritable amistat (fa poc vaig dir que us ho diria). Ho faig tot dient que SI, que he fet tres cançons que canta al seu últim disc, i que és tan senzill com preguntar-se, un mateix, què vol realment de la vida abans que aquesta el sorprengui i l’arraconi. 

Als meus amics que cada dia insisteixen amable i amorosament en deixar-me missatges, comentaris que saben que ens fan bé als dos, moltes gràcies. I especialment a dues persones, l’Alejandro i l’Antonio, que fa anys que naveguen per la vida i saben que això, la vida, és una absurditat tal i com la veiem, que és molt més senzilla del què pensem  i que infravalorem els nostres actes per complementar a aquells que estimem i a qui no som correspostos per un sol concepte d'entre tant i tants que n'hi ha, sinó per molts altres. I que només necessitem, com diuen ells dos, veure què hem tingut i què tenim quan compartim.

Si només en fallen un o dos, de conceptes, de cap a la piscina i endavant que tot anirà bé. I són llestos. Els dos. I no es coneixen. Grans! Els dos!

Vaig acabant i aquí trenco els consells dels dos grans suports/amics que us deia. He escollit per posar el punt i final en directe quatre textos dels mes últims quatre llibres. Són aquests que llegireu tot seguit i són, també, un full de ruta personal en molts sentits. Tres són dedicats a una sola persona. El quart, el del 2011, el van escollir com a aforisme de l'any a la Cátedra Miguel Délibes de la qual em van fer membre:

LLIBRE: PENSAMENTS LLEUGERS (2010)

INCONDICIONAL

T’estimo tant que no en tindré prou amb una vida.

LLIBRE: ESPERANDO LA AUSENCIA (2011)

TU, YO

Tú fuiste feliz hasta cierto punto. Y yo, hasta cierto día.

LLIBRE: AFORO COMPLETO (2012)

NUNCA

Nunca sabrás de qué forma grité tu nombre todos aquellos días en que estaba sólo yo y yo, tomándome la presión de tu adiós.

LLIBRE AGRICULTURA MENTAL (2013)

NO TE SALVES

Con el romanticismo y ternura que desprende en mi la poesía de Mario Benedetti. 

Si olvidaste las palabras dichas y los gestos regalados con amor. Si llenaste de silencios y nostalgia la ausencia y las dudas. Si dejaste atrás ese espacio de tiempo vivido intensamente, las risas llenas de vida, las confesiones nocturnas y la pasión de madrugadas sin tiempo. Si tu cambio fue un error y el fallo fue amarme, si la timidez de los dedos y las manos de la primera noche en aquel bar quedaron en su espacio… No te salves. 

Pero si las palabras eran de amor y los gestos decían algo más. Si la ausencia no quiere más silencios y las dudas no desean más nostalgia. Si el tiempo vivido intensamente sigue ante ti, se mantienen vivas las risas, recuerdas las noches nocturnas y echas de menos las madrugadas de ese tiempo. Si el error fue el cambio y amarme no fue un fallo, si los dedos y las manos te piden más timidez en noches por llegar que tendrán su espacio… entonces, entonces sálvate y no te sigas marchando.

 ---

I acabaré amb una cançó que, com us deia abans, heu  d’escoltar per comprendre-ho tot. Hi ha qui sé que ho entendrà. Perquè no és pas de Battiato però si amb lletra meva. Creat a finals l’any 2009, després de la mort del meu germà i recordant els seus savis consells, el tema té una clara definició cap a dues persones molt i molt i molt... especials. 

Qui vulgui la traducció, si us plau, que la demani. Ens parlem, veiem i, sobretot, anem llegint.