SOBRE L’ESPERANÇA
Em proposen que parli, des d’una vessant positiva, del
manteniment de l’esperança en moments delicats. Sempre he vinculat l’esperança
a un gest de fe i, com faig en aquests casos en que el discurs se’m complica,
he tornat a recórrer al meu estimat Fray Bernardino de Villegas de la Compañia
de Jesús, Catedràtic de Prima de Teologia al Colegio San Esteban de Murcia i
Qualificador del Sant Ofici.
Frai Bernardino va escriure el seu llibre “Soliloquios
del Alma con Dios”, el que consulto en aquests casos, cap a l’any 1.653. Jo en
tinc una de les primeres edicions, la meva joia particular que ensenyo en
comptades ocasions, de l’any 1.767. No sé quan val ni m’importa el valor de
mercat d’aquest llibre. Per a mi, poder consultar-lo, no té preu.
I ara vaig al gra. Davant del dubte de si escriure què en
penso de l’esperança o demanar una segona opinió, Fray Bernardino m’ha confirmat la meva teoria. I dic, en paraules meves, el següent:
L’esperança
és plena de fe si creus que allò que desitges s’acabarà fent realitat i no
abandona la seva essència de pressentiment negatiu sense la fe que comento. Fe
en Déu (que no és el meu cas) o Fe en les persones (si d’elles depèn la
decisió) o Fe en altres elements (si existeixen i són importants amb l’ajut de
les persones que són qui els manipulen o utilitzen).
Personalment, en casos de situacions delicades, no aplico
la fe i només penso en l’esperança de manera positiva, amb el convenciment que,
amb confiança en mi mateix, allò desitjat pot arribar a bon port. Si davant el
repte tens plena confiança en tu mateix i en l’altra persona a qui també
envolta el propi repte, tot pot sortir bé. Si l’altra part implicada té
confiança en els plantejaments que tu defenses per deixar a banda l’esperança i
convertir-la en quelcom tangible, tot és possible.
Falta, únicament, que tot s’alineï i en tres elements: fe
en el projecte, esperança en el triomf del repte i confiança en tots els
elements que l’han d’assolir.
I consti que tot això que dic és en primera persona, amb
una petita ajuda espiritual del frare i amic que em permet entendre conceptes
tant clars com la fe, allò que menys valorem i que tant ens ajuda en moments
delicats.
Fray Bernardino, gràcies de nou mestre. Ja l’he guardat
de nou al nostre racó secret.
Comentaris
Ho dic perquè confio en veure't el pel aviat amic meu.
I Si, al final tot és un problema de confiança. L'esperança provoca neguiteig quan no saps si un tema sortirà bé o malament. I no hi ha res pitjor que el neguiteig. Si confies en tu mateix, tot és molt millor.
No és meva. La va dir un tal Emerson.
Salut Òscar!
Confiança és el sentiment de poder creure en una persona fins i tot quan sabem que podriem mentir enlloc seu.
Salut amic meu.