SOBRE L’ESPERANÇA




Em proposen que parli, des d’una vessant positiva, del manteniment de l’esperança en moments delicats. Sempre he vinculat l’esperança a un gest de fe i, com faig en aquests casos en que el discurs se’m complica, he tornat a recórrer al meu estimat Fray Bernardino de Villegas de la Compañia de Jesús, Catedràtic de Prima de Teologia al Colegio San Esteban de Murcia i Qualificador del Sant Ofici

Frai Bernardino va escriure el seu llibre “Soliloquios del Alma con Dios”, el que consulto en aquests casos, cap a l’any 1.653. Jo en tinc una de les primeres edicions, la meva joia particular que ensenyo en comptades ocasions, de l’any 1.767. No sé quan val ni m’importa el valor de mercat d’aquest llibre. Per a mi, poder consultar-lo, no té preu. 

I ara vaig al gra. Davant del dubte de si escriure què en penso de l’esperança o demanar una segona opinió, Fray Bernardino m’ha confirmat la meva teoria. I dic, en paraules meves, el següent:

L’esperança és plena de fe si creus que allò que desitges s’acabarà fent realitat i no abandona la seva essència de pressentiment negatiu sense la fe que comento. Fe en Déu (que no és el meu cas) o Fe en les persones (si d’elles depèn la decisió) o Fe en altres elements (si existeixen i són importants amb l’ajut de les persones que són qui els manipulen o utilitzen). 

Personalment, en casos de situacions delicades, no aplico la fe i només penso en l’esperança de manera positiva, amb el convenciment que, amb confiança en mi mateix, allò desitjat pot arribar a bon port. Si davant el repte tens plena confiança en tu mateix i en l’altra persona a qui també envolta el propi repte, tot pot sortir bé. Si l’altra part implicada té confiança en els plantejaments que tu defenses per deixar a banda l’esperança i convertir-la en quelcom tangible, tot és possible. 

Falta, únicament, que tot s’alineï i en tres elements: fe en el projecte, esperança en el triomf del repte i confiança en tots els elements que l’han d’assolir.  

I consti que tot això que dic és en primera persona, amb una petita ajuda espiritual del frare i amic que em permet entendre conceptes tant clars com la fe, allò que menys valorem i que tant ens ajuda en moments delicats. 

Fray Bernardino, gràcies de nou mestre. Ja l’he guardat de nou al nostre racó secret.

Comentaris

Ramon (Cambrils) ha dit…
O sigui que al final tot ressideix en la confiança. ¿Ho pillo bé això nen?

Ho dic perquè confio en veure't el pel aviat amic meu.

Oscar Ramírez ha dit…
home Ramon! que fa dos mesos que no ens veiem. Qualsevol diria que fa dos anys jajaja. Ara ja començaaré a baixar els caps de setmana. Vermutillo, musclets i a prendre el sol migdia i tarda.

I Si, al final tot és un problema de confiança. L'esperança provoca neguiteig quan no saps si un tema sortirà bé o malament. I no hi ha res pitjor que el neguiteig. Si confies en tu mateix, tot és molt millor.
Pere Sans ha dit…
La confianza en sí mismo es el primer secreto del éxito.

No és meva. La va dir un tal Emerson.

Salut Òscar!
Oscar Ramírez ha dit…
Pere, moltes gràcies. Et responc amb una altra frase que em ve al cap. És del periodista Mencken. Diu...

Confiança és el sentiment de poder creure en una persona fins i tot quan sabem que podriem mentir enlloc seu.

Salut amic meu.

Entrades populars d'aquest blog

COSTA AVALL I SENSE FRENS

ELS CÀNONS DE LA BELLESA

TRES POEMES ERÒTICS