AGRICULTURA MENTAL

Aquest text és el darrer escrit a l’illa grega, anotat en un paper de comandes d’un cambrer i fotografiat amb el mòbil per no perdre el contingut. L’original sura pels mars de Grècia des de fa tres dies, dins d’una ampolla de vi, tapada amb un suro, llençada amb la calma, esperant tocar terra algun dia per fer que, qui l’obri, llegeixi:   És bell pensar que aprenem sense parar. A l’hospital vaig acceptar que tots ens podem equivocar sabent que el món seria més món si tothom, tots nosaltres, acceptéssim que ens equivoquem i no busquéssim excuses. La meva vida té errors però no té maleses, no ha estat feta a cop de danys als altres ni per una persona, jo, que gaudeixi maldant a ningú. Sóc un pur sentimental que estima. Sempre he estimat i m’he enamorat amb passió i eternament una sola volta.  Certs silencis, correus que no arriben, contactes inexistents... són injustos ara quan sempre has buscat fer el bé. A certes alçades, que se’t condemni a la foscor és una inj...

Ara que el comiat ja és llunyà del lloc on vaig deixar-lo, els records de l’illa grega s’apleguen en les notes que m’he endut. A les xarxes daurades hi vaig deixar estesos molts records però l’aigua, capriciosa, em duia a la memòria altres moments. En aquesta platja em va envair una melodia antiga de la que en parlo al meu últim llibre. Les lletres que l’acompanyen diuen així: [...]  M’agradaria, amics, que vinguéssiu amb mi al lloc on visc, per tenir-vos a prop, per oferir-vos els colors de tots el vins, i els plats més fins que us faré de tot cor. Ens mirarem als ulls ben amorosament per celebrar que fa temps que ens mirem.   I tots els sons d’aquest jardí seran plaents com les cançons dels seus grills i els ocells. Perquè estigueu a gust, i somrigueu contents, el meu jardí farà olor d’Orient. [...] El jardí de la meva casa tenia l’aroma a Orient; i regalava perfums d’amors distants, olors de pell, de petons al coll, de carícies al cabell, d’invasions su...

El vent ens durà a noves terres i ens posarà davant del rostre, oportunitats. Avui, taula per a tres, cafè per a dos i avió per a un de sol, jo. Una persona ens ha dit, mentre cruspíem llagostes exquisides, que importa allò que ve després de la vida i no pas la vida. No li hem respost perquè un cop eliminat allò que et sobra i creus impossible al teu entorn – per exemple aquell personatge – torna la veritat i, en conseqüència, la vida present.       La lleugeresa de l’ésser sempre insuportable, com descrivia Kundera, em quadra amb un nou pensament: les persones no veuen l’interior de les altres persones i per tant, no coneixen les seves esperances o les penes, els somnis que hi ha sota aquella màscara de pell i ossos que tenen davant.  El dia que deixem de ser depredadors de la bellesa i tinguem clar que aquesta és un regal immerescut que va a sorts quan és exterior, sabrem que viure té altres estímuls molt més complerts que el gaudi del rostre.  ...

Els paisatges tenen el problema que són gratuïts i per tant no els donem la importància que haurien de tenir. Me n’he adonat, pujant les escales del carrer que serpenteja fins el punt més alt de l’illa, que sovint el caminant veu només la línia d’horitzó del seu davant i castiga el panorama que es dibuixa al seu clatell. Tanta bellesa hi ha pujant de cara o ascendint d’esquena.  Al primer tram del carrer m’han rebut llambordes desordenades, parets i murs vells que demanen el blanc que els pertoca, balconades a punt de llançar-se al buit per abandonar les seves façanes i torretes habitades per plantes que no necessiten aigua sinó mirades que les reguin amb tendresa.  La recta final del carrer es presenta al seu escàs públic envoltat de cases més noves i guarnides, amb sostres de flors desvergonyides que es petonegen amb les flors de la casa del davant, fent arcs que fan ombres sobre els caps dels caminants que fan per fer i fan el que poden.  Al fi...

Hi ha blancs que em recorden tant als silencis que me’n acabo enamorant. Com qui s’enamora d’una persona que primer coneixes i després es va fent important, fins arribar a aquell punt en que no pots passar sense ella. Doncs això em succeeix amb certs silencis. I aquí, a l’illa grega, l’art del silenci en algunes cases de molts carrers.  Funciona així. Hi ha vides plenes d’amor i amors i altres vides on l’amor mai arriba. Hi ha carrers amb cases plenes de silencis i altres cases que no tenen mai el seu carrer. El Princep de Maquiavel diria que els homes jutgen més pels ulls que no per la intel·ligència perquè tots poden veure però pocs poden comprendre allò que veuen.  Aquí, al mig del carrer i davant d'una casa blanca que m’excita amb el seu virginal silenci, penso com d’afortunades som aquelles persones que habitem, sense més, espais que se’ns han fet a mida tot respectant els altres que no ens pertanyen però els sabem feliços i adients.  Al costat de ...