DIARI DE LES CADIRES (9): EL NÚVOL VA REGAR EL JARDI D’ORIENT

Ara que el comiat ja és llunyà del lloc on vaig deixar-lo, els records de l’illa grega s’apleguen en les notes que m’he endut. A les xarxes daurades hi vaig deixar estesos molts records però l’aigua, capriciosa, em duia a la memòria altres moments. En aquesta platja em va envair una melodia antiga de la que en parlo al meu últim llibre. Les lletres que l’acompanyen diuen així:

[...]  M’agradaria, amics, que vinguéssiu amb mi al lloc on visc, per tenir-vos a prop, per oferir-vos els colors de tots el vins, i els plats més fins que us faré de tot cor. Ens mirarem als ulls ben amorosament per celebrar que fa temps que ens mirem.

 I tots els sons d’aquest jardí seran plaents com les cançons dels seus grills i els ocells. Perquè estigueu a gust, i somrigueu contents, el meu jardí farà olor d’Orient. [...]

El jardí de la meva casa tenia l’aroma a Orient; i regalava perfums d’amors distants, olors de pell, de petons al coll, de carícies al cabell, d’invasions subtils en la mirada, de la tendresa dels peus acaronats sobre la falda, del diteig de les llargues mans i d’una vida llunyana que malda a aquesta ment cada jorn que hi ha distància.

Repensant tots els aromes que he citat, anoto encara un altre fet. Un plugim lleuger, tal volta d’un sol núvol, va acabar de donar forma a aquell instant. La nit va arribar urgent. 

PD: Tinc encara la necessitat d'enllestir aquest diari, ara que ja sóc de nou aquí, amb un text molt especial que estic acabant de fer, per compartir.