DIARI DE LES CADIRES (3): A LA SELVA O AL DESERT, UN GAT ÉS UN GAT
L’escriptor és aquella persona a qui li
resulta més difícil escriure que no pas a la resta de persones. La frase, crec
que de Kapuscinski, me l’ha dit fa una estona l’home de la botigueta de la
plaça que avui, per cert, mostra als clients la càmera de fotos que li han
regalat la seva dona i les dues filles per l’aniversari. No m’ha volgut dir ni
quants en fa ni com es diu però té l’edat suficient com per haver llegit certs
llibres i certes frases que regala a qui entra al seu local.
Saquets d’espècies, formatges, terrissa i vímec
es barregen amb espardenyes d’espart de tots els números, llonganisses posades
a assecar qui sap quan o armilles de borrissol pel fred que arribarà en poques
setmanes.
Enmig de tot això, he trobat l’arròs que hi buscava i que acompanyarà
a un dels tres pops que ja no pengen entre aquelles dues cadires del matí. Ara
reposa a la meva cuina, esperant altres ingredients per anar a cassola.
Estirat a les escales que pugen cap a casa, hi
ha un gat que passava per allí i que ara vigila que el pop no marxi ni es mogui
a enlloc. Jo, assegut en una cadira al seu costat, escric: És en la soledat quan te n’adones que la
selva és igual que el desert però en color verd.
Comentaris