DIARI DE LES CADIRES (6): LES CASES DELS SILENCIS PASSEN PELS CAMINS TRILLATS
Hi ha blancs que em recorden tant als silencis
que me’n acabo enamorant. Com qui s’enamora d’una persona que primer coneixes i
després es va fent important, fins arribar a aquell punt en que no pots passar
sense ella. Doncs això em succeeix amb certs silencis. I aquí, a l’illa grega,
l’art del silenci en algunes cases de molts carrers.
Funciona així. Hi ha vides plenes d’amor i
amors i altres vides on l’amor mai arriba. Hi ha carrers amb cases plenes de
silencis i altres cases que no tenen mai el seu carrer. El Princep de Maquiavel
diria que els homes jutgen més pels ulls que no per la intel·ligència perquè
tots poden veure però pocs poden comprendre allò que veuen.
Aquí, al mig del carrer i davant d'una casa blanca
que m’excita amb el seu virginal silenci, penso com d’afortunades som aquelles persones que habitem,
sense més, espais que se’ns han fet a mida tot respectant els altres que no ens
pertanyen però els sabem feliços i adients.
Al costat de la porta de la casa que ara mireu
aquí, hi ha amagada una petita cadira de fusta on la gent s’hi pot asseure i pensar. Jo ho he fet. Els homes caminem quasi sempre per camins trillats pels altres però
podem fer pauses si volem.
Comentaris