FA DEU ANYS, FA DEU SEGLES
Remenant llibres per ordenar-los, m’ha
vingut a les mans una antologia del poeta tortosí Gerard Vergés, mort ara fa un
any, que ens va deixar un llegat ampli, gran i majestuós. Ampli perquè va
escriure molt, gran perquè la seva poesia és immensa i majestuós perquè pocs
escriptores són capaços de treballar amb les paraules de la manera que ell
sabia fer-ho.
Òbviament, ja que tenia el llibres a les mans,
he guaitat al seu interior amb calma i m’he retrobat amb una poesia que
considero deliciosa, necessària en aquests temps convulsos i plens de tants
moments gens agradables. És llarga però és bella. Llegiu-la amb calma i
assaboriu-la.
Fa deu anys, fa deu segles
Fa gairebé deu anys que ja no escric
poemes.
No obstant això, ni l'eix imaginari de la
terra no s'ha
|
||||
mogut ni un grau del seu declivi.
|
||||
Vull dir, en resum, que —sense versos—
igual tornen tardors i primaveres,
|
||||
que en l'astral llunyania esclaten les
galàxies,
|
||||
que en l'univers hi ha forats negres,
|
||||
que de les clares sines d'Afrodita brollà
la Via Làctia,
|
||||
que els anys llum són del tot
immensurables,
|
||||
que els huracans castiguen els més
pobres,
|
||||
que òperes fan els músics,
|
||||
que a les ciutats s'apaguen, s'encenen
els semàfors,
|
||||
que hi ha estels impossibles i
impossibles banderes estelades,
|
||||
que als pobles les campanes repiquen a
difunt,
|
||||
que a certs hotels hi ha cambres
desolades, de desolat silenci,
|
||||
que als estius és la mar d'un blau
incandescent,
|
||||
que, tot i això, no hi ha als jardins
centaures ni a les ones sirenes,
|
||||
que no ens observen pas els ulls de les
estàtues,
|
||||
que el guepard persegueix l'esporuguit
antílop,
|
||||
que al celler el most fermenta,
|
||||
que al trull reposa l'oli,
|
||||
que les llavors germinen,
|
||||
que plou i que fa sol i es pentinen les
bruixes,
|
||||
que els rius s'espillen en indolents
meandres,
|
||||
que en l'ombria dels parcs es besen les
parelles,
|
||||
que els corcons van menjant-se la fusta
dels taüts,
|
||||
que els peixos neden, volen els voltors,
|
||||
que l'aigua de la dutxa surt calenta,
|
||||
que hi ha esguards tan punyents com
estilets,
|
||||
que els diccionaris són sepulcres de
paraules,
|
||||
que els poetes inventen signes i mots
alats,
|
||||
que els tàbecs mortifiquen ases i muls
domèstics,
|
||||
que esclata al mes de març la tarongina,
|
||||
que els anys passen i anem sumant
diòptries,
|
||||
que la divina Leda s'emparellà amb un
cigne,
|
||||
que al cinema la sang és sols pintura (no
pas a Euskadi, a Còrsega o a l'Úlster!),
|
||||
que vaig amar profundament una noia
d'ulls negres,
|
||||
que potser un dia arribarem a Mart,
|
||||
que abomino d'aquells que sempre manen,
|
||||
que els sismògrafs detecten terratrèmols,
|
||||
que els penells assenyalen el llarg camí
del vent,
|
||||
que els savis desxifraven jeroglífics
(babilònics, egipcis, grecs, ibèrics),
|
||||
que la borsa baixava trenta punts,
|
||||
que érem feliços, càndids, blancs, com
lliris,
|
||||
que cada dia combregàvem amb rodes de
molí,
|
||||
que llegíem novel·les en idiomes propers,
prou accessibles,
|
||||
que alguns col·leccionaven llibres
antics, proverbis, papallones,
|
||||
que uns altres cultivaven roses roges, de
nom tan suggerent com rosa damascena,
|
||||
que el sol sortia per a tots —mentida!—,
|
||||
que el gel brillava a les llambordes i
als vidres entelats de les finestres,
|
||||
que les velles —com files de formigues—
anaven al rosari,
|
||||
que el vol ras dels vencells augura
pluja,
|
||||
que els dofins són feliços dins la mar,
|
||||
que el llamp llampega i la tronada trona,
|
||||
que alguns caminen sobre catifes perses,
|
||||
que els cigarrets es cremen dins els
pulmons dels tísics,
|
||||
que l'Amazònia crema,
|
||||
que hi ha flautes de bec i harmòniques de
vidre,
|
||||
que en prades de safir un bou pastura
estrelles,
|
||||
que vaig trobar-me en una selva obscura,
|
||||
que del Tirant lo món ressona viva flama,
|
||||
que pels carrers passegen dones brunes,
|
||||
que els poemes més bells ningú ja no els
recorda,
|
||||
que la torre de Pisa no cau mai,
|
||||
que vestíem camises i corbates de seda,
|
||||
que vam estiuejar —amb els pares— en
balnearis blancs, correctes, impol·luts,
|
||||
que era la mort, la mort potser a
Venècia,
|
||||
que era la mort (jo un noi de catorze
anys, no bell com Tadzio),
|
||||
que era la mort que molt m'immuta,
|
||||
que, en canvi, el diví Wagner no
m'immuta,
|
||||
que el diví Milton no m'immuta,
|
||||
que el diví Goethe no m'immuta,
|
||||
que sí que m'estremeixen March i
Shakespeare,
|
||||
que els pits d'aquelles noies —tan
tendres, tan rodons!— olien a ambre i a cirera,
|
||||
que els clergues perdonaven els pecats,
|
||||
que sobretot confio en Déu altíssim,
|
||||
que hem contat més mentides que astres té
el firmament,
|
||||
que cada cop la nit és més inhòspita,
|
||||
que els sols i els núvols passen com
ocells, (o únicament, potser, com sols, com núvols,)
|
||||
que, amb cert escepticisme, llegeixo les
notícies dels periòdics,
|
||||
que les abelles liben mel mel·lífica,
|
||||
que em pena que puguem oblidar els
clàssics,
|
||||
que els miralls reflecteixen cossos
marcits, fantasmes i penombres,
|
||||
que els llits han oblidat el seu passat
d'amor i de luxúria,
|
||||
que els somnis s'esvaeixen, són obscura
matèria,
|
||||
que la flor del baladre és verinosa,
|
||||
que el llorer és nobilíssim, d'aroma
perfumada,
|
||||
que res no surt de res,
|
||||
que la lluna és la pàl·lida torxa dels
amants,
|
||||
que el nexe dels amants és la saliva,
|
||||
que, entre el pànic i el gel, va
naufragar el Titànic,
|
||||
que tot sovint els pensaments naufraguen,
|
||||
que naufraga el desig, que el cor
naufraga,
|
||||
que el jorn més impensat hem de morir,
|
||||
que de res no ens valdran els epitafis,
|
||||
que potser sóc ridícul quan voldria ser
èpic,
|
||||
que potser sóc molt tendre quan voldria
ser dur,
|
||||
que és més dur l'os humà que la fusta del
roure,
|
||||
que ahir l'ós bru campava al Pirineu,
|
||||
que l'Os —química bàsica— és el símbol de
l'osmi,
|
||||
que l'Ǒs —circumflex invertit—
és un poble de Rússia,
|
||||
que, deixant ossos i óssos, el crepuscle
es plaent, una postal turística,
|
||||
que, de sobte, em ve al cap el fulgurant
paisatge de Palmira i de Petra,
|
||||
que Petra i que Palmira són noms mítics
de ciutats oblidades,
|
||||
que Palmira i que Petra són columnes i
pòrtics de temples ensorrats,
|
||||
que Petra i que Palmira són pedres i
palmeres,
|
||||
que Palmira i que Petra són tan sols el
desert, l'últim límit de l'home,
|
||||
que potser m'he fet vell i que la vida
passa (mereixia la pena?)
|
||||
sense escriure aquells versos que voldria
haver escrit.
|
Comentaris